DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
contestar V 8147 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2018)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb contestar Freqüència total:  8147 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

amic botxí. "El foc que vas robar te les hauria d'haver cremades", li contestaven, endevinant-ho, els guardes de l'execució de la duríssima sentència. "I
feinegem." Làmia i Escil·la "Ja que em preguntes per Làmia, et contestaré que, en els seus començaments, era una dona esplèndida, reina en un
nu, enmig de la immundícia?" "Em banyo i prenc després el sol", va contestar el xicot. "I no et fastigueja de capbussar-te en les deixalles?",
va preguntar la siora Ernesta Bacco. "Come?", va contestar Dànae, abstreta en els seus pensaments. "Digo, zovene, se vu stè
"A zer illargi gaua! Ondo lo egin da?" "Oso ederki", va contestar amb polidesa el sacerdot. "És nova", es va adonar de seguida l'habitual
el jove es va sobresaltar. "Vinc, vinc de seguida, un moment", va contestar el jove. "Deixa només que m'acabi d'arreglar la corbata." "Aquest noi
assenyats de la terra." Però la per complet nua i fràgil adolescent no contestava a l'eloqüència del discurs sinó amb un pertinaç silenci. Aleshores la
sobraven les excessives gesticulacions prèvies." "D'esma, d'ofici", contestava, lacònica, la senyora Magdalena Blasi. "Fixa't en la casulla, gramalla,
esvaeixi la ira? Només amb això seríeu feliços. Quan et faci un retret no contestis. Si és injust, per ell sol se n'adonarà. Ell és bo, t'ho repeteixo,
S'havien aturat tots a la vora del camí; els joves, una mica endarrera. Contestaren algunes preguntes del vell sobre la pastura i l'estat dels animals.
que es celebri a la primavera. De primer antuvi ella no sabé què contestar. Havia deixat córrer els dies sense pensar que havia d'arribar aquell
un silenci i tornà—: I tu, Mila: no et recordes de mi? Però Mila no contestava; s'estava al davant d'ell en silenci, percebent en el seu pit el profund
tranquil, travessava llavors una inquietud. Els abaixà de seguida i no contestà cap paraula. D'ençà d'aquell dia l'ancià Baldà aparegué sempre al seu
. I la comprengué, millor que si li hagués parlat. —No, no me la diguis —contestà—. La sé. Adéu, Mila, estimada meva... —I, amb tot, te la
un dia: —Vols venir amb mi, Tinet? Anirem a la mar. —Sí! —contestà ell sense vacil·lar i mirant-lo fix. El vell ho havia dit com per broma;
què se n'anava, per què deia que tornaria, Tino Costa no hauria sabut pas contestar. Nogensmenys, tornà; vingué més abatut que la vegada primera, més
turmenta, que crec que t'hauria de dir. —Em sento talment lligada a tu —contestà ella sense vacil·lar, tremolosa de sinceritat, com un que ha fet renúncia
el remei. Ara s'acostava a Candaina. —Com estàs, mon germà? —Bé. —Contestava sense mirar-lo. —Seu una estona, home; no et faràs pas pobre per això.
