×
Filtres |
|
|
|
| |
|
|
| Lema: Coincident amb dòcil |
Freqüència total: 744 |
CTILC1 |
| que iniciava els avorrits discursos de la vellesa, al pacient i | dòcil | Euforió. "Notos ens arriba del sud. És humit i massa càlid a estones, | | I Crisòtemis, Laòdice o Ifianassa, les estimades noies, callen, submises, | dòcils | , i en el fons del fons m'aproven. I de sobte, en ferir-me amb una | | i frívol, atret pel reclam d'uns ulls més parladors, experts, la seva | dòcil | còmplice. La traïda gemegava, plorava i es lamentava, fins va lladrar com | | m'hi induïa, m'ho manava, imperatiu, sense paraules! Sóc de cera blana, | dòcil | a les seves mans, i no podré desobeir la cruel ordre d'uns malignes ulls. | | I la hi posà sobre les espatlles. Mila cercà en va la seva mirada. Obeí | dòcil | i en silenci. Tino Costa s'assegué al seu costat. No digué res. S'enfonsà | | i per la seva mare, car sempre s'havia comportat amb ells com una filla | dòcil | i obedient i els estimava com a pares i els respectava, sobretot al seu | | oferir l'habitació perquè continués ocupant-la. L'havia vista sempre tan | dòcil | i tan bondadosa! Vaig dir-li que pels diners no passés pena, que fins | | Càndia... No em volen deixar veure el meu fill. —La seguí com una nena, | dòcil | i somrient—. Són dolents, Càndia. Volien matar-me. No em volien deixar | | Es diu: sí, sergent —el repta el caporal. —Sí, sergent —repeteix ell, | dòcil | . —Fa cinc temporades que ja no se'n porten, de camals alternats | | partida. —Edat? —pregunta el de l'ull tapat. —Vint-i-tres —diu la noia, | dòcil | . —Professió. —Professió? —repeteix l'altre. —La del meu sexe. El de | | s'ha col·locat al lloc que abans ocupava, es prem sobre les seves natges | dòcils | i lliures, però la mestressa vigila, repeteix: —No toleraré | | tota la seva vida, la duplicitat de feblesa i força es van anar succeint; | dòcil | i rebel a la vegada. I cal afegir-hi la malaltia, és clar, que ja devia | | al seu esperit, i es sotmetia. Semblava que ho fes de grat, perquè era | dòcil | , llavors, com un noi malalt, espantat que era, però no perdonava després | | seu apassionat amant exigia a cada moment, trista o feliç, voluntariosa o | dòcil | , sàvia o ingènua, seguint amb fidelitat l'inquietant vaivé de l'esperit | | a favor de la intel·ligència de Luciènne, perquè si va ser sàviament | dòcil | per amor, el seu amor es dirigia intel·ligentment a allò que hi havia de | | es devia trobar realment a la intempèrie perquè es sotmeté com una gata | dòcil | , encara que ensenyés de tant en tant les ungles. A finals de | | meus ulls xops de la teva presència. M'inclinaré, | dòcil | , a la teva veu silenciosa, a punt per reposar | | dir res, sense preguntar per la filla. No es queixava mai; s'abandonava | dòcil | i submisa. L'expressió trista i dolorosa del seu rostre s'havia accentuat | | als peus de llur marit o de llur souteneur, amb aquella gràcia | dòcil | i impersonal dels gossets sense pedigré. Les noies del país, | | els venen els xinesos i que tot és alcohol de matar rates, i, com que són | dòcils | i no tenen voluntat de cap mena, no es faran pregar gens per anar a | | que —encara que el bacon és de llauna i ve de Xicago— sembla més | dòcil | al ganivet, i el puré de carbassa, el qual (com a nota de color va bé) | | la monarquia tingué en les lloctinències els instruments —no sempre | dòcils | , ben cert— que garantiren la unitat en l'execució dels seus designis. Una | | i un batec variava la matèria: la pedra, símbol | dòcil | a tot mite. Cal dir que es va casar amb la casolana? Sempre | | no trigui a descobrir bones raons per la seva esma, | dòcil | al gust de la terra, encauada al fosc d'un pit. I que mai no li | | perquè