DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
cridar M 46 oc.
cridar V 19724 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2018)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb cridar Freqüència total:  19770 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

als cervells d'uns simples pescadors. Desem, doncs, els arts i la barca, cridem el nostre modest gos, que empaita ara una última brillantor d'onada, i
si no es poden evitar?", filosofava l'anomenat. "Després, perquè crida fins a eixordar-nos. I, last but not least, perquè, sense
que la darrera serà la que amb el seu xiscle em sembla a estones que crida: "Itis, Itis", el fill sacrificat amb una espantable barreja de
dama va sortir, ofesa, de la cambra. "Records a la senyoreta Eco", li va cridar el jove. "I que procuri de no repetir les meves frases, les síl·labes i
de lluny per destruir-te." "Maria Santíssima i després Puríssima!", va cridar en aquest punt el meu oncle Lluís Castelló, des del fons del teatre on
, prou. Demà, a les set", va dir l'Estengre. "Senyor Calixtu", cridava fort, però amb acurada pronúncia, la noia. "Què?", s'aturava amb recel
primera fugida —aquesta era la tercera—. Una nostàlgia invencible l'havia cridat aleshores a Santa Maria; li semblava com si aquí l'esperés la promesa de
—Eh! Ve Candi! Veureu com riureu. No digueu res. S'adreçà al noi cridant-lo amb veu manyaga: —Candiet! Escolta, Candiet! Candi s'acostava sense
uns fondals per construir-hi els refugis. De sobte, Manuel de Randa cridà Candi i, en girar-se aquest, li llançà un grapat de fang a la cara que li
i va sortir al carrer per veure què passava. Al cap de poc va tornar cridant, tota excitada: —Sileta... Sileta... Endevina qui ha vingut! Sileta fixà
vall de mort, un joiós toc de campanes que en l'hivern de la seva ànima cridés les coses a la vida i a la resurrecció. —Mano!... Tino!... Era allí,
que ell no es pogué contenir i, arrabassat per la ira, la bufetejà. Ella cridà, picà de peus, proferí insults; pronuncià tals paraules, de tan mal
tu saps el que té el vell Candaina? —Ep! Ja són aquí! Anem! Ja ens crida. Al camí es veia ja el grup dels nous arribats. Els pastors anaren cap a
perderen molt aviat els estreps. Es parlà sense fre i es rigué; es cridaren els uns als altres amb grans crits; es colpejaren amigablement;
borratxo i que volia continuar la festa, i l'altre es posava a plorar cridant Tiago. Se'ls emportaren, malgrat tot, i la xera continuà amb la mateixa
gresca —eren amics de la infantesa i s'estimaven com germans—, l'advertí cridant: —Candaina, no et ceguis! No et perdis, Candaina! Candaina, que ens
preocupació, que a la tarda tornà a veure Mila a casa seva. La féu cridar i, ja sol amb ella, en un to greu, gairebé solemne i el més apartat de la
que es celebraven, o bé al passeig amb les seves amigues, sempre li havia cridat l'atenció aquella figureta exquisida, plena d'una gràcia i d'una
titil·lant tímidament en la blavor. La mare de Mila sortí al balcó i cridà sa filla. Mila continuà sense moure's, com enfonsada en un somni profund,
com enfonsada en un somni profund, sense sentir-la. La mare tornà a cridar-la. Mila es reféu lentament, amb un lleuger sobresalt; es girà amb suau
al rostre, i era tan viu el seu anhel, que sentia quasi impulsos de cridar-lo. En aquell moment aparegué davant d'ella el seu padrí. El cel, a dalt
d'una banda a l'altra, vaig sentir d'una manera irresistible que tot em cridava aquí amb els purs records de la meva edat primera. Diverses vegades,
lligant-nos al recó on veiérem la llum per primera vegada. Potser ens crida quelcom —algun efluvi misteriós— d'allò que de nosaltres quedà enterrat
a si mateix quin secret impuls obeïa? ¿Havia sabut mai quin anhel el cridava lluny d'allí i d'una manera tan irresistible, i quin anhel el tornava amb
