×
Filtres |
|
|
|
|
Lema: Coincident amb contestar |
Freqüència total: 8485 |
CTILC1 |
amic botxí. "El foc que vas robar te les hauria d'haver cremades", li | contestaven | , endevinant-ho, els guardes de l'execució de la duríssima sentència. "I | feinegem." Làmia i Escil·la "Ja que em preguntes per Làmia, et | contestaré | que, en els seus començaments, era una dona esplèndida, reina en un | nu, enmig de la immundícia?" "Em banyo i prenc després el sol", va | contestar | el xicot. "I no et fastigueja de capbussar-te en les deixalles?", | va preguntar la siora Ernesta Bacco. "Come?", va | contestar | Dànae, abstreta en els seus pensaments. "Digo, zovene, se vu stè | "A zer illargi gaua! Ondo lo egin da?" "Oso ederki", va | contestar | amb polidesa el sacerdot. "És nova", es va adonar de seguida l'habitual | el jove es va sobresaltar. "Vinc, vinc de seguida, un moment", va | contestar | el jove. "Deixa només que m'acabi d'arreglar la corbata." "Aquest noi | assenyats de la terra." Però la per complet nua i fràgil adolescent no | contestava | a l'eloqüència del discurs sinó amb un pertinaç silenci. Aleshores la | sobraven les excessives gesticulacions prèvies." "D'esma, d'ofici", | contestava | , lacònica, la senyora Magdalena Blasi. "Fixa't en la casulla, gramalla, | esvaeixi la ira? Només amb això seríeu feliços. Quan et faci un retret no | contestis | . Si és injust, per ell sol se n'adonarà. Ell és bo, t'ho repeteixo, | S'havien aturat tots a la vora del camí; els joves, una mica endarrera. | Contestaren | algunes preguntes del vell sobre la pastura i l'estat dels animals. | que es celebri a la primavera. De primer antuvi ella no sabé què | contestar | . Havia deixat córrer els dies sense pensar que havia d'arribar aquell | un silenci i tornà—: I tu, Mila: no et recordes de mi? Però Mila no | contestava | ; s'estava al davant d'ell en silenci, percebent en el seu pit el profund | tranquil, travessava llavors una inquietud. Els abaixà de seguida i no | contestà | cap paraula. D'ençà d'aquell dia l'ancià Baldà aparegué sempre al seu | . I la comprengué, millor que si li hagués parlat. —No, no me la diguis — | contestà | —. La sé. Adéu, Mila, estimada meva... —I, amb tot, te la | un dia: —Vols venir amb mi, Tinet? Anirem a la mar. —Sí! — | contestà | ell sense vacil·lar i mirant-lo fix. El vell ho havia dit com per broma; | què se n'anava, per què deia que tornaria, Tino Costa no hauria sabut pas | contestar | . Nogensmenys, tornà; vingué més abatut que la vegada primera, més | turmenta, que crec que t'hauria de dir. —Em sento talment lligada a tu — | contestà | ella sense vacil·lar, tremolosa de sinceritat, com un que ha fet renúncia | el remei. Ara s'acostava a Candaina. —Com estàs, mon germà? —Bé. — | Contestava | sense mirar-lo. —Seu una estona, home; no et faràs pas pobre per això. | i la meta proposada, fer callar el rival. Ell ja sabia el que li havia de | contestar | : en la ment de l'ancià tot es presentava disposat harmoniosament, i fins | i la felicitat, que tornessis a ésser el que fores un dia. Tino Costa no | contestà | . De sobte, mentre s'aixecava ja i agafava el barret, li digué: —Vols que | ningú pels carrers: podríem passejar tranquils i parlar... —Però, no em | contestes | ? Semblà que no l'hagués sentit; agafà el barret i començà a caminar. Ho | del fill i d'allò en què s'ocupava. Maria Àgueda s'excusava sempre de | contestar | . Darrerament, després de la tornada del seu fill i, sobretot, quan el | propi sentiment. "Sileta s'ha fet dona —es digué—: és natural." Ella li | contestà | a penes. Tino Costa li preguntà pel germà. Mossèn Anselm havia escrit a | li preguntà pel germà. Mossèn Anselm havia escrit a la presó. Havien | contestat | que el noi estava malalt. —Esperàvem veure'l aviat entre nosaltres, i | es quedaren en silenci. Maria Àgueda sospirà: —Està desmillorat, oi? —Sí — | contestà | Sileta maquinalment, gairebé