Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

llatina contra la y grega en funció de conjunció	copulativa	; batalla que ha durat fins als darrers temps. La gentil i
el predicatiu d'una oració atributiva (§ 159) en què el verb	copulatiu	presenta forma reflexiva, com quedar-se, tornar-se, presentar-se,
o contracta. Entre les conjuncions coordinants es solen distingir les	copulatives	, disjuntives, adversatives, consecutives i continuatives. 354.
consecutives i continuatives. 354. Les conjuncions	copulatives	coordinants. La simple unió o coincidència entre les oracions o els
o els elements gramaticals anàlegs, és denotada amb les conjuncions	copulatives	, les quals poden ser: a) additives: i: Ara treballem i
introduïdes amb els pronoms relatius (§ 310). Ultra la conjunció	copulativa	subordinant que, hi ha les conjuncions subordinants temporals, les
les modals, les finals i les concessives. 360. La conjunció	copulativa	subordinant. Segons fou dit en el § 162 a), la conjunció
subordinant. Segons fou dit en el § 162 a), la conjunció	copulativa	que introduïx les oracions subordinades substantives, és a dir
dels vers representen el correlatiu en el Cantar i les	copulatives	e son transcripció d'un signe especial que sembla un
a aquest grup per mitjà del mot és. Aquest mot d'enllaç, merament	copulatiu	, la presència del qual en el conjunt de mots El regle és curt fa
amb el subjecte pot ésser un verb altre que ésser, merament	copulatiu	: estar, semblar, trobar-se, restar, quedar-se, tornar-se, fer
al de la segona i aquest al de la primera. Els nexes lògics, fora de la	copulativa	i, utilitzada relativament aviat, són encara d'habitud més
d'independència si cada un dels axiomes és independent de la unió	copulativa	(&) dels altres. Aquesta condició admet les subtilitzacions
semblant. Tant si consisteixen en una sèrie de verbs com de proposicions	copulatives	o disjuntives, donarem un sol nombre, pel fet de la coordinació. En
aplicam a l'ús de la /y\ grega com a conjunció	copulativa	, y's funda en que es una tradició moderna, enmanllevada del castellá; y
no diu rès contra la tradició d'escriure ab /y\ grega la	copulativa	/et\ el que sia moderna, perque tractantse d'una paraula d'ús
de que en el sigle XV ja s'escrivía ab /y\ grega la	copulativa	/et\ basta mirar en les Constitucions de Catalunya les
l'invocar la tradició en favor de l'/y\ grega com a conjunció	copulativa	? M'he allargat més de lo degut en aquest particular perque, com que jo so
babalá. El que sia enmanllevat del castellá l'ús de l'/y\ grega	copulativa	, no veig que influeixi en la major o menor gravedat del pecat, si pecat
autors.) La única rahó admisible que dona V. per provar que la conjunció	copulativa	/et\ s'ha d'escriure /i\ y no /y\ es que dita
són els dies que ella se sentiria espontàniament inclinada a la unió	copulativa	. Cal advertir que en aquesta etapa les sensacions físiques experimentades
imá, raim, veí, genuí, juí, etc.. Per consegüent la conjunció	copulativa	provinent de /et\, i després /e\, deu escriures
i en subordinatives. Les coordinatives es subdividixen en:	Copulatives	: i, e, tambè, ni, que. Disjuntives: o, u, ara-ara
general, no deurán colocarse al principi de la frase les conjuncións	copulatives	, les disyuntives i les adversatives. Treballa i
ja que no era pas enraonat de fer una excepció única per a la conjunció	copulativa	, que en els bons temps de la llengua no havía pas estat escrita
(diguèm, el senyor Fabra), fa lo mateix ab la y conjunció	copulativa	per no fer una excepció, y perque aquesta y antigament s'escrivía
les mans una circular de la vostra entitat. És una vera orgia de gerundis	copulatius	, "doncs" causals i altres enemics del bon gust lingüístic. En protesto
fer, per mor de la cocofonía, ab tot i ésser los inventors d'aytal fórma	copulativa	. (V. los Estudis d'en B. Riera i lo nostre opuscle sóbre
mena de proposicions subordinades i frases adverbials i gerundis merament	copulatius	, són ja les proposicions normals del català actual; l'abús de la
altres casos és inadmissible, llevat potser de paraules com la conjunció	copulativa	o el mot que, els quals obliguen amb freqüència a l'hiat. El
Per tant, cal tenir ben clar que si ensenyem un infant a inserir verbs	copulatius	i a usar la sintaxi estàndard en tals frases, no fem més que ensenyar-li
i rasposa. Les cançons, invariablement, arranquen amb una "i"	copulativa	. —Què tant d'"inetjar!" —diu un veïnat meu, un poc burleta. Amb
a mitges. Entre les primeres cal destacar la distribució dels verbs	copulatius	ser i estar, la passiva pronominal i la passiva amb
Sobre els verbs	copulatius	ésser i estar 1. Consideració general La distinció
La distinció entre l'ús d'ésser i el d'estar com a verbs	copulatius	en català no s'ha arribat a veure d'una manera prou clara. En aquest
anar, restar, etc.. També caldrà tenir en compte l'ús no	copulatiu	dels dos verbs, ésser i estar i, finalment, caldrà evitar
massa en el que passa en altres llengües, especialment el castellà. L'ús	copulatiu	que hom estudiarà ací —pel qual els dos verbs al·ludits poden oposar-se—
Per tot el que s'ha dit en les ratlles anteriors, es dedueix que l'ús	copulatiu	d'estar no té, doncs, un caràcter necessàriament transitori i
una nova teoria que posi en clar tots els problemes plantejats per l'ús	copulatiu	d'ambdós verbs en català, sinó més aviat de fer una aportació que pot
en molts casos, llavors, pot haver contribuït a l'extensió d'un sol verb	copulatiu	, amb un caràcter genèric. Quan l'oposició entre qualitat i estat pot
ens referim ací és el transitori. 5. Classificació dels usos	copulatius	d'"ésser" i "estar" Tenint en compte l'ús possible d'ambdós verbs o
(és a la ciutat) del verb ésser, com els diferents usos no	copulatius	d'estar —quan adquireix aquest verb un sentit afí al de
tradició que comença en el català antic. Comparant-la amb l'ús pròpiament	copulatiu	, podem observar també en aquella construcció una predicació durativa
i la d'un estat (és tranquil enfront d'està tranquil). L'ús	copulatiu	d'estar i el que ací és al·ludit coincideixen, doncs, en el
del dit subjecte. 7. Sobre els altres verbs capaços d'una funció	copulativa	Hi ha, certament, d'altres verbs capaços d'una funció copulativa, en el
funció copulativa Hi ha, certament, d'altres verbs capaços d'una funció	copulativa	, en el sentit ampli del concepte, que té en compte la limitació que
i, també, un equivalent del verb andar com a verb	copulatiu	i auxiliar. El verb anar, no obstant, ofereix alguns usos
quan s'expressen situacions transitòries. Hi ha una unitat entre els usos	copulatius	d'ambdós verbs, ésser i estar, i els altres usos. És
altrament, la comparació d'ambdós verbs amb d'altres capaços d'una funció	copulativa	limitada. Josep Roca-Pons
compost, de la vida, i que hi planti entremig, ben reblada, la conjunció	copulativa	, que deixa l'amor propi dels vilanovins i dels geltrunencs en lloc

Pàgina 1 (de 6)

50 següents