Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

raons, entre aquells que passen els seus anys en l'ambient enrarit de la	cort	o de la gran urbs. El cansament de la civilització no és una mera
poble diu que fa molts anys que no havien vist un hivern tan cru. A la	cort	del Noguer es glacen les deixalles dels porcs. A casa ja fa un parell de
la noia amb un sospir que l'eixampla— l'arrianisme va dominar a la	cort	fins als temps de Teodosi el Gran, que va negar-los el dret de tenir
avançat, enciclopedista, molt de moda entre uns quants personatges de la	cort	. Els Campdepadrós, com a bons barcelonins preferien fer les coses com
amb indignació una currutaca, una damita com en diuen a la	cort	. Cinta vesteix a la moda de França i provoca la indignació de la gent
immediatament després de sopar, perquè res no el lligava a la sorollosa	cort	del Cavaller de Padrós. Ells no haurien de fer altra cosa que esperar,
de repoblació de la Marca. La constitució atorgada per Pere el Gran a les	Corts	de Barcelona de 1283 consolidà la legalitat jurídica d'aquesta
d'un ordre públic garantit per l'Església, l'organització d'una	cort	de govern pels comtes de Barcelona. Ell donà, diríem ara, les directrius.
la ruïna. De l'acte d'infeudació de 1204 a la declaració de les	Corts	de Lleida de 1214 —la importància de la qual veurem a la plana
llur posició privilegiada com a corporacions públiques i privades. Les	Corts	del regnat de Pere el Gran, sobretot la de 1283, signifiquen un
d'òptica, general en llur època. Quan parlaven de la monarquia, de les	Corts	, de la Diputació del General i dels municipis de Catalunya, ho feien amb
els municipis de Catalunya en l'organisme polític principal del país: les	Corts	. Aquest fenomen no és exclusiu, ja que es dóna així mateix en els altres
i del dreturer compliment de les lleis i constitucions. El fet que les	Corts	catalanes poguessin plantejar a la reialesa els "greuges" del país
superiors a la normal mecànica del "et dono i em dónes" propi de les	Corts	i Parlaments medievals. Tals compromisos no eren més que el reflex de
cada dia nous guanys al pactisme vagarós que regia la celebració de	Corts	. L'home i el seu temps es revelen en el desenvolupament de la doctrina
dels magnats de la terra, fins a l'emotiu parlament de Martí l'Humà a les	Corts	de Perpinyà del 1403, quan pronuncià les recordades paraules:
govern paccionat: la Diputació del General de Catalunya. Després de les	Corts	de Barcelona de 1413 el pactisme entrà en la categoria dels fets
generals d'aquella època com a argument indiscutible. En les mateixes	Corts	de 1413 els Estaments aprovaren la definició que "privilegi
en el pactisme català. Poc abans de la revolta contra Joan II, durant les	Corts	de 1454 a 1458, el mot "pasciscir" —derivat
el regia amb les constitucions aprovades pels tres estaments de les	Corts	, "les quals son leys convencionals pactades entre lo dit comte i la
afectaren la mentalitat del simple pagès com la dels alts ministres de la	cort	reial. Això ens dóna el camí per a comprendre molts aspectes de la vida
de les assemblees generals corporatives, distingides amb el nom de	Corts	; i la pràctica ininterrompuda en la reialesa i els seus ministres de
catalana, es donà el cas que solament nou persones, delegades per les	Corts	dels respectius regnes, poguessin decidir lliurement sobre un cas tan
a designar l'organisme competent en què es delegaven els poders de les	Corts	per a un afer o un grup d'afers especials. I aquest fet, àdhuc no
decenni reposa damunt d'un tros de paper: la delegació feta per les	Corts	de Lleida el 4 de desembre del 1460 perquè el General
degut a les anades i vingudes del titulat "emperador dels Pirineus", la	cort	barcelonina s'acostumà a delegar les seves atribucions en personatges de
Sant Pare, s'acordà en una assemblea celebrada a Lleida —les anomenades	Corts	de 1214— reconèixer procurador del país Sanç d'Aragó, oncle del
diversos territoris que l'integraven. Al bell cim, la monarquia i la seva	cort	: la pau, la guerra, la diplomàcia, la justícia, la llei i les finances
però no subjecte, l'aparat pactista dels respectius territoris: les	Corts	, els municipis, els gremis, perfilat més endavant amb les Diputacions del
i castellans. La millor prova del que diem fou l'enèrgica actitud de les	Corts	catalanes de 1430 en oposar-se a la guerra que Alfons el
un règim econòmic colonial de tipus bastant liberal i que en les	Corts	de 1542 havia promès la igualtat de catalans i castellans en el
perquè l'aplegament de totes aquestes possibilitats havia produït en la	cort	, en les universitats i en els convents una cultura considerable, amb
assenyalà Castella fins a les darreries del segle XVI —en les	Corts	de 1599 votaren un subsidi a Felip III d'1.100.000
La resurrecció del pactisme català paralitzà tot intent de reforma a la	cort	dels Àustries, perquè ningú no s'atrevia a acceptar la responsabilitat de
el qual, tenint Feliu de la Penya com a capdavanter, proposà a la	Cort	espanyola l'obertura de les colònies a l'activitat catalana. L'altre fet
altra més enllà, l'Amo universal retornava a l'escenari brillant de les	corts	europees. Des de llavors, cada revolució que ha volgut reformar algun
no es sorprengueren que els nous reis de la Casa d'Àustria establissin la	cort	a Castella. Cal dir que hi hagué una època de transició fins que Madrid
Tanmateix, això no els donava maldecaps. Ells també tenien la seva petita	cort	a Barcelona, amb el virrei-capità general, els lletrats de la Reial
espoliació dels tresors de les viles, arraconament total de les	Corts	de la vida política—, els catalans es gronxaven en la més absoluta
el que era jusconstitucionalisme d'una certa volada en Eiximenis i en les	Corts	d'Alfons el Magnànim, es transforma en el compro-i-dono dels juristes
perifèria peninsular als alts càrrecs ministerials i de confiança de la	cort	de Ferran VI, Carles III i Carles IV, ni un de sol no en trobem de
en sentit provincialista, o bé acceptaren les tesis uniformistes de les	Corts	de Cadis. Però foren uns bons administradors. Al bell mig d'una lluita
que marxava amb les idees del temps i, per tant, no gens sorprenent a la	cort	de Madrid. Fins i tot hauria estat lloable si s'hagués rectificat la
seu govern. Aquest grup estengué els seus tentacles cap a les diverses	corts	europees tan aviat com tingué esment que les grans potències oceàniques,
Salvador s'acostava a saludar-la. Era un príncep llunàtic, fuit de la	cort	de Francesc Josep per cercar el sol i la llibertat del Mediterrani. Les
perquè no el volgué deixar anar a Ciutat a veure una noia. La petita	cort	arxiducal es trobava a la possessió de S'Estaca. L'arxiduc prohibí que
Representen tot el segle XIX. Entre ells, com un rei enmig de la	cort	, destaca el vestit lilà. Igual que tants de monuments, la toaleta lilà ha
orgull, era, en el subconscient, populatxera. Per poder-se rodejar d'una	cort	nombrosa, admetia persones que s'hauria escandalitzat de veure a can
tante Isabelle\. Madrid és sec, i Maria Cristina... —/Ach!\	Cort	de Viena... ombra de Francesc Josep... Hoffburg... Vade retro! Es
Cohen, la qual, en veure Lluís Salvador, féu una reverència a estil de	cort	. El príncep no la reconegué i, pensant que es tractava de l'encarregada

Pàgina 1 (de 130)

50 següents