DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
demanar V 32088 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2018)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb demanar Freqüència total:  32088 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

diu Ibèria", informava el sacerdot. "Non jarri nindeke?", va demanar la senyora. "Onako ontantxe", indicava el sacerdot.
d'amor, que són desateses. La noia, quan es veu molt de prop perseguida, demana, potser perquè la fatiga la venç, que la deixin reposar en una arrelada,
Castelló. "Tots tenim dret al que aquella desgràcia amb tanta educació demanava. I per què no envestia l'escorxador amb les banyes, tan punxegudes, en
l'invoquen i el veneren, el marrà l'acompanya. El fal·lus, —que, sense demanar perdó, així s'anomena— és un dels seus símbols, perquè l'amatent guarda
el pare i la mare ho estaven més encara. Quant a Tiago, què més es podia demanar? Més d'una hauria fet d'amagat promesa de candeles a sant Antoni per
aquell no sabia què que parlava en ella d'un remot país de somni, i demanava, en aquest nostre, tendresa i comprensió, i percebé, principalment,
no ho ha volgut. Faci's la seva voluntat. Ara, com el profeta, només li demano una cosa: que, si més no, hi hagi pau i veritat en els meus dies. No
ànima digna pot aspirar en aquest món? T'ho repeteixo: si el teu cor et demana d'anar a ciutat, vés a ciutat; si et demana d'anar més lluny, vés més
ho repeteixo: si el teu cor et demana d'anar a ciutat, vés a ciutat; si et demana d'anar més lluny, vés més lluny: submergeix-te en la vida, viu i pateix.
nou amb sa mare; la mare portava una cardina que la professora els havia demanat per al col·legi, car el cant de l'ocell alegrava, segons ella, la classe.
a tornar al col·legi —ja sabeu el caràcter de Munda del Roso— i que demanés perdó a Donya Maria i li prometés que no ho tornaria a fer. Mila
pegar, es deixà insultar per sa mare, però no tornà al col·legi ni anà a demanar perdó a la professora. La mare ja sabia aleshores que, abans que fer-ho,
a Donya Maria i li pregàrem que ens deixés anar en busca de Mila i demanar-li en nom del col·legi que tornés. Donya Maria tenia el seu
anava tranquil·la, però se la veia emocionada. S'aturà davant d'ella i li demanà perdó pel que havia fet. Haguéssiu vist aleshores la nostra vella
tropa enemiga avançava per la vora del riu en direcció a Santa Maria. Es demanaren voluntaris. Ningú no dubtà que, com sempre en semblants ocasions, el jove
precs a Déu. Tal vegada des del fons del seu cor innocent l'infant li demanava que el defensés de tots aquells perills que l'envoltaven, de l'obscuritat
que des d'allí l'infant no podia veure els balladors. No s'atrevia a demanar que la deixessin passar: la seva presència havia estat acollida amb
vivia lliure d'inquietuds i de maldecaps. Tenia poques necessitats, i si demanava quelcom al seu germanastre, o bé al seu nebot o a la seva cunyada (a
esllomat a causa de cap esforç. Però no et preocupis. Ja passarà. Després demanaria el remei. Ara s'acostava a Candaina. —Com estàs, mon germà? —Bé. —
és patrimoni de tothom: un do de Déu. I, això no obstant, de genolls us ho demano, pel meu Fillet, pels vostres si en teniu: no impediu que apagui ara la
i veié l'anciana un matí de febrer passar pels seus carrers plorant i demanant perdó —demanava perdó—; poc després queia sota les bales dels fusells
un matí de febrer passar pels seus carrers plorant i demanant perdó —demanava perdó—; poc després queia sota les bales dels fusells tocant al mur de la
veure aleshores, que ja començava: "Que si en tal, el vaig ofendre i li demano perdó; que si en tal altre, no sé què d'uns diners, li demano perdó..."
