Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

florit, color de maduixa, amb margarides amagadisses entremig, tímides	damisel·les	entre milers de guàrdies del palau de Buckingham. 11
litografies en colors que representaven jardins amb escalinates i	damisel·les	amb ombrel·les obertes tot llegint un llibre de versos en actitud
Anà saltant de deducció en deducció per trobar la incògnita. ¿Que la	damisel·la	refusava els obrers? Era que pretenia millor. Que refusava el millor? Era
en mereixia; mercès als generosos donadors; mercès a vosaltres —dames i	damisel·les	— qui ompliu aquesta sala d'un perfum de beutat i de cortisania.
passat tota l'estona decantant-se i somrient, i induïnt imaginàries	damisel·les	a seure en cadires imaginàries; però aleshores prengué seient ell mateix,
pels carrers i per la platja. Passava per entre la fragilitat de les	damisel·les	vestides de blanc i dels joves espitregats amb coll a la Manelic, com un
de l'Avellaneda. Més avall giravolta l'elegància provinciana; les	damisel·les	amb llur efímer plumatge hivernal, els joves amb l'hieràtic abric cordat
abordatges, ogres, enemics i combats a mort, ergàstules, exils i piadoses	damisel·les	; transformant les hores en llustres, el traüt del vent en ressonàncies
de seguit de complida la seva comanda. Aneu a saber qui era. Una	damisel·la	d'hostal? La pubilla d'algun mas? La filla d'un ric carreter? Què
guardarem prou de dir-ho per no involucrar les perles i les dents d'una	damisela	. La veu d'ella és ben bé d'una damisela, no? Si bé no som cursi som
les perles i les dents d'una damisela. La veu d'ella és ben bé d'una	damisela	, no? Si bé no som cursi som galant. Perxó li direm coses per fer-li
—Haureu observat, senyoreta, còm jo vinc servint-vos de model. —I tant. La	damisela	riu bondadosament amb el paisatge. Prenim coll. —I vós no sabeu que els
i li diu en veu baixa però excitada: —Què ha dit ta mare?— Un escamot de	damisel·les	, comenta qualsevol cosa, i pel so de llur veu es coneix que parlen
Un hom sols gosaria demanar per al vostre recomanat, i el meu amic, noble	damisel·la	, una plaça de guarda-passeigs. La gorra amb visera, el gec amb solapes
si hagués arribat al grau de refinament que han arribat les nostres	damisel·les	, se les menjaria enastades en un broc o embolicades amb paper d'estany.
En Tamburini personifica les /Harmoníes del bosc\ en una	damisela	que, recolzada en el tronc de centenaria alzina, pessigolleja suaument
dies, just a la mateixa hora. —El correu! —criden neguitoses les petites	damisel·les	de la Posta. —El correu! —diuen alegres i maliciosos els xofers. —El
compte de com creix i s'accentúa l'atractiu de la feminitat quan una	damisela	entra al recinte fumós on els homes es congreguen per demanar un vot o
el seu aprenentatge de caçador; fatxendejant amb aquella escopeta de	damisel·la	, l'hereu s'endinsava per la sureda, per les obagues, pels llocs menys
ja no tornà a fer de pagès. Amb el seu uniforme conquistà una	damisel·la	de sang noble, però sense dot. Entretant, ca l'Aspriu es convertia en una
senyorívola, tot fent ondular el coll i entregirant el cos a guisa de	damisel·les	ingènues, però elegants i refinades. Era pecat de fer-los mal. Innocenci
Però Satanàs no estava per ell. Devia anar al darrera de qualsevulla	damisel·la	tendral i feia el sord als carboners estiraganyosos. —I no hi planyo pas
Escolta. Tu no saps encara amb qui parles. Jo sóc la dama de companyia de	damisel·la	Marciana de Tarn, la filla única del nobilíssim senyor de les valls del
amb que vàrem ocultar-la a Marciana —continuà el senyor Pelai. —Ella, la	damisel·la	no va saber la veritat, però el nostre sofriment era encara major, quan
idea es clavava més endins en el seu cor, fins que un dia, la pobra	damisel·la	demanà a la senyora Isaura que la vestís de dol. ¿Us en recordeu,
