Dispersions  
  Lemes:
  reset   aplica
dent F 4475 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2008)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb dent Freqüència total:  4475 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

la nit. Sí, les germanes posseïm, entre totes tres, un sol ull i una sola dent i hem de servir-nos-en per torn, un torn rigorós. Ara, la segona,
una. L'ull, en aguait, mira, observa, escruta, penetra, abasta. I la dent, llarga i fortíssima, s'enfonsa en la carn de les víctimes, amb
l'indret que preferim, en el camí de les Gorgones. Però l'ull i la dent ja han lliscat de mà en mà, una volta sencera, i de nou em correspon a mi
per eixamplar-la sense repòs i, si depenia d'elles, sense límits. Amb les dents llargues i blanques, s'abaten damunt els cossos dels caiguts, dels qui
amb sis colls, sis caps i sis boques, amb triples rengleres de dents, sense son i feinera. Hi ha un episodi complicat, on es barregen
claveguera gasta. Els tastarem, si us plau per força", va cloure entre dents el pillard. I el vell senyor, en emportar-se, al capdavall de tanta pena,
l'episodi, verificaven, per arrelats principis, amb la vista i amb les dents, a pesar d'haver-ne estat d'avançada prou segurs, la legitimitat i la
seu camí; tia Càndia, gairebé plorant pensant en Mila, i murmurant entre dents: "Ah, si Mila m'hagués cregut!" I l'anciana s'eixugà una llàgrima,
per un ressort, i sentí que una suor freda li banyava el cos; les dents li petaven i girava els ulls en l'obscuritat. A poc a poc es dugué les
, fins als ossos; sentí esquinçar-se-li la carn, rompre-se-li les dents i córrer la sang calenta pel seu rostre; però continuà dempeus (només es
gran festa. Anglaterra (àdhuc el diari de Mr. Eden) ensenya una mica les dents a Itàlia. França està alarmada pel fet d'haver-hi a Espanya 12
li torcen el braç. L'uniformat ha tancat la bústia amb un cop sec de les dents i torna a obrir-la per dir: —No oblideu la vostra posició. S'enllustra
de sang i l'home fita els altres dos amb una mirada enfurida. Entre dents, glapeix: —Us esteu jugant la citació!... Els homes freguen
li segella el sexe ara inexistent. —Carnisser! —mormola amb les dents tancades. El cirurgià l'ha sentit, el fita amb un esguard encès, però ell
són. Al cap i a la fi, vénen perquè volen. Ell tanca els punys, serra les dents, però no es mou de terra, encara una mica marejat, xop de sentors
el coll amb una ràbia calenta que el faria xisclar si no serrés les dents. —Sempre es pensen que tenen raó —sent. Prova d'incorporar-se, però el
li replica amb gestos conciliadors, sembla mormolar alguna cosa entre dents. L'altre ni l'escolta. —...ningú no fot res! —senten que diu quan s'
barbeta, la respiració li surt sacsejada i anguniosa, li xiula entre les dents. Després, però, encara és pitjor, perquè no pot evitar de contemplar els
s'obstinen a conservar un residu de bellesa, ara repugnant, per les dents i els queixals que semblen haver-se afinat, a punt d'agredir-lo
vagament una mà quan passen pel seu costat; el vi li peta contra unes dents amples i llargues, extraordinàriament blanques. Les mans, en canvi,
l'equilibri dels ossos és inestable i tot de cranis, queixades separades, dents que han saltat de llurs alvèols i altres peces més o menys rodoladisses
atent, enartat. L'individu del cigar, nerviós, mastega la punta amb unes dents llargues i grogues i, tot seguit, de puntetes, avança una mica cap a
veu crida: —Alto! Aleshores el veu: un soldat impecable, armat fins a les dents i amb la baioneta calada, que es dreça en una espècie de posella excavada
distret se li apoderarà del llavi inferior i l'hi agafarà entre les dents de manera que ell no es pugui escapar..." —És encoratjador —manifesta la
, ja ho compreneu... —No; per què? —diu ell, trinxant el cigar entre les dents. —Sí —fa l'altre—. No sempre és fàcil adonar-se del pas d'un
el cantell de la porta mossega la muntanya de paper on deixa una mena de dent, i ell es va esmunyint de puntetes per reduir el volum del seu cos.
