Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

Per ell Quim Bisa havia suportat els retrets dels seus pares —vells	cristians	de sans costums, escandalitzats de la conducta de Tino Costa—; per ell
pertanyia a una de les famílies més distingides de Santa Maria: tots	cristians	de vella tradició, educats en els principis de la més pura virtut.
de néixer va recorrent una àrida contrada sota un sol de foc; en la	cristiana	, que vaig sentir explicar a una dona de poble, es tracta de la Verge
m'ho! —Però, Mila estimada: com vols que... A més a més, tu ets	cristiana	, ets batejada. —Promet-m'ho, padrí! —Bé... —No, no;
inesgotables. La "norma" estoica, l'epicúria, la budista, la	cristiana	, totes les "morals" passades, eren defectuoses: la moral "racional"
que sigui el primer a tirar-li la pedra" és una de les recomanacions	cristianes	menys acatades. Hipocresia? Potser, en part, sí. Però no del tot. La
i mala escolàstica són solidaris, enfront del bon llatí i de l'humanisme	cristià	solidaris que practica el Rotterdamès. Erasme no juga a fer el ciceronià:
importa que el plantejament sigui, d'entrada, "metafísic". Dostoievski,	cristià	integral, home rudement apassionat de Crist, no podia preveure una tal
els drames de Sartre no serien, en realitat, sinó un truc dels apologetes	cristians	a fi de propagar, sota capa d'ateisme, unes quantes idees bàsiques de la
perdó es deu a la pèrdua visible de vigència que experimenten els valors	cristians	dins la nostra societat. Tot i que el perdó no és exclusiu de l'ètica del
el món occidental ha viscut el perdó a través de la concepció	cristiana	. No podrem negar, doncs, que, en certa manera, la propensió a perdonar
la propensió a perdonar s'hagi debilitat en debilitar-se el sentiment	cristià	de la virtut. Tanmateix, no estic ben segur que aquest sigui el factor
que proïsme: i escric "proïsme" a consciència de la ressonància	cristiana	del mot. Tendim a establir un buit entre cadascú de nosaltres i els
caça del blanc, martiris de missioners. La sensibilitat occidental i	cristiana	s'esborrona i s'escandalitza en observar la rudesa primitiva dels
que aquesta contraposició ha quedat agreujada pel cristianisme. L'home	cristià	afegeix, a la seva executòria de noblesa purament "natural", el timbre
pogués ser sostinguda. La resta serà pecat, tara, ignomínia. Dins l'àrea	cristiana	s'ha produït, probablement, per reacció, la pornografia més virulenta. En
per reacció, la pornografia més virulenta. En tot cas, la visió	cristiana	, que promou l'home a un grau sobrenatural en l'escalafó de la Creació,
fa vidriosament divertida la pornografia de l'Aretí —i de tants altres "	cristians	". Una digressió. El marc del cristianisme, en matèria sexual, fa
constatació d'absoluta simplicitat. Només que Baudelaire, poeta, i poeta	cristià	—catòlic cent per cent—, la desvirtuava tot d'una en referir-la a la
s'hi alia. Una faceta d'aquesta ofensiva és el retrocés de la influència	cristiana	en l'esfera intel·lectual, on, precisament, s'inicia el reconeixement
els mateixos. Més o menys, són els set pecats capitals de la doctrina	cristiana	: la ira i la luxúria, la gola i la peresa, la supèrbia, l'avarícia, l'
vicis greus són idèntiques. Això és el que cal deixar ben recalcat. El	cristià	medieval, l'estoic pagà, el savi oriental, el racionalista modern, quan
les etapes d'intensa impregnació religiosa —allò que diuen l'Edat Mitjana	cristiana	, posem per cas— no n'eren una excepció. Homes i dones s'han comportat, en
Duran i Sanpere. Parlem de la licitud de la violència per part dels	cristians	, de les dificultats de la mansuetud evangèlica. Jo retrec allò de Max
de la mansuetud evangèlica. Jo retrec allò de Max Scheler: que els	cristians	han de lluitar sense odi. Torno que ja és fosc, però a Llevant hi ha el