en cap d'aquelles coses, per bé que ignorés en què residia. Tal vegada el cridés al lluny aquell somni de tendreses mai no satisfet, aquell anhel d'un món
els tresors de la seva ànima: tot el que posseïa. Tancava els ulls i la cridava en veu baixa, dolçament: "Mila, estimada meva... Mila..." Després
sortit en busca d'ella —si no hagués estat tan tard ho hauria fet—, i cridar-la, pregar-li que el perdonés per haver deixat d'anar-hi aquell primer
la mirés un moment, sense pronunciar cap paraula. Acabat de sopar ell la cridà a la seva habitació —no volia que la serventa els sentís—; s'assegué i la
i que l'acompanyés a casa dels seus pares, car ja sabia que era inútil cridar o insistir en aquella porta. El vigilant va treure's el seu pesant i vell
es giraven per admirar-la. Un dels oficials, veient-la acostar-se, cridà l'atenció dels altres: —/Mirad, qué capullo de flor\... Ell es
senyal de tancar, i, amb tot, el vell trobà el portal tancat. Endebades cridà al sentinella; endebades s'esgargamellà i protestà dient que no era
i els peus se li assentaven insegurs sobre el sòl. Arribat a casa, cridà la seva filla. Una calma greu, una expressió de dignitat ofesa s'havia
greu, una expressió de dignitat ofesa s'havia imprès en el seu rostre. La cridà amb la mateixa veu amb què cridà la seva muller aquella nit d'hivern, ja
s'havia imprès en el seu rostre. La cridà amb la mateixa veu amb què cridà la seva muller aquella nit d'hivern, ja llunyana, per foragitar-la de la
tremolosa, sense una gota de sang als llavis. —El teu confessor m'ha fet cridar. ¿És veritat el que m'ha dit de tu? —i la mirà al ventre, gairebé
a aixecar-se. La mirada li llampeguejà: "Aneu-vos-en tots! —semblà cridar—. Maleïts sigueu tots!" Però abans d'arribar a incorporar-se, es
i ostentava una espessa barba que començava ja a blanquejar. El vell cridava el seu nebot al costat seu i li referia fets dels seus viatges, que el
no se sabia d'on, ja que l'oncle, veient l'aspecte del dia, no l'havia cridat, se li agafà a l'impermeable. —Oncle, jo també vull venir. El vell rigué;
Costa vol venir amb nosaltres! Mireu-lo! —Després et posaràs a plorar i a cridar ta mare... —Oncle, deixi'm venir! I mirava el vell mariner amb el mateix
al pis es sentien passos i, de seguida, es sentí la veu de la mare que cridava Mila. Ell la mirà: —Mila... —M'és igual —li digué ella, mirant-
d'aquella carícia. Només ara sentí la veu de la mare, ja alterada, que la cridava allí a la vora. Mila s'endinsà lentament. Tino Costa, per la seva banda,
les bromes més estúpides que mai li haguessin gastat. Començà per fer-lo cridar a part per un de la colla amb el pretext d'explicar-li una plagasitat, i
a les vores per deixar-li pas. Sileta s'acostà a la reixa i el cridà de cara a l'interior, on res no es distingia. I de seguida veié les mans
es submergeixen en el llac, salten encara d'una banda a l'altra; encara criden i riuen i blasfemen i continuen removent el fons; però la veu se'ls va
il·luminat per aquella llum irreal. Però amb quina tremenda eloqüència cridava tot! Amb quins sords i angoixosos clams ressonava a la seva ànima! El
ell i passaven els dos infants, agafats a les robes plorant. La multitud cridava més enardida; els rostres s'amuntegaven estretament entorn de les
, Pisa! —repetia ella—; però, per què Pisa? Ai, Pisa! —podia cridar—, ai, Florència!, ai, Santa Maria!... Ell, Tino Costa, en el girar dels
. A vegades el padrí arribava: —Vaig a fer enfadar Mila. Mila! Mileta! —la cridava—. Seu aquí al meu costat: vull contar-te una història. Mila continuava
ignorava que, una volta arranjat l'assumpte, el seu padrí havia cridat a casa seva el vell Candaina; que allí celebraren amb joia
altre, no sé què d'uns diners, li demano perdó..." En fi, a punt de cridar mossèn Anselm i contar-li totes les "perreries" que havia fet, i "li

  Pàgina 1 (de 396) 50 següents »