DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
deure M 4313 oc.
deure V 46548 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2018)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb deure Freqüència total:  50861 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

mort dels Curetes, sense recordar-ne els antics serveis, als quals tant devia. Heus aquí l'agraïment del senyor de l'Olimp, que és l'habitual dels
imaginem que amagava la seva enorme pedanteria amb un somriure afable. Devia semblar plàcida i ser una mica grassona, amb un punt de sotabarba. "És
els asfòdels t'agraden. Filla, jo he d'acomplir moltes lleis i molts deures i no m'entretindré, perquè no puc, a reflectir de nou en els teus ulls la
a les orelles humanes. Res, però, de més perillós. Qui les escolta oblida deures, família, pàtria, tota rectitud, i corre cap a elles, als prats plens de
el transgressor del bé. Algú l'ha anomenada filla venerable de Zeus. Deu haver estat un somrient funàmbul del perillosíssim escarn o un vulgar i
o la llança, altres s'inclinen que amb un núvol de fletxes. Assenyat, devia triar les sagetes i atènyer l'ingredient de cabra del monstre, en el punt
fissura de les fèrries defenses de l'òrgan muscular cardíac, aquest li devia bategar amb una molt relativa blanesa, allí on la Quimera amagava ben
d'aire, no-res. Però com Cerber s'alimenta de gernacions de no-res? Hi deu haver alguna substància darrera els noms? De què deuen aquests estar
de no-res? Hi deu haver alguna substància darrera els noms? De què deuen aquests estar compostos? Quedarà dintre el no-res algun bri de matèria
no una borda ni una molossa, sinó una nanella d'una raça pura. Erígone devia jugar amb Maira, s'hi distrauria, l'aviciaria. Maira lladrava, corria,
els passos cap a la volta que ens empara. Perquè la nostra esperança no deu ignorar que, sota l'aparença del glaç de la mort, caliu de la nostra
per la pròpia closa fosca. Quant a Licaó, amargat, enyorat i solitari, el devia abatre Apol·lo, arran del clarós cim del Liceu, mentre el bessó d'Àrtemis
precisava Pulcre. "I un protector amb un concepte agudíssim del deure, un noble defensor de la seva família, de la seva ciutat i del seu
sistema del més petit elogi adreçat als altres. "Amb tantes qualitats, devia tanmateix acabar, posem per cas, segons una comparança del meu temps, com
l'engolidora basarda del mar. La dona ha complert, fidel, tots els seus deures. Sap també que no trairà mai ningú, que es comportarà amb rectitud fins
amb excés castigada. Amb roba, va perdre força encant, ho vaig notar. No devia estar acostumada al joc dels llums i dels matisos. Per a tot cal un llarg
i la varen aparellar, als Camps Elisis, amb Aquil·les." "El pobre devia quedar servit", reia la senyora Tecleta Marigó. "Però deixem ara les
de les dues races més conegudes, la rústica i la urbana, l'artista les devia realitzar sens dubte de memòria. Tres vasos varen ser descoberts,
conseqüències greus, si em refusava a atendre, fins on exhauridors deures de gratitud em permetin, el seu present, que, encara que silenciós i
simple amazona sense nom, de les de la tropa de xoc. Sortida del bosc, on deu haver deixat la cavalcadura, s'apresta amb un gest magnífic, armada d'un
desordenat, violent i salvatge en els seus seguidors primitius. Li devem, però, el teatre, i aquesta eterna invenció ja el justifica prou als
deia i repetia la reclusa voluntària. "L'heroi se'n va anar i ja deu haver arribat a la seva illa, a la fi de la seva navegació. Mai més no
frase de debò original, unes quantes llàgrimes d'íntima complaença pel deure ben acomplert varen rodolar per les galtes llises de la matrona encara
el fum no li havia entelat la mirada, però compliria, coratjós, el seu deure, avui i demà i en l'esdevenidor més allunyat, mentre li fos possible. No
valor, i encara a estones d'insinceritat rebel: conec l'acatament que es deu al geni. Algun cop, en els escassos moments que al meu torn m'avorreixo,
sacrificis sense límits, abnegades, amatents a acomplir el nostre sagrat deure d'afermar el demà dels néts. Per a nosaltres, ni un tast d'engruna, res:
No governant-se ell, menys governaria l'Estat