menant el ramat. No era una pintura religiosa, però m'ha evocat imatges	cristianes	. Sentiments de basarda, de pietat, d'horror, se'm barrejaven confusament.
veia el fadrí forner esperant, bo i estès a terra, de la caritat dels	cristians	barcelonins el permís d'enfonsar el seu cos avergonyit sota terra
sempre imaginat, eterna temptació, per als plorosos ulls de l'home	cristià	, des de les /Carmina Burana\ fins al pervers moralitzador de
Quan pensem en l'expressió desil·lusionada o entristida o furiosa o de	cristiana	resignació amb què és rebuda la vida d'una dona, durant segles i segles
de l'evangelització, aquests puritans anglesos eren d'un criteri tan poc	cristià	com vulgueu; a l'illa de Raiatea feren autèntiques atrocitats, com per
floral perdura en l'ànima dels maoris malgrat la imposada civilització	cristiana	, i això, que en un altre lloc potser faria angúnia —imagineu els
l'espiritisme i té un odi feroç al progrés material i a les religions	cristianes	. A la seva tenda, hi trobareu tants àlbums de postals i fotografies com
públic, de no menjar carn humana i de practicar alguna de les religions	cristianes	. ¿Què més voleu? Mr. F. G.. —Què més vull? Jo. —Abans un
en el qual, d'una manera més aguda encara, critica la civilització	cristiana	i l'obra dels blancs en el Pacífic. Jo admiro el valor esportiu de
de la propietat exclusiva —ambdues, com és sabut, contràries al bé comú	cristià	. L'Església catalana patí també d'aquests contactes amb el món, perquè
des del bressol Torras i Bages, el portarà a definidor de la tradició	cristiana	del país. Així l'espiritualitat eclesiàstica progressà en totes
grup del pare Palau, plantejaven les dimensions exactes d'un sindicalisme	cristià	. Certament, les possibilitats no estaven esgotades: existia el misticisme
cancelleresques per palesar, primer, el sentit unitari dels regnes	cristians	medievals de l'Altiplanell gairebé ex ovo, i, després,
l'acció difusa de les minories mossaràbigues —o sigui de la població	cristiana	que havia romàs a Al-Andalus sense renegar la seva fe—. Devers el segle
criteri de la ruptura absoluta del món visigòtic amb el de la Reconquesta	cristiana	, a causa de la invasió musulmana, dels seus estralls subsegüents i, en
de Còrdova —excloent-ne els territoris dels reis, prínceps i comtes	cristians	, tots pobríssims, que havien cercat recer a les muntanyes i que hi
el seu món. El jesuïtisme havia creat a Palma una espècie de democràcia	cristiana	, que atreia totes les persones que, desitjant alternar, no poguessin o no
aquell fet amb les frases "/espejo de virtudes\", "cavaller	cristià	i exemplar" i altres. Perquè el marquès descendia d'un company d'armes
ja el meu penar, maleïda sigui l'hora que van fer-me	cristià	, que els raïms de vostres vinyes no arribin ni a
-me a aquestes febleses. I dic febleses per fer-te favor, m'entens? I un	cristià	, un catòlic, un cavaller, un home decent, que és pare de família... —Prou,
que dissecava animalets pel col·legi dels Germans de la Doctrina	Cristiana	i que ho feia baratíssim. Un cop dissecat, Rosa li posà la lligacama
d'Emili Borràs. El matemàtic es mirava tot allò amb uns ulls de pietat	cristiana	, sensibles, però, als efectes de volum i de colorit, i a l'agror
arquitecte, el que volia per a ell era la glòria de Sant Pau, pastor de	cristians	. Es creia amb un cert dret a aquella glòria, perquè el que li havia
de conexions internes, orgànicament segures, amb la religió. La pintura	cristiana	És tradició que fra Angelico s'agenollava per pintar el cel. No es pot
per tant, la reverència congruent. La pintura de la civilització	cristiana	, fins que el Renaixement la succeeix, és, per regla general —i ací no

Pàgina 1 (de 295)

50 següents