×
Filtres |
|
|
|
| |
|
|
| Lema: Coincident amb desmaiar |
Freqüència total: 523 |
CTILC1 |
| s'escruixia la siora Ernesta. Després de l'accident, Dànae es | desmaiava | . La dida i la veïna, netejat el sòl, acudien a auxiliar-la. "Presto, | | s'esvania. També la visió de les pròximes festes nadalenques va anar | desmaiant | -se en la seva ànima i allunyant-se'n. Maria Àgueda anà adonant-se de com | | cap al Pirineu. La nena menuda, aquest matí, ha perdut el plor i s'ha | desmaiat | . Tots ens hem espantat molt. El metge diu que és un fenomen d'espasme, | | més enllà de la infermera primeta i de color trencat que sembla a punt de | desmaiar | -se. L'home de l'uniforme abandona també el seu lloc, s'atansa a | | colpeja els testicles i es doblega endavant, a punt de caure, a punt de | desmaiar | -se, però encara es redreça, aconsegueix de desfer-se d'unes mans que li | | a buscar-la una nit amb l'ambulància perquè algú havia denunciat que va | desmaiar | -se quan entrava a casa. —I era veritat? —pregunta una adolescent. —Ben | | l'orador especulatiu—, no tots podrem satisfer-les, avui. Només se n'han | desmaiat | dues. Ell es redreça, irat, perquè acaba de comprendre que es refereixen | | —Soldats, un pas endavant! Només n'avancen cinc, perquè el sisè s'ha | desmaiat | de la fortor i ara jeu a terra, estirat tan llarg com és. De cua d'ull, | | mentre les arrugues li viatgen d'una banda a l'altra. —També em puc | desmaiar | —diu. Un moment després jeu a terra, mig recargolada, però ell ara ja | | pengen sense vida, es retira una mica, encara puixant com l'oceà. —S'ha | desmaiat | ... —mormola de cara a la noia. —Deu ser perquè feia molt de temps. Ja li | | li freguen la part alta de les anques. —Em sembla que s'ha tornat a | desmaiar | —diu ell. —S'ha fet molt de mal —replica l'home, bleixant sorollosament. | | , i la veu d'ella diu: —Estic marejada. —Em pensava que t'havies tornat a | desmaiar | ... Vols vomitar? Intenta d'ajudar-la a incorporar-se contra el marge, | | —allunyant-nos cada cop de la badia— aquest vaixell anava morint, s'anava | desmaiant | damunt les aigües, fins a girar-se del tot i caure pla, com una massa | | de ruta, era fins ara un vaixell de diamants i una gran alga fosforescent | desmaiant | -se sobre el negre de les aigües. Avui la visió decorativa, potser passada | | a les quals els ateneistes contestaren violentament. Aina Cohen es va | desmaiar | . Des de llavors els dos bàndols no tornaren a parlar-se. Vivien, doncs, | | deia que els homes són més sensitius que les dones i que de poc que es | desmaia | en el punt de trobar-se sols. I en Quimet, gronxant-se una mica en la | | va dir, no sé com ho farem, perquè quan ha de travessar el carrer, es | desmaia | . I va dir que se m'esveraven els ulls. I tots van dir que en tenia la | | La tia Paulina tenia dos pits petits i verdosos com dos ametllons i es va | desmaiar | . Després, quatre anys seguits, explicà als capellans que la confessaven, | | els havien portat els nois per fer-los seguir estudis, els religiosos van | desmaiar | , i l'any següent van tancar les classes de segon ensenyament. Jo em vaig | | els nostres escrits eren ineptes per desconeixença de l'ofici, però no | desmaiàvem | . L'ofici era cosa externa, i nosaltres volíem entranya, essències. Per | | al caire de l'abisme moral amb una joia frenètica. Quan aquesta ambició | desmaiava | , jo no era res, menys que un gos sarnós que la quitxalla del carrer pot | | per la passera com un gat escaldat. Ja havia començat, tanmateix. Ja no | desmaiaria | . Visitaria altres vapors. Tal vegada seria ben rebut enmig d'una | | anava a realitzar-se segons els meus anhels. Com estava joiós de no haver | desmaiat | ! Qui resisteix, qui espera, qui vol amb totes les forces actives del seu | | meus somnis que no tenen ni mai no tindran res a veure amb Josep. Quan | desmaiava | , ell ha refet el meu coratge; en el seu urc he retrobat el meu; el seu | | ... Jo no sé pas lo que té, pero, Deu me valga si aquesta dona no s' está | desmayant | de gana... ¡Ay bon Deu!... Ja tenen rahó 'ls que diuhen que cada casa es | | La mateixa dona que va dur la cadira á ta mare, aquell dia que s' habia | desmayat | á la porta de san Culgat... La mare se la va mirar ab ulls de gratitut. | | vosté... Serap· Per Deu, sóltam. Pilar. Se pren per no | desmayar | se? Serap· No te l' has pres tú, de veres? Pilar. Ni de | | crech qu' es á la ratera sento que 'm corra pe'l ventre. De debilitat | desmayo | ni un ratolí á entrarhi gosa bah; tornemli á posar Una veu. Posa | | la cambra mortuòria. No entén la mort. Està convençuda que si el veia es | desmaiaria | , o que llançaria un crit horrible. En canvi li ha estat un gran consol | | la rosega, entens? Cosme no responia. —Recordo que em vas dir que s'havia | desmaiat | quan conversava amb tu al despatx de la fàbrica. Dies ha que em pregunto | | que una suor freda li amarava el front, les mans. "Si ara em | desmaiés | ", pensava, "me la descobririen. Fóra inútil jurar que no en sé res, que | | —Avui el més petit dormirà amb mi. Mònica l'obeïa; estava a punt de | desmaiar | -se. Es despullà de seguida i s'abandonà a la mollesa acollidora del | | atac semblant al meu. Estàvem junts. Es va tornar pàl·lid, com si anés a | desmaiar | -se, i va fer una ganyota de dolor. ""No és res!"", | | les mans i se li refregava per les cames. Sentí que estava a punt de | desmaiar | -se. Es va asseure al banc; respirà amb força... Algú va encendre el llum | | carta perquè vaig caure desmaiat damunt la taula. També el pare s'havia | desmaiat | alguna vegada abans de sofrir l'últim atac. En tornar en mi em va cridar | | de la pell aquesta carn càlida i goluda. Però ho resisteixo, mai no m'he | desmaiat | . És la meva mare, comprens? Si fos tancada a la torre, no em podria besar. | | invisibles i viscosos i serà el meu amant, tota la nit... Ah! [Es | desmaia | .] Orestes. —Quines ximpleries! Cal dir a aquesta gent... | | demanades mentre ens meravellem d'on poden sortir? El qui mai no es sigui | desmaiat | , no és el que descobreix estranys palaus i rostres singularment familiars | | la llum jussana s'enlairava enllà; i el càstig de l'insult fou | desmaiar | , morint del seu desmai sota l'estrella. Mai l'alegria no fés | | mar i de la muntanya, tan florides en aquest temps de juny, que el cor es | desmaia | i es retorna només de pensar en la vostra flaire. I Mallorca a llevant, | | pel gran teatre del món, ben cuirassat i ben encasacat, el gran plomall | desmaiant | -se-li a l'esquena, el purpurí mantell voleiant al grat de l'aire, | | dormit no voldria despertar mai. —Vaja, noi, i quin dormilec! La conversa | desmaia | . Pels teulats arriba el so d'una campana lleugera; és d'un convent proper | | d'aigua, que s'emportà ben lluny la bola brilladora del sol. Les flors | desmaiaren | sobre la correntia del riu i allà en les torres formoses els paons | | Y cada cop qu'un giravolt ens el eclipsa, les forses ens tornen a | desmayar | y's fa desitjar més, molt més encara. A la primería, ab prou feynes | | Quan tenia de confessar-se, era tant el que patia, que una vegada es va | desmaiar | abans que li donessin l'absolució. I això que el capellà del col·legi era | | quin dret es presentaria davant d'en Víctor Buxareu, després d'haver-se | desmaiat | per una lligacama? I, el més trist, per al pobre don Gaspar, era que | | gotes rodolava per ses galtes, digué agitadament: —Que la senyoreta s'ha | desmaiat | en un banc del llac. Aneu! Aneu! Un bon troç sobtada, la Pepa es posà a | | havia tingut ni esma de sortir al carrer. La boira de les primeres calors | desmaiava | els braços i les cames. La gent caminava a poc a poc i en encendre's els | | voltes, la d'alguna plorosa campana, les meves esperances s'esllanguien i | desmaiaven | com el ramatge d'un salze. Aleshores la terrible profecia s'emparava de | | ho havia acabat de dir, ja la dolor el prenia. Ella no va tenir un mot. | Desmaiaren | les seves mans del quefer i els ulls de verdor líquida dirigien a l'espòs |
|