Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

Provenim potser de l'olímpic i de Themis?", va dir Clotho, sense	deixar	, però, el fus i de feinejar. Parlava tan sols per matar una mica
comentaven, malagradosos, Poder i Força. I tots dos, junt amb Hefaistos,	deixaven	el culpable. Cada matí, una àguila planava damunt el reu, s'abatia
història contra la seva dona i els suplicava que, per castigar-la, el	deixessin	sortir. Crèdula, la parella li va permetre de revenir a la llum. En
mira es torna pedra o de pedra. D'aquí va venir l'estúpida dita: "M'ha	deixat	de pedra." Ignoro, però, a hores d'ara, el desvergonyit inventor de
enterbolir-te la intel·ligència i l'esperit. Una vegada comès el crim,	deixes	de ser tu mateix, ets un cec amb la teva culpa sobre les espatlles i
avisar-te, però, que n'hi ha algunes de força salvatges i perilloses.	Deixant	a part el de fusta, que amagava al ventre els guerrers que tant varen
En anar envellint, el tenim, malcontents, cada cop en menys estima. No	deixarem	de consignar, però, que a Lavínia hi va haver, temps enrera, una
molt de prop perseguida, demana, potser perquè la fatiga la venç, que la	deixin	reposar en una arrelada, oculta, estranya, inquietadora bellesa d'arbre.
noia —ja no ens n'estranyem—, i la nimfa, no pas insensible a l'amor,	deixava	que Zeus s'hi distragués. Cal·listo es disfressava d'óssa, Arctos, tant
i tornava a tenir en les mans la primera noble testa de la dona. "M'ha	deixat	de pedra", comentava la senyora Marigó. "Bah, bah, jocs de miralls", li
de gust, fins a les llàgrimes, la senyora Tecleta Marigó. I les dames	deixaven	de banda l'estampa i Pulcre, aquest encara amb la boca oberta, i
"El pobre devia quedar servit", reia la senyora Tecleta Marigó. "Però	deixem	ara les vellúries. No us perdeu la delícia del ponent d'avui." I fins
sacrificat amb una espantable barreja de tendresa i furor. Tot seguit,	deixant	la qüestió de banda i per successió d'idees —segons la dita infal·lible
dissortat pare, que es va menjar, tan innocentment com de gust, sense	deixar	-ne sobrances, Itis, també el seu fill, el seu únic hereu, els antics
amb Liceu. Allerem-nos, doncs, d'estar contents, en un vaitot, i	deixa	-ho si no t'agrada, o no us convé de capficar-vos, o tu ne quaesieris
"Vinc, vinc de seguida, un moment", va contestar el jove. "	Deixa	només que m'acabi d'arreglar la corbata." "Aquest noi no hi és tot", va
de reu, el monstre, en un llenguatge una mica més clar. Però l'home no va	deixar	que arrodonís la modesta creació poètica, qui sap si per motius de
servents que l'ajudaran després, i Kedàlion, el seu amic i mestre, l'ha	deixat	sol. Confia ja en la traça del deixeble, una habilitat que esdevindrà
hi hagi hagut. Si per aquest episodi el llegiu o el rellegiu, no podreu	deixar	de banda, mentre no l'haureu acabada, la seva obra sencera. I tot això,
era evident que es moria de ganes d'exhibir la seva erudició. "Doncs	deixi	-ho córrer", intentava d'agafar-lo pel mot la senyora Magdalena Blasi.
observava la senyora Marigó, entesa en el ram de les cavalleries. "	Deixa	'l fer, Tecleta. Aquesta banda ja li creixerà. Que no t'adones que no
sense nom, de les de la tropa de xoc. Sortida del bosc, on deu haver	deixat	la cavalcadura, s'apresta amb un gest magnífic, armada d'un arc que
jove d'esclatant bellesa —de carns tanmateix una mica blanes—, Euïos va	deixar	Nysa, em penso que per no tornar-hi mai més. Les nimfes nodridores varen
a Déu", afermava amb jaculatòria la senyora Magdalena Blasi. "I no	deixa	de ser curiós", prosseguia, contrariant el fervorós desig, Pulcre
que cada dia. Et neguiteges pel que parlen i disputen aquests senyors? I	deixa	'ls estar, no te'ls escoltis. Com t'espanta que la mort t'arribi de la mar,
