DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
comte M 7493 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2018)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb comte Freqüència total:  7493 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

i consumir-se per la fam en els seus calabossos ombrívols. Veia el comte al mig, ja amb els cabells blancs, amb la figura ennoblida per la
tot! Amb quins sords i angoixosos clams ressonava a la seva ànima! El comte passava la terrible porta; els joves passaven amb ell i passaven els dos
d'una noia filla d'un paleta; ella es diu Joana... —Ja ho sé; troba un comte o un marquès; i després, tota la resta. La dona somrigué; se li acostà i
breu ruixim. Llegeixo un interessant estudi d'Henri Gouhier sobre el comte de Saint-Simon. Aquest precursor del socialisme fou també un ardent
permís d'usar cotxe i escut i lacais, llureia inclosa, del propi Comte de l'Asalto. Té tota la raó el baró de Maldà quan diu consternat:
Però no hi ha batalla. A les 11 de la nit el Capità General comte d'Ezpeleta ha enviat un missatger a cavall que obre les portes del
picapedrer que viu en es meu barri, a Ciutat, se colga amb sa filla d'un comte, i ells es casaran... Ara tot és diferent. Jo, per la gràcia de Déu i de
de la Pagerie, filla de la Martinica, casada, com sap tothom, amb el comte de Beauharnais i, un cop vídua, tornada a casar amb l'emperador, quan
de les ciutats del litoral per l'aristocràcia feudal representada pels comtes d'Urgell i de Pallars, la divisió entre els pagesos del Pla i de la
volgut els reis de la Casa d'Àustria i llurs ministres, àdhuc el mateix comte d'Olivares, que transigir amb unes demandes catalanes d'obertura del
la unitat del país i de la seva diferenciació nacional. Sota els primers comtes "independents" de la segona meitat del segle X el moviment
públic garantit per l'Església, l'organització d'una cort de govern pels comtes de Barcelona. Ell donà, diríem ara, les directrius. Però el clericat
En els trencacolls que la política expansiva del nostre poble creà als comtes de Barcelona i reis d'Aragó durant la centúria que s'allarga de Ramon
reial —la Santa Seu no podia oblidar la infeudació de Ramir I—, el gran comte de Barcelona perdé l'oportunitat històrica que hauria establert la glòria
posada a llum pels tractadistes eclesiàstics del tipus d'Eiximenis. Els comtes-reis del casal barceloní eren reis que "principien", no reis
Si ara ens proposéssim de fer la història d'aquesta actitud dels comtes-reis, assenyalaríem ben bé deu o dotze passatges fonamentals en què es
Catalunya afirmaren, una vegada més, que el Principat era governat per un comte, i que aquest el regia amb les constitucions aprovades pels tres
fets simultanis: L'afebliment dels lligams que teòricament cenyien els comtes de Barcelona a la nissaga reial francesa i l'expansió ultrapirinenca de
És molt possible que en el conjunt de pressions que decidiren aquell comte a no revestir-se del títol reial català en el moment d'acceptar el govern
Corona d'Aragó. Des de mitjan segle XIX ens ha molestat que els comtes de Barcelona fossin coneguts arreu sota el nom de reis d'Aragó; que els
parlat de Confederació catalano-aragonesa, de reis de Catalunya-Aragó, de comtes-reis, de monarques amb una, dues o tres numeracions. Al meu judici,
els califes de Còrdova —excloent-ne els territoris dels reis, prínceps i comtes cristians, tots pobríssims, que havien cercat recer a les muntanyes i que
Abans es parlava de l'assimilisme de Castella, de la política suïcida del comte-duc d'Olivares, de la pèrdua de l'ideal hispànic de la Contrareforma,
