Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

un port, a la nostra illa d'Ítaca, consagrat a ell. Però res no el calma:	defuig	-lo. És el pare dels monstres marins i d'alguns altres que no ho són. La
esperançada que comporta un tibant i desvetllat esforç, i procura de	defugir	les follies que t'inspiri Ate, ni que es valgui de la veu de la noia que
"Jo hi compto sis canons." "El nombre és objecte de controvèrsia",	defugia	Pulcre, una mica vermell. I va engegar sense avís previ, amb una
ocasió dels seus baixos instints. Tino Costa a penes s'hi parlava; el	defugia	amb aquella barreja de por i de repugnància que sempre li havien inspirat
sentit separat d'ell; però a partir de la confessió semblava àdhuc com si	defugís	la seva companyia. Tino Costa begué una resta de licor que quedava al seu
es trobaven allí ¿li havien respost a allò que ell es prometia? Sileta	defugia	de trobar-se amb ell i tampoc no era Sileta... La mare, envellida i
sentia renéixer l'antiga tendresa i es repetia: "És un àngel". També	defugia	de trobar-la, però en la seva ànima sentia una infinita tristesa d'haver
Abunda la gent, i entre aquella que solem anomenar "culta", que	defuig	el contacte amb els llibres recents. Qualsevol autor, qualsevol obra, que
o de paraules aliens, ens afanyem a citar les nostres fonts. El plagiari	defuig	la menció dels seus materials bàsics; però, com que vol fer-los passar
aquest sembla ser un prejudici perfectament arrelat. La pornografia ho	defuig	, això. S'estima més d'operar sobre figures desproveïdes de veritat
nau. Avancen treballosament entre el desori, rebutjant mans que imploren,	defugint	rostres cadavèrics que se'ls riuen a la cara, enredant-se amb els
entrada i sortida, la qual cosa és ben diferent. Al nostre entendre, i	defugint	tota mena de determinismes geogràfics, aquesta situació ha fet sorgir una
de propietat exclusiva sobrevisqueren en el camp normes que no podien	defugir	-se després de deu segles d'empeltament amb la mentalitat pagesívola. En
tancat dels dominicans i feren gala d'un suarisme eclèctic, que no	defugia	la incorporació de les troballes de les ciències físiques, també és
pactista de la nostra mentalitat, que en essència no és altra cosa que	defugir	qualsevol abstracció, anar a la realitat de la vida humana i establir la
ha creat en nosaltres una sèrie de realitats espirituals que no podem	defugir	: els actes han desaparegut en el passat, però llur empremta resta
Fins a mitjan segle XVII es pot dir que Catalunya havia	defugit	qualsevol tasca col·lectiva al costat dels altres pobles de la Monarquia.
Com si estiguéssim embruixats, seguim amb entusiasme i delit, que no	defuig	cap sacrifici, darrera les banderes de l'encís. Ens mobilitzem en massa,
llavis no torna el crit en lent càntic, car enlloc no	defugiria	el toc, cor endins, del temps perdut. I esdevé, somni
mai! Ernestina. [(Molt baixet i tartamudejant.)] Jo no	defujo	pas el seu tracte... té aquesta garantia per endavant. Contenti's amb
repòs no seria més que droperia. Però si hi ha dues coses que el català	defuig	, són precisament aquestes dues: ésser esclau o dropo. El sentit que tenen
de les coses, però aquest amor a l'aparença ho és tot menys un desig de	defugir	les coses mateixes. Com a home mediterrani, el català estima
se'm permet una interpretació unilateral i una mica equívoca— tot el que	defuig	la forma, el color i la duresa de les coses, tot el que dissol el món i
la altivesa i la indiferència; la única cosa que la serenitat i el seny	defugen	és la precipitació, perquè saben que sols amb lentitud i alhora amb
somnis, i àdhuc la mateixa mesura, l'afany de limitació i de mida, no pot	defugir	el rigor d'aquesta conseqüent realització. Contemplada des de cert angle,