i la meta proposada, fer callar el rival. Ell ja sabia el que li havia de contestar: en la ment de l'ancià tot es presentava disposat harmoniosament, i fins
i la felicitat, que tornessis a ésser el que fores un dia. Tino Costa no contestà. De sobte, mentre s'aixecava ja i agafava el barret, li digué: —Vols que
ningú pels carrers: podríem passejar tranquils i parlar... —Però, no em contestes? Semblà que no l'hagués sentit; agafà el barret i començà a caminar. Ho
del fill i d'allò en què s'ocupava. Maria Àgueda s'excusava sempre de contestar. Darrerament, després de la tornada del seu fill i, sobretot, quan el
propi sentiment. "Sileta s'ha fet dona —es digué—: és natural." Ella li contestà a penes. Tino Costa li preguntà pel germà. Mossèn Anselm havia escrit a
li preguntà pel germà. Mossèn Anselm havia escrit a la presó. Havien contestat que el noi estava malalt. —Esperàvem veure'l aviat entre nosaltres, i
es quedaren en silenci. Maria Àgueda sospirà: —Està desmillorat, oi? —Sí —contestà Sileta maquinalment, gairebé com en un sospir; però els seus pensaments
—M'ha dit que et vindrà a veure un d'aquests dies. Fou endebades: Mila no contestà. Els pensaments de les dues dones tornaven de bell nou a la tragèdia. —És
Ella semblava lluny d'allí. El mirà, sense sorpresa. Trigà un instant a contestar. Ell s'irrità encara més. —Pare... —Escolta: tu ets boja o què? Què
més. —Pare... —Escolta: tu ets boja o què? Què vas fer anit? No contestes? Ella no contestava. Ara, veient-se'l al davant, transmutat (parlava
... —Escolta: tu ets boja o què? Què vas fer anit? No contestes? Ella no contestava. Ara, veient-se'l al davant, transmutat (parlava tremolant) Mila pensava
se li acostà per a parlar amb ell. El pare de Mila amb prou feines li contestà. Estava encara ombrívol, una mica esllanguit de rostre, pàl·lid, i les
-la: "On penses anar?", li pregunto. "A alguna banda aniré —em contestà somrient tristament, gairebé sense mirar-me—. Diuen que el món és
fer-la tornar. La dispesera féu una pausa, i, veient que ell no contestava, afegí encara: —No vas obrar rectament deixant-la; ignoro els motius que
—preguntà en aquest punt la mongeta. Tino Costa es reféu estremit. —Sí —contestà a la fi, com en un sospir. —Té un dit enganxat; vaig adonar-me'n
la mà: —Devia ser un accident, oi? —Sí, és un record d'infant —contestà ell amb aire distret. —Un record d'infant? —preguntà la monja encara.
distret. —Un record d'infant? —preguntà la monja encara. Tino Costa no contestà; pensava en Sileta. Aixecà el cap de sobte, com despertant-se, i allargà
comença al seu torn a maltractar-lo de borratxo, de malvat, de gandul, a contestar els insults d'ell amb expressions no menys grolleres. Tot plegat era tan
! Dóna-la-hi i dóna-me-la a mi! Ho faràs? Ella no contesta. El seu padrí la mira. —No sé... Potser sí... —pronuncia ella de sobte,
enigmàtica. I roman de nou absorta en un pensament llunyà, i no se sap si contesta la pregunta del padrí o ho fa als seus propis pensaments. Manuel del
vides turmentades exerceixen en quasi totes les dones. No ho comprenia, i contestà: —Crec que és millor que no l'hagis conegut. La nena va córrer en aquell
sonava estranya. Ja de dies, a Mila, quan havia de parlar amb algú, de contestar una pregunta, li costava un esforç, i mai no aconseguia davallar del tot
i, per tant, no va saber dir la impressió que li causà. Tino Costa només contestà amb tancats i breus monosíl·labs. Es sabia, a més a més, que Xindo, el
. "Mare! Tinc por! Tinc por, mare! Mare meva, mare!" Ella no contesta, no el mira: ella està ocupada totalment en l'esforç. Lluita
i la crida, aferrat al seu coll: "Mare!" Tampoc no diu res; tampoc no contesta ella a la seva crida angoixosa; tampoc ara no el mira. Només el seu
pujaren; parlaven en veu baixa, amb veus temoroses. Cridaren, però no els contestà ningú. Encengueren una teia a la llar, i precedits per la llum anaren
la veu d'un home: —Per ací! Per ací! Com un ressò, altres veus li contestaren més cap enrera, i la nit sencera s'emplenà de clamors, de fosques
"Déu vos salve, Maria, plena sou de gràcia..." I les altres contestaren, baix, quasi temorenques: "Santa Maria, Mare de Déu..." Entre
disgustar-te, però fou contra la meva voluntat. Perdona'm. Ell no pogué contestar. Les llàgrimes començaven ja a enfosquir-li l'esguard; tremolava. Era la
cada vegada més alarmat. Trucà amb els nusos a la porta; ningú no contestà. Ja envaït per la por i trasbalsat, anà a comunicar-ho a sa cunyada.
gran? I ella, petita, insignificant, aixecarà el rostre al Senyor i li contestarà: —Senyor —li dirà—: el meu estimat estava sol, allí separat de tots, en
Sí, t'hauré de castigar. Quin càstig t'imposaré? —Castigueu-me, Senyor —li contestarà ella—; castigueu-me, però ajunteu-me amb ell. Amb ell, el càstig més

  Pàgina 1 (de 163) 50 següents »