Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

mena de coses i fenòmens. "El més gran dels poetes assegura que tots els	déus	varen néixer de l'Oceà i de la seva dona Tetis. Si això és encertat, el
per la lletgesa i en temia el poder. Res més estimat que el poder, pels	déus	i pels homes. Ningú no l'abandona mai de grat, i Uranos no en va ser una
va encadenar i va obligar-lo a retornar, plens de vida, tots els petits	déus	englotits. O Cronos els conservava sencers en el seu ventre, com en un
administració, amb l'expressa reserva d'una sobirania inapel·lable. Com a	déu	màxim, es va quedar en exclusiva amb el cel i la llum. Va cedir
complex o senzill, que hagin atorgat, que és el que ofèn més, tant els	déus	com els homes. Moira "Quan els homes començaven a reflexionar, es varen
que m'és lícit d'assegurar-te que la Moira és anterior, de molt, als nous	déus	olímpics i a la seva victòria, que tant hem de patir. La Moira es
l'ajudava. Acabats els espantosos aldarulls amb la victòria dels nous	déus	olímpics, Zeus es va casar amb Themis, sospitem que reduint prèviament la
il·lusió d'un escrúpol de sort. Metis Metis sabia més coses que tots els	déus	i tots els homes plegats. Per tant, era un perill i una grossa desgràcia.
Ares l'alliberava. Ja mort, al regne d'Hades, Sísif va explicar al	déu	i a Persèfone una falsa història contra la seva dona i els suplicava que,
infinit. De segur que es tracta de la burla d'algun d'aquests nous	déus	olímpics, de rialla inextingible. Aquesta, Euryalé, i jo som, a més,
més que et previngui ara contra les riqueses de Plutó, contra tots els	déus	, benèvols o perversos, i contra els homes, sovint més perillosos i més
Citaré Arió, el corser meravellós d'Adrast, engendrat tal vegada pel	déu	del mar amb Demèter. I Pegàs, el poltre amb ales, sorgit amb Crysaor de
àvia. "No sé com Nostre Senyor permetia o permet aquestes coses." "Que	Déu	el faci bo", apuntalava la Ignasieta. "Oh, si s'assabentaven dels munts
agençament, el jove es disposava a esperar amb una humil paciència. El	déu	el tractaria amb un apassionat afecte, imperatiu i tendre alhora, i
de delicades atencions. Jacint coneixia, però, el seu destí, perquè el	déu	era poderós, força estrabul·lat, i el seu tarannà comportava, per tant,
de les converses, solien jugar una estona al llançament de discs, i el	déu	no tolerava que l'efebus el guanyés. Encara que no gaire instruït, Jacint
un disc causaria, d'un moment a l'altre, la seva mort. A contracor del	déu	, ens és forçós d'admetre-ho. Ferit al cap, de la sang de Jacint naixeria
ruixims que enceten la primavera." "Són tan boniques i duren tan poc,	Déu	meu, tan poc!", es lamentava la senyora Magdalena Blasi. "Prometo,
refiat i irresponsable, que es va atrevir a desafiar l'hel·lènic Apol·lo,	déu	citarista, poderós i, com a immortal, d'una eterna, primmirada i, en
però fascinadora contarella sense sentit de la vida. Asclepi "El	déu	metge porta en una mà un bastó de caminant", enunciava des d'un
ciutat i va fer que es vessés a dolls, sota l'impassible somriure dels	déus	, la sang de molts innocents. Però no he de contar la història que tothom
mort del seu marit Apsu, va organitzar, pel que sembla, contra els joves	déus	assassins, una revolta d'una host de monstres nascuts del mar, potser
nyeu-nyeu, un rosec d'arna", va assentir la senyora Marigó. "Que	Déu	l'hagi perdonada, que tant se me'n dóna", enllestia la senyora Magdalena
la senyora Magdalena Blasi. "Doncs miri, no", rectificava Pulcre. "Els	déus	li varen concedir la immortalitat i la varen aparellar, als Camps Elisis,
Itis, també el seu fill, el seu únic hereu, els antics afirmaven que els	déus	, sempre misericordiosos, el varen convertir en puput. És característica