Guillem havia calculat el temps, fiant-se en absolut de l'estat de | dòcil | aclaparament en el qual havia deixat Antoni Mates. I al punt que Frederic | | més fàcil i un sexe més primari, i sobretot eren unes pells líriques i | dòcils | , degut al costum d'ésser brutalitzades per la lluentor despòtica dels | | ni les molèsties, perquè, a més a més, Maria Lluïsa era molt | dòcil | i gens exigent. Si a Pat no li venia bé d'anar un dia amb ella, Maria | | esbojarrats que feien coïssor als ulls del foraster. Laura ballà amb ell, | dòcil | i somrient; la corba suau del pit s'acusava a cada gest d'espatlla, i, un | | y demés vehinas venían preconisantli, ara tossuda com lo bou, després | dócil | com l' anyell, plena en fí d' aquell malestar, d' aquella inconstancia | | corben; rengleres d'arbres gegants, de color rossenc, li fan la guàrdia, | dòcils | al dibuix sinuós que retallen en el cel; darrera els arbres, dues fileres | | El sol arrenca fosforescències breus del seu cabell escàs, desordenat. | Dòcil | a l'ordre del seu germà gran, Josep s'adreça a la porta reixada de la | | Mònica, els diners de la plaça... La mà dreta de la senyora Mònica, | dòcil | , independent, furga en l'ampla butxaca del davantal fins a topar un | | al cancell. "On vas, il·lús?" Lluís ja feia un mes que s'havia embarcat, | dòcil | a la seva ordre. Cosme tornà enrera. Es va quedar al peu de la porta. | | gest i de la seva veu els domina a tots. Gaspar, desposseït de voluntat, | dòcil | a l'ordre de la seva mare, reprèn altra vegada la lectura. "No | | se'l sentia com un pes que li enduria la mirada. La veu d'ella era | dòcil | , arrossegadissa... L'hauria de conservar sempre més enganxada a l'orella. | | un tombant d'aquell carrer, gelosament a l'aguait... Què pretenien? ¿Que | dòcil | i desmemoriat entrés a desitjar el restabliment d'una dona que també | | al jardí. Els nois estaven impacients. Mònica els va recomanar que fossin | dòcils | i assenyats, sobretot amb el pare; retirà les seves maletes; entrà al | | desventura, però tant per instint com per reflexió havia procurat ser | dòcil | , amatent, fins i tot amorosa, i al cap de tant temps, segons com, sentia | | l'Infern i es posa en èxtasi l'atapeïda multitud. Més | dòcils | , (puix que subjuga l'oratòria l'ànima, com els | | la mort, davant de violències, a fer ús del seu dard. Però ¿tan | dòcil | seré als comandaments de qui m'odia i em llançà a la | | a veure, davant seu, jugar les bèsties del camp, més | dòcils | a la seva crida que els estrafets ramats a la de Circe. | | ho vedà, sinó per espantar-vos i sempre més tenir ignorants i | dòcils | els seus adoradors? Ell sap que el dia que en mengeu, | | moment de vessar llàgrimes, amb els cabells desordenats, molt | dòcil | , va llançar-se-li als peus; tot abraçant-los, li | | no feia gaire la seva vida i única delícia, i ara tan | dòcil | als seus peus, misèrrima, criatura bellíssima que implora | | amb precs la Deïtat ofesa, agenollat i amb el meu cor ben | dòcil | , em sembla veure-la aplacada i tendra, inclinant-me | | l'animal que domina les boscúries anà encalçant una parella | dòcil | , la millor que té el bosc: cérvol i cérvola; cap a la | | triat, hi anà tot d'una; darrera seu hi anà un pastor, més | dòcil | , amb els primers anyells de la ramada, molt | | en la semença seva tots els pobles han d'ésser beneïts; obeeix, | dòcil | ; creu cegament, bé que l'indret ignori. Ara veig, tu | | tant com vulguis, cel! El pastor. —Jo tinc una pastora | dòcil | i fidel. Anys ha que és la meva dona; sóc feliç jugant de nit amb ella. I | | ploure tant com vulguis, cel! Buda. —Jo tinc una ànima | dòcil | i lliure. Anys ha que l'exercito ensenyant-la de jugar amb mi. I tu pots |
|