I es trobaren enfrontats amb un clima que no sospitaren. En lloc del comte de Barcelona i rei d'Espanya toparen amb una monarquia castellanitzada
nostres", escrivia desesperat, en 1639, el representant del comte de Santa Coloma a Madrid, Joan Magarola, membre del Consell d'Aragó
Tot Catalunya temia, en efecte, ja abans de l'arribada al poder del comte-duc d'Olivares, que la reialesa donaria un cop fort contra la terra a
rigor". Però la successió de Felip IV i l'enlairament al poder del comte-duc d'Olivares desencadenaren una psicosi de prevencions indefinides,
dels elements moderats, entre altres, cal reconèixer-ho, el mateix comte-duc d'Olivares. La política d'aquest ha estat ben poc servida pel famós
i moderats. Doncs bé, damunt aquesta societat la política del govern del comte d'Olivares caigué com una pedregada. Certament, el ministre de Felip IV
social, lluita internacional. Quin gran martiri durant vint anys! Si el comte-duc d'Olivares pretengué dur la lluita política al terreny que li
a més era poeta, va imaginar que el vell luxuriós, el comte Arnau, seria redimit quan una noia pura, molt
simbòlicament pura, cantaria la cançó dels fets impurs del comte. Posseïda també, car així ho deien al temps de
pur, des d'aleshores. Redemptora. En ella la carn del comte es feia verb, amb l'entenent que el verb, de Maragall i no del
es feia verb, amb l'entenent que el verb, de Maragall i no del comte, s'havia de fer carn, la de la noia. Tot plegat un
vegada a Mallorca l'any 1867, viatjant d'incògnit sota el nom de comte de Neudorf. Al cap de dos anys, ja havia publicat els primers volums de
altres com perdre la pau la molsa els crims hivernals comtes meus lliures sants i comtes vius beure tron i brostes
molsa els crims hivernals comtes meus lliures sants i comtes vius beure tron i brostes que remuga la bòfia la bòfia
Una nit vaig parar sota els pins una carrossa; ella hi era, amb un comte remollit. Un brau rescat ell va pagar tot d'una; el posat a Rosaura va
fill meu, és un núvol que brilla, que no sigui el cavall del Comte Arnau! —No és el Comte l'Arnau que se m'emporta, que és de Sant
que brilla, que no sigui el cavall del Comte Arnau! —No és el Comte l'Arnau que se m'emporta, que és de Sant Jordi el corsê
el Baró de Foixà, Ernest Montagut i Pep Arnau, el més jove dels fills del comte de Tabartet, un minyó gras i innocent com un porc, que no passava mai de
una vida pèssima. Pilar de Romaní i de Miralles era la filla menuda dels Comtes de Sallent; va rebutjar una boda madrilenya que li proposava la família
gest del seu temperament especial oposat a la tònica de la família. Els Comtes de Sallent gastaven —com els Lloberola, els seus cosins— la vanitat
i per un d'aquells miracles biològics que no s'entenen mai, la filla dels Comtes de Sallent va sortir amb personalitat pròpia, una personalitat
de parlar desaprensiva, escandalitzaren un sector de les relacions dels Comtes de Sallent, i començà a córrer la veu que Pilar era una casada alegre.
fou sublim. Avui dia, encara hi ha persones que se'n recorden. Els Comtes de Sallent, per no renyir definitivament amb la seva filla, varen fer
Don Tomàs agraïa l'actitud de la vídua Xuclà, perquè era filla dels Comtes de Sallent, perquè els avis eren cosins i a l'escut dels Romaní hi havia
Teodora Macaia, la seva gran amiga Isabel Sabadell, Hortènsia, Bobby, el Comte de Sallés, Pep Arnau i Emili Borràs: dues vídues, dues divorciades, tres
i en la relativa fidelitat del seu amic Ferran Castelló. Dels homes, el Comte de Sallés, que era el casat, resultava un dels personatges més excèntrics
d'una persona interessant, com d'una vulgaríssima caçadora de cabrits, el comte es conduïa amb ella igual que s'hauria conduït si el cel li hagués

  Pàgina 1 (de 150) 50 següents »