prolongada, de segur, o Lòxias m'hauria enganyat, i no, és paraula d'un	déu	, i quin!, i m'aprecia massa per burlar-se de mi. Caram, les dones
precedents, exemplar, incomparable, meravella dels altres candorosos	déus	i dels homes, qui gosarà en cap ocasió, fins a la meva segona remota
intel·lectual, que mai no ens enganya. I us sentireu potser més propers a	Déu	, existeixi o no, compti o no per a molts, per a pocs o per a ningú,
per a molts, per a pocs o per a ningú, que l'estadística no ens importa.	Déu	, alhora tot i no-res, comprensiu, sense límits, del tot i del no-res.
en grau extrem, distant, personal, impassible, inconcebible, indicible,	Déu	, acte pur, "s'estima a si mateix amb un amor intel·lectual infinit". I
i això són també misèries", va envestir, sarcàstica, la meva àvia. "	Déu	n'hi do!", se li va esllavissar a la Ignasieta. "Però com vol que opini
la senyora Tecleta Marigó. "Si amb això som a les acaballes, gràcies a	Déu	", afermava amb jaculatòria la senyora Magdalena Blasi. "I no deixa de
Ni tan sols la visita quotidiana de l'amable príncep que demà, si els	déus	ho volen, serà el teu marit. No, avui no. No fóra considerat decorós, i
. Mira com llueixes, preciós, bonic, bonic, com l'avicio. I fins demà, si	Déu	vol", acariciava, amb ronquera que procurava sense èxit d'estovar, el
de gossos i de voltors, més freda fosca a trenc d'alba, gràcies als	déus	per a mi la darrera. I els guardes em prendran ara mateix i em portaran
notar que és un monarca poderós, encara que ple de dissort." "Valga'm	Déu	!", s'impacientava la senyora Magdalena Blasi, filla d'un gran
damunt teixits sumptuosos, i vet aquí que de pressa venia el càstig dels	déus	", s'anava trencant el darrer fil del pensament del rei. "No he tingut
fi em sentia còmode, relaxat, amb la pell neta, llisa, fina, després de	deu	anys de pols i de llot. Destral o espasa? Sota l'una o l'altra perdo la
catifes brodades amb massa riquesa, un privilegi que pertany només als	déus	. La mesura restablerta a un preu avinent, m'endinso en l'ombra amb
mica? I em plou sobre mullat en presentar-se'm, arrogant i amo, al cap de	deu	anys de refrigeri, no amb esvorancs de xarxa, com per mèrits i a dreta
un sol. I dolent, indòcil, millor, prova de salut, gràcies a	Déu	, fins els pediatres en aquest punt s'avenen. Demà al matí me'n vaig a
d'una illa estesa i estreta, en la qual hi ha una alta muntanya on	déus	grans i implacables es complaïen a néixer. Quan el sol s'enfonsa en un
—Però, després del que ha fet, com gosa tornar? —No coneix temor de	Déu	, però ja li arribarà l'hora. —És un escàndol! —I a ella, on la
del Menut. Diu que en donaren quatre roves d'or: més de quatre i més de	deu	en deu tenir. Tiago, fill únic i l'hereu de tot; presumit però simpàtic,
expressà quasi amb llàgrimes el seu contentament: —Quina parella que fan!	Déu	els beneeixi! Aquell acte fou com el segell definitiu posat al
si res. —Hola, germà; bon dia! O bé: —Et veig mala cara.	Déu	faci que no sigui res. Que Déu ens ajudi a tots! Mentrestant, Candaina
bon dia! O bé: —Et veig mala cara. Déu faci que no sigui res. Que	Déu	ens ajudi a tots! Mentrestant, Candaina s'allunyava tot rondinant. Ara el
plagasitat. Només ell es mantenia apartat de la gatzara general, com un	déu	, en un isolament en què no se sabia si entrava més el menyspreu o la
follia. La veu del padrí de Mila tornà a sonar: —Però, Candaina...! Per	Déu	, Candaina! No facis imprudències! Per Déu, Candaina! En aquell moment,
sonar: —Però, Candaina...! Per Déu, Candaina! No facis imprudències! Per	Déu	, Candaina! En aquell moment, quan la festa era al bo i millor, i tot, a

Pàgina 1 (de 1768)

50 següents