Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

mentre repeteixes per milionèsima vegada: "I per què t'agrada tant	declamar	, per què t'agrada tant mentir, per què et complaus a construir una
de nou. La retenia per sempre. —L'estimo, grandíssim gamarús, l'estimo! —	declamava	Jeroni—. Ets capaç de comprendre què significa trobar a la llinda del
engany, són paraules bordes, potser perquè ja no serveixen per a ésser	declamades	teatralment, han perdut la valor. I ara, com dir-te, doncs, que jo he
Ciutat. —¿On són —demanava una vella, en el mateix to d'enyorança que si	declamés	/oú sont les neiges d'antan\— aquelles criades d'altre temps que
sonava, llunyana, una música de flabiols i simbombes, Aina Cohen rompia a	declamar	en un to ingenu, lleuger i optimista, tot fent voltar la filosa:
anunciava un recital de poesies. Aquesta vegada, però, l'autora no volia	declamar	de nou /La camperola\. Se n'havia cansat, amb raó, perquè ja en
sa faveur une onde Que toujours quelque vent empêche de calmer\."	declamava	amb èmfasi després de beure xampany. I un dia de santa Laura, Tomàs
de jove havia estat un aficionat al teatre, sovint, de sobretaula, ens	declamava	versos de /Guzmán el bueno\, del /Zapatero y el rey\ o
capaç de saltar amb la sola força del seu geni dalt de l'empostissat a	declamar	com a actor i a commoure el món amb les obres més pregones i belles que
les seves intencions? I jo què havia fet? M'havia posat a tremolar i a	declamar	literatura... M'hauria donat cops de puny al cap. Una ocasió com aquella,
però entenc que el meu consell no et farà nosa. La senyora Clotilde	declamà	aquestes paraules com si fos una actriu. —Fa anys que conec la família
promoure una pausa anguniosa. —El desconsol de la família fóra unànime! —	declamà	Humbert. —Fallaria l'estratègia Aguilera, papà! —Em trobo en presència
l'exèrcit de Nícias: només pogueren lliurar-se'n aquells qui exel·liren	declamant	les tragèdies d'Eurípides. Poble de raça dòrica, més militar que civil,
i la pedra que imita bronze; an els altars hi han d'aquells sants que	declamen	la seva fè en actituts solemnials i poses decoratives. Els claustres, si
insuportable: la poesia, la música, el discurs públic. Quin suplici, oir	declamar	pomposament un fred discurs o pronunciar versos mediocres amb tot
té les cames ben fetes, que representa bé i en llargs papers, i que per	declamar	perfectament no li cal, com es diu, sinó obrir els llavis; però és l'únic
tan sols em feia riure; però alguna vegada a porta tancada m'assajava a	declamar	les Englantines dels volums dels Jocs florals. Una vegada vaig
que li semblaven mestres. Ideava cops d'efecte i rumiava paragrafades per	declamar	-les després. Una nit, eixint d'un míting a Sans, on la paraula d'uns
ciutat. —On són, demanava una vella, amb el mateix to d'enyorança que si	declamés	/où sont les neiges d'antan\, aquelles criades d'altre temps que
llunyana, una música de fabiols i ximbombes, N'Aina Cohen rompia a	declamar	amb un to ingenu, lleuger i optimista, tot fent voltar la filosa:
anunciava un recitat de poesies. Aquesta vegada, però, l'autora no volia	declamar	de nou "La Camperola". Se'n havia cansat, amb raó, perquè ja'n
deien que em xalés. Que a una hora bastant avançada el senyor Wopsle ens	declamà	l'oda de Collins, i tirà per terra la seva espasa sanguejant,
de posar-se una gran hòstia vermella a cada tíbia, i cada vegada que tot	declamant	es posava de perfil jo li feia un crit: "No veig les hòsties!" I
Un altre dia, sota una copiosa nevada, travessa els carrers a cavall,	declamant	, exaltat, els seus poemes. Sovint, en mig d'una conversa animada, calla
clàssiques, millor diria encara hi ha paraules, que, per sí soles,	declamades	per un actor de cara hieràtica, sense cap mena de gesticulació, sense