ofendre i li demano perdó; que si en tal altre, no sé què d'uns diners, li demano perdó..." En fi, a punt de cridar mossèn Anselm i contar-li totes les
mossèn Anselm i contar-li totes les "perreries" que havia fet, i "li demano perdó". (El disgust el feia cruel.) Ell aixeca la veu i fa el valent,
al temps; que ell, si l'ocasió es presentava, procuraria fer allò que li demanaven. Amb tot, ja per endavant els declarà, també ell, el seu convenciment que
de sol, en una aigua tranquil·la. Sense violències. Confessà i combregà; demanà perdó a tothom, ell que no tenia res a fer-se perdonar (Tino Costa sabia,
a fer-se perdonar (Tino Costa sabia, amb tot, el motiu per què ho havia demanat.) Només tres dies abans de morir perdé la meravellosa lucidesa que
i en el seu deliri pronunciava contínuament el nom del seu amic i el demanava. Tino Costa era lluny; no podia, per tant, acudir a la seva agonia; però
Te'n recordes? —I com no me n'he de recordar? Quan va morir no feia sinó demanar-te a tu: sembla que el vegi... Pobre Màrius! Tino Costa romangué
Vull venir amb tu a casa teva —continuà dient-me—; a la teva mare. Li demanaré que em perdoni el mal que li he causat sense voler; m'agenollaré davant
capaç, per l'amistat, de tots els sacrificis. Quim Bisa li hauria demanat perdó, l'hauria estret contra el seu pit en una llarga abraçada; però
la mà amb què li havia pegat semblava cremar-li, i de seguida li hauria demanat al seu fill perdó pel seu acte insensat. No ho va fer perquè l'actitud
Sileta; distreu-te. Ja en tindré cura jo. La nena mirava el pare com demanant-li el seu assentiment. Després se n'anava a casa de Maria Àgueda, a veure
el meu pit, lliure d'inquietuds. Com m'agradaria, Mila!" Li ho havia demanat tan naturalment, amb paraula tan exempta de pensament ocult o de mal
ho oblidaré. Per fi la vella, contra la seva voluntat, accedí al que li demanava. Li pregà, no obstant, que esperés un altre dia. El temps aquella tarda
vegada hauria besat el sòl on ella posava la planta i àdhuc hauria plorat demanant-li perdó, perquè tota la seva ànima clamava contra aquella violència,
arribat? A Mila li semblà que Tiago plorava. —Deixa'm, Tiago... —Anava a demanar-li perdó, però es contingué. Per a què? Es desprengué de la seva mà i
et diré. Quan arribi ell, aixeca't, fes un esforç. Surt al seu encontre i demana-li perdó. Es sentirà desarmat al moment. Però ella no podia demanar perdó
i demana-li perdó. Es sentirà desarmat al moment. Però ella no podia demanar perdó al seu pare. —No puc, padrí. És inútil. No ho faré. Demana'm
podia demanar perdó al seu pare. —No puc, padrí. És inútil. No ho faré. Demana'm el que vulguis, però no em demanis coses que no sento, que no puc
puc, padrí. És inútil. No ho faré. Demana'm el que vulguis, però no em demanis coses que no sento, que no puc sentir. Joan del Santo arribà cap el
de trobar-lo al seu costat per anar-se'n tots dos a la seva terra, per demanar perdó a la mare d'ell i viure ja allí per sempre. Però ara, on deuria
una història llarga, em ponderà la fermesa de la nostra amistat, i acabà demanant-me cinc duros. Què li sembla? Més hauria valgut que hagués començat per
assegut davant la imatge, pensava què es devia haver fet dels sants; es demanava on devien raure entre la misèria i la vulgaritat, la duresa i la falta de
deteriorada que el xal, dormia un infant: eren els mateixos que li havien demanat caritat la nit anterior. Tino Costa no els reconegué; etzibà un cop de
el padrí de les seves reflexions; es gira lentament i li parla: —Mila, demana-li perdó. Els cops que et donà els porta damunt la consciència. D'ençà
I ell torna a mirar-la, amb aquella ombra d'irresolució a la mirada, com demanant a Déu que li doni forces per a suportar amb calma aquesta conducta de la
un tresor. Quim fou sempre amic teu i un bon amic; tu vas ofendre'l. Vés i demana-li perdó—. I Tiago ho féu com el seu oncle volia. La veritat era que mai
—Escolta, Anselma... Després l'acaricia. Mila estigué temptada de demanar-li que l'acompanyés —que segura hauria anat amb aquesta petita tan

  Pàgina 1 (de 642) 50 següents »