com en un sospir; però els seus pensaments | —M'ha dit que et vindrà a veure un d'aquests dies. Fou endebades: Mila no | contestà | . Els pensaments de les dues dones tornaven de bell nou a la tragèdia. —És | Ella semblava lluny d'allí. El mirà, sense sorpresa. Trigà un instant a | contestar | . Ell s'irrità encara més. —Pare... —Escolta: tu ets boja o què? Què | més. —Pare... —Escolta: tu ets boja o què? Què vas fer anit? No | contestes | ? Ella no contestava. Ara, veient-se'l al davant, transmutat (parlava | ... —Escolta: tu ets boja o què? Què vas fer anit? No contestes? Ella no | contestava | . Ara, veient-se'l al davant, transmutat (parlava tremolant) Mila pensava | se li acostà per a parlar amb ell. El pare de Mila amb prou feines li | contestà | . Estava encara ombrívol, una mica esllanguit de rostre, pàl·lid, i les | -la: "On penses anar?", li pregunto. "A alguna banda aniré —em | contestà | somrient tristament, gairebé sense mirar-me—. Diuen que el món és | fer-la tornar. La dispesera féu una pausa, i, veient que ell no | contestava | , afegí encara: —No vas obrar rectament deixant-la; ignoro els motius que | —preguntà en aquest punt la mongeta. Tino Costa es reféu estremit. —Sí — | contestà | a la fi, com en un sospir. —Té un dit enganxat; vaig adonar-me'n | la mà: —Devia ser un accident, oi? —Sí, és un record d'infant — | contestà | ell amb aire distret. —Un record d'infant? —preguntà la monja encara. | distret. —Un record d'infant? —preguntà la monja encara. Tino Costa no | contestà | ; pensava en Sileta. Aixecà el cap de sobte, com despertant-se, i allargà | comença al seu torn a maltractar-lo de borratxo, de malvat, de gandul, a | contestar | els insults d'ell amb expressions no menys grolleres. Tot plegat era tan | ! Dóna-la-hi i dóna-me-la a mi! Ho faràs? Ella no | contesta | . El seu padrí la mira. —No sé... Potser sí... —pronuncia ella de sobte, | enigmàtica. I roman de nou absorta en un pensament llunyà, i no se sap si | contesta | la pregunta del padrí o ho fa als seus propis pensaments. Manuel del | vides turmentades exerceixen en quasi totes les dones. No ho comprenia, i | contestà | : —Crec que és millor que no l'hagis conegut. La nena va córrer en aquell | sonava estranya. Ja de dies, a Mila, quan havia de parlar amb algú, de | contestar | una pregunta, li costava un esforç, i mai no aconseguia davallar del tot | i, per tant, no va saber dir la impressió que li causà. Tino Costa només | contestà | amb tancats i breus monosíl·labs. Es sabia, a més a més, que Xindo, el | . "Mare! Tinc por! Tinc por, mare! Mare meva, mare!" Ella no | contesta | , no el mira: ella està ocupada totalment en l'esforç. Lluita | i la crida, aferrat al seu coll: "Mare!" Tampoc no diu res; tampoc no | contesta | ella a la seva crida angoixosa; tampoc ara no el mira. Només el seu | pujaren; parlaven en veu baixa, amb veus temoroses. Cridaren, però no els | contestà | ningú. Encengueren una teia a la llar, i precedits per la llum anaren | la veu d'un home: —Per ací! Per ací! Com un ressò, altres veus li | contestaren | més cap enrera, i la nit sencera s'emplenà de clamors, de fosques | "Déu vos salve, Maria, plena sou de gràcia..." I les altres | contestaren | , baix, quasi temorenques: "Santa Maria, Mare de Déu..." Entre | disgustar-te, però fou contra la meva voluntat. Perdona'm. Ell no pogué | contestar | . Les llàgrimes començaven ja a enfosquir-li l'esguard; tremolava. Era la | cada vegada més alarmat. Trucà amb els nusos a la porta; ningú no | contestà | . Ja envaït per la por i trasbalsat, anà a comunicar-ho a sa cunyada. | gran? I ella, petita, insignificant, aixecarà el rostre al Senyor i li | contestarà | : —Senyor —li dirà—: el meu estimat estava sol, allí separat de tots, en | Sí, t'hauré de castigar. Quin càstig t'imposaré? —Castigueu-me, Senyor —li | contestarà | ella—; castigueu-me, però ajunteu-me amb ell. Amb ell, el càstig més |
|