un somni." Sublim! "Pots fer-ho si vols, la porta és oberta" —	declama	emfàticament, que Aloma n'és esverada.— Com que Coral no trigarà, li
de Racine, per actors de la Comèdia Francesa, comparava llur manera de	declamar	amb la lectura d'Urània, i en comprovava la similitud. Eren estones d'un
emportar pel foc de la seva vida interior mal reprimida. Quan Víctor	declamava	a soles naixia en ell una puixança desconeguda o semiinèdita, que acabava
donaria Polka per res del món. —Polka lladra, com si sentís	declamar	versos—. Figureu-vos, cher monsieur, que Polka
me n'escapo." I, efectivament, ve el raconto.) —Aigües d'Atitlan! —	declama	, embriagat de lirisme, el poetiquíssim guatemaltec—. Aigües esteses entre
en les coses de l'art. Sabia, només, La casada infiel.	Declamava	un García Lorca especial i jo he après la poesia de tant sentir-la a ell,
que ell tenia a l'esquena, tot just per a situar els mobles, però sense	declamar	detalls: era una mitja penombra que hauria estat agradabilíssima en
sant, especialment en les festes patronals. Les oracions fúnebres que es	declamaven	—aquesta és l'expressió més escaient— en les exèquies dedicades a
important de les representacions, encara que no hi dansés ni hi	declamés	, perquè era l'encarregat d'explicar els arguments dels balls, i ho amania
era més acurada, hom muntava l'escenari damunt un ample cadafal, on	declamaven	els actors mentre els dansaires ballaven arran de terra, reminiscència
encomiàstica de les gràcies de Sant Genís dels Agudells que ens va	declamar	quasi l'amic Pena i el fervor del qual comparteixen els nombrosos devots
i tibants i els llavis un si és no és etiòpics. Amb èmfasi majestuós va	declamar	el seu poema que duia per títol Estramps a la Mare de Déu de
em saltà al coll, es va treure un paper rebregat de la butxaca, que em	declamà	entre sanglots, i que probablement jo no vaig entendre, i, un cop finida
de Albornoz, que jo coneixia de l'"Ateneo", i havia sentit	declamar	a la penya més d'una vegada. Don Roberto Castrovido pronuncià el seu
de memòria, o s'han auto-educat en aquest art, llegint en veu alta o	declamant	tots sols paràgrafs impecables, fins que per efecte de l'hàbit s'han fet
versos alemanys! Quina impressió més malagradosa resulta si un individu	declama	el /Capbussador\ de Schiller: /Und will sich nimmer
la recitació de prosa o vers amb entonació i amb gest. Del verb	declamar	, que vol dir: clamar intensament, s'ha fet el substantiu
Si una persona, en canvi, ha de pendre part en una sessió literària	declamant	-hi una poesia, abans estudia els diferents tons de veu que són apropiats
que exerceix l'oratòria. Discurs és la composició que l'orador	declama	. Públic és el conjunt de persones a les quals l'orador es
el públic esdevé un factor que pot influir i de fet influeix en qui	declama	, en cap d'aquestes declamacions el públic arriba a influir tant damunt el
dels respectius declamadors només estant visiblement atent al que es	declama	o mostrant-se'n ostensiblement distret, ja sabem que, per exemple,
element encoratjador de primer ordre, que no sols sosté l'esperit de qui	declama	, sinó que pot arrebassar-lo fins a l'exaltació. I, per contra, el
tan difícil de realitzar-la en qualsevol declamació. En efecte. Feu	declamar	qualsevol cosa a una persona que no hi estigui avesada, i ordinàriament
de pocs anys parlant dintre i fora de casa seva que no una persona feta	declamant	per primer cop davant un públic. Una tercera constatació acaba de fer
i només en alguna manera en la declamació teatral. Proveu, si no, de fer	declamar	a un debutant una poesia, i ja podeu comptar que si us costa molt de

Pàgina 1 (de 5)

50 següents