que ara disposa d'un bon espai per a forcejar. La porta s'encasta en la dent dels papers, la profunditza lleugerament, i ell torna a esmunyir-se al
la noia que corre d'una banda a l'altra, protegint-se i atacant, les dents desnusades i les ungles altes, la cara vermella de bufetades escadusseres
de les cames, i un dolor vibrant a les orelles i els polsos, i premia les dents i tenia por de perdre els sentits. —Em ficaré al llit, i descansaré —es
que no deixà mai i que ennegrí cada vegada més unes grosses i sòlides dents, que ell a penes ensenyava, i si somreia, la seva boca gran de llavis
era un vell, i era menut i escarransit; tenia la boca enfonsada, sense dents; anava sempre amb la pipa de canya a la boca, però la tenia sovint
deixar allà. Jo no vaig tenir sort. Mireu! —Ensenyà les genives sense dents, separant-se els llavis, amb el dit—. Totes me les vaig arrencar. Quan
; me van venir tots los mals. Un dia van dir-me d'un que havia perdut les dents i que, per les dents, s'havia salvat d'anar al servei. Vaig pensar si em
mals. Un dia van dir-me d'un que havia perdut les dents i que, per les dents, s'havia salvat d'anar al servei. Vaig pensar si em tallaria el dit o
d'anar al servei. Vaig pensar si em tallaria el dit o m'arrencaria les dents, i vaig decidir-me per les dents. Me'n vaig anar a cal Manuel, el barber
si em tallaria el dit o m'arrencaria les dents, i vaig decidir-me per les dents. Me'n vaig anar a cal Manuel, el barber; ja és mort, el pobre! Quantes
: "De mi?" "Sí, de tu. M'han dit que els que no tenen dents se salven d'anar a Cuba, els donen inútils. Hai vingut perquè m'arrenques
d'anar a Cuba, els donen inútils. Hai vingut perquè m'arrenques les dents". Manuel va esverar-se. Diràs que el veig; va mirar-me espantat. "
Res! Arrenca! —li deia jo—. No t'atures!" Va arrencar-me les dents, una després de l'altra —mira que en tenim!—; després de les dents, va
me les dents, una després de l'altra —mira que en tenim!—; després de les dents, va arrencar-me els queixals, que els tenia com un llop, i em va semblar
adéu, mussol!, s'ha acabat l'alegria. Vaig haver d'anar a Cuba, i sense dents. Ni una en tinc. —I es treia la pipa, i mostrava les genives, separant-
com qui ha pres una resolució. —A fer punyetes! —digué, remugant les dents—. S'ha acabat! Sortí del patatar i se n'anà de dret cap a la casa.
que li cenyia el coll com un dur collar, i la pipa, estreta entre les dents, com si fumés, li devia imprimir a la boca una ganyota sinistra. Pobre
l'esquilada costava només cinc cèntims, i una, o més d'una, serrada de dents i algun grinyol sufocat, i la sortida trotant. A vegades esquilaven també
flor al costat, damunt de l'orella. Manuel deixava fer; serrava només les dents de tant en tant, tancava de tant en tant els ulls, que li espurnejaven;
Jaume sentia desfermats en ell tots els instints de la selva. Serrava les dents, i corria, i se sentia com un gegant. Les passes ressonaven en el
Relliscà en un toll i pegà amb violència contra terra. Maleí entre dents, però s'aixecà a l'acte, sense una queixa, amb la mirada al seu davant,
davant. Va estrènyer amb més força el mànec de l'aixada, i li petaren les dents, i es llançà amb viu impuls per atrapar-lo. Als ulls, dintre l'ombra, li
en el fang, maldant per aixecar-se, i borbollà l'insult, cruixint de dents: —Fill de p...! I se sentí abrandat d'una ira homicida i feroç, com encara
agradat, després de tant d'esperar-ho, sentir una nit es clic de ses dents de ses claus entrant dins es pany... Perquè, sap, des de fa molt de temps

  Pàgina 1 (de 90) 50 següents »