complexos. Sóc viuda, prou que ho saben, i el meu enyorat absent em va	deixar	, no ho negaré, arreglada i, a més, senyora i majora. Tanmateix, una casa
aquella desgràcia del Minotaure i les dues noies, Ariadna i Fedra.	Deixaré	de banda els altres i em limitaré a meditar sobre la darrera, que es
de les cases s'havien esborrat confosos amb les ombres, Tino Costa	deixà	el seu refugi i avançà fins a l'embarcador. Esperà la barqueta del pas,
un desengany més. Tino Costa aquesta nit es dirigia a casa seva. Hi havia	deixat	sa mare, ja vella, i, això no obstant, a penes si el seu cor, mentre
ja li arribarà l'hora. —És un escàndol! —I a ella, on la deu haver	deixada	? —Sí: què en deu haver fet, d'aquella perduda? —La deu haver deixada a
haver deixada? —Sí: què en deu haver fet, d'aquella perduda? —La deu haver	deixada	a qualsevol banda, i si t'he vist... ja ho sabeu. Quan s'ha vist que durés
de treure un ferro de la fornal i, agafat amb les tenalles, l'havien	deixat	a fora, decantat contra la paret perquè es refredés. En veure Candi que
si, durant molts dies, s'atreví ningú a ofendre Candi. Després, quan ell	deixà	Santa Maria, les facècies tornaren a ploure sobre el minyò. Candi, això
fins a ells una remor de veus inusitada, un estrany renou. La criada	deixà	l'escombra i va sortir al carrer per veure què passava. Al cap de poc va
rostre amb reflexos de cel tranquil. Tanmateix, no era ja la nena que ell	deixà	. Sileta, en el temps que havia durat la seva absència, s'havia convertit
seu descans. No obstant això, quan Mila es prometé amb Tiago, el seu pare	deixà	, per un cas rar, les seves terres d'Argona i vingué a donar la seva
que veuen en ell un digne continuador de la família i saben que poden	deixar	-ho tot confiat a les seves mans. Mila hi havia d'estar que ni una reina.
—la gran afició del padrí—. Potser per un moment la noia es	deixà	impressionar per la llum i l'esplendor de la festa, per la vistositat
Mila i el seu padrí i enviaren àdhuc avís al pare d'ella, perquè	deixés	les seves terres, més que fos per un sol dia, i baixés a celebrar la
de la cama, Candaina! Fins els criats rigueren; fins Tiago, que acabà per	deixar	l'acordió per riure més a pler. Llavors el vell s'enfadà. Cada vegada més
a la primavera. De primer antuvi ella no sabé què contestar. Havia	deixat	córrer els dies sense pensar que havia d'arribar aquell moment; i ve't
Mila, assetjada per tots, aclaparada, acabà per dir-los que ho	deixava	tot a llurs mans, que obressin com els semblés millor. I com els veiés
fugaç. Tino Costa, d'infant, baixava molt poques vegades, i, més grandet,	deixà	de fer-ho per complet: la causa estava en els infants, que el turmentaven
veiessin el propi diable. Tino Costa avançà lentament i anà passant sense	deixar	de mirar-la, endevinant-li la torbació i sentint-se torbat a la vegada. S'
seva mare, havia sentit afecte o interès quan el seu cansament de tot li	deixava	experimentar un d'aquells sentiments. Una d'elles: Màrius, l'amistat tal
mort; l'altra era Quim Bisa. Quim Bisa era l'únic record bo que li havia	deixat	l'escola. Encara que molt diferents de caràcter —i potser per això
a veure'l només el dia abans, i la seva visita a Tino Costa li havia	deixat	més tristesa que no alegria. L'entrevista va ésser breu, gairebé freda, i
en el qual tocà tantes vegades; amb les flors del gerro, tal com ella les	deixà	, però marcides ja i sense perfum; amb el retrat d'ella a un costat, i el
les seves flors preferides, que s'han assecat al gerro i tal com ella les	deixà	. Quan em vindrà a veure —si mai ve— ho trobarà tot com estava i tindrà
el violí— se'ls sentia tocar fins a altes hores. Quan la seva filla el	deixà	, després de donar-li ell la benedicció, l'ancià es buscà una vella

Pàgina 1 (de 2103)

50 següents