de vida que, per consistir en una definició constant de totes les coses,	defuig	tota definició. Sobretot, en l'obrar del català. No seré indiscret si dic
l'exaltació del sentiment. Ara bé, la concreció, que sembla per una banda	defugir	tot contorn i tota determinació, és, per l'altra, la condició inexcusable
allí —recordi's, per exemple, Dalí o Miró— l'art plàstic del català ha	defugit	tota realització fàcil, tot còmode abandó als aspectes indecisos i
Perquè la mesura, al mateix temps que limitada, és realment fecunda. Si	defuig	els excessos, és perquè vol que el terreny acotat i l'acció acomplida
a descobrir l'essència d'una ironia que, per tal d'assolir la veritat,	defuig	tota drecera. Sense una prèvia distinció entre els diferents tipus
a l'ensems que refusa aquesta ironia amarga, aguda i enutjosa, el català	defuig	aquella manera d'ironitzar que, per tal de no ferir massa les coses,
bizantina com la simplicitat puritana. La ironia universal i fecunda	defuig	alhora l'apassionament i l'esquivesa. La seva fita és la transformació de
irònic és sempre, en certa manera, un home desesperat. El català no podia	defugir	aquest viure desesperat, tant per la seva participació en el viure crític
és la de contemplar-la amb ironia. La ironia és així un mètode per tal de	defugir	la desesperació i sobreviure-la; és una tàctica que assoleix, amb la
afectava sempre un gran respecte a les coses religioses, i no havia	defugit	, en l'època del carrer de Sant Pere més Baix, d'anar a les processons amb
Consolatrix aflictorum El meu cor les tenebres no	defuig	, ni la dolor pregona no l'atura. No et deman el
ell mateix, i deixa el món a part. Més encara que deixar-lo a part: el	defuig	. Fins a tal punt és així, que el seu ímpetu escapista no renuncia a cap
el que atreia el grup ortodox del surrealisme. Els pintors que, com Miró,	defugien	o rebutjaven terminantment l'ús de la pintura per a la narració
surrealistes —i àdhuc amb la de molts abstractes—, la de Miró, sense	defugir	un punt de partida "real", que més aviat li és essencial, té una
soledat: d'estar més prop de Tomàs; però no pensa que mai sinó ara no ha	defugit	el contacte amb l'altra gent. És ara, per un començ de recel instintiu,
de posar-se al llit fred amb uns rosaris entortolligats al puny per	defugir	les angoixes dels insomnis infernals. I ara, tot d'una compareixia Pere
mai Tomàs; ella per pudor, ell per respecte, i, en el fons de tot, per	defugir	qualsevol al·lusió a aquell nou element que es forma entre l'un i
el seu goig. Tot d'una deixà d'acudir al confessionari del pare Comerma.	Defugia	la penitència, per tal com ja començava a sentir-se responsable d'aquell
—I Laura va per posar-li la mà a l'espatlla; però la cunyada s'enretira,	defuig	el contacte. —No te m'acostis, que em fas horror. No el veuràs mai més,
en ple agost. El parer general fou que era per raons d'economia, per	defugir	el compromís de convidar els amics i també per no donar temps que la
sobtat d'aquella dona esquiva, la repel·lien amb l'esgarrifança de qui	defuig	el contacte d'una persona tarada. No veure mai més Pere!: propòsit
un vespre, no l'havien vist més. Mossèn Joan Serra, del museu, també la	defugia	. Per reacció intentà de sortir sola; vestir-se bé; però va adonar-se que
compte, Déu Nostre Senyor, d'haver naufragat en el mal, a contracor, i de	defugir	tant de temps la seva penitència?... Pere no tornaria més! Sacrifici
la interromp; s'acosta més amb les mans afuades com a urpes. Laura	defuig	l'agressió, espantada, repugnada. —Què vols de mi? No te m'acostis, que em
de la de Sartre. Quan es llegeix la /Critique\, fa de mal	defugir	el sentiment que l'autor dubta entre dues concepcions de la raó

Pàgina 1 (de 32)

50 següents