mai més del meu record el desconsol que s'apoderà de la pobreta	damisel·la	quan, tot sanglotant, em digué el pressentiment que el seu pare era mort.
el senyor Pelai, que valia molt més per a la tranquilitat de la nostra	damisel·la	, que li reveléssim la veritat. I així ho vàrem fer —continuà la dama— i
ho vàrem fer —continuà la dama— i força que ens calgué lluitar perquè	damisel·la	Marciana ens arribés a creure. Quan ho vam haver aconseguit ja no ens fou
aconseguit ja no ens fou tan difícil de fer tornar al cor de la nostra	damisel·la	l'esperança de rescatar el seu pare mitjançant els bons oficis de l'Orde
que l'emoció trencava, va dir: —Pocs dies després, un matí, veient que	damisel·la	Marciana trigava a demanar-me, vaig entrar a la seva cambra. El llit era
que Marciana no trigaria a tornar. Però les hores passaven i la nostra	damisel·la	no compareixia. Vàrem resoldre anar a cercar-la. El senyor Pelai, en Just
humana hi ha una voluntat divina que vetlla... Pobra Marciana! Pobra	damisel·la	nostra! La senyora Isaura es cobrí la cara amb les mans i sanglotà
i per un mateix temor. Silenciosos davant del cos exànim de la nostra	damisel·la	, vàrem considerar el terrible trastorn que tindria el seu pare, el nostre
nostres ulls, i damunt del nostre dolor per la mort de la nostra estimada	damisel·la	, ens calgué afegir-hi l'esglai per la nostra pròpia mort. —"Amb la
explicant la senyora Isaura,— el senyor Pelai donà sepultura al cos de	damisel·la	Marciana en el mateix lloc on havia caigut el seu cos. Un cop enterrat el
—M'entendràs si et dic que la teva semblança amb la nostra malaurada	damisel·la	és tan gran com la semblança d'una gota d'aigua a una altra. Quan t'hem
per ella? Al castell ningú no podrà endevinar mai que no siguis tu la	damisel·la	vertadera. Rarament Marciana parlava amb altres persones fora de
D'altra manera, al castell s'haurien assabentat que no era cert que	damisel·la	Marciana s'hagués retirat a dit convent. Tot va ésser veure entrar en
seus amos i no descobrir res del que calia amagar, ço és: la mort de la	damisel·la	, i el propòsit d'ells de fugir per no tornar mai més al castell. Així és
d'arribar. —I, ¿quan arribaran? —Tots dos, arribaran, homes. I la	damisel·la	i tot. —Però, quan? —Em sembla que quan vosaltres els veureu ja seran
vestit i la pentinava a l'estil mateix de la baronesseta. —Al contrari,	damisel·la	, al contrari —li respongué ella. —Déu us premiarà el sacrifici que feu,
en aquell instant. Quan Marianneta estigué vestida, transformada en	damisel·la	noble, la senyora Isaura se la contemplà extasiada. —Déu del cel!
que li causava l'absoluta semblança de Marianneta amb la malaurada	damisel·la	. —Les meves enhorabones, Marciana —li va dir, tot inclinant-se davant
una gran confiança en ella mateixa. —Esteu tan formosa com elegant,	damisel·la	—la complimentà finalment el senyor Pelai. —I sobretot, sou tant la
els seus propis ulls havia vist morta al peu de Rocaberla la desventurada	damisel·la	, hauria jurat que estava allí present. El cavaller del cavall negre
Isaura es deixà sentir darrera de la porta. —Amb la vostra permissió,	damisel·la	. —Entreu, Isaura, entreu —li respongué ella. I tan bon punt tingué la
estima, perquè veu en vós l'autèntica Marciana. I no cal que temeu res,	damisel·la	, perquè ell s'agradà de Marciana des de baix el camí i mai no li parlà de
va fer-me confidència del que passava, i fou per aquest motiu que	damisel·la	esperava tan ansiosament la tornada del seu pare, per formalitzar
joventut, la vostra bellesa i el vostre pervindre?... ¿Per què ploreu,	damisel·la	? ¿Per què us desconsoleu així, quan tantes en el vostre lloc es sentirien
nostres peus l'afrós precipici, i més enllà l'immens domàs de la mar, que	damisel·la	Marciana va fer-me confidència dels sentiments que alteraven la pau del

Pàgina 1 (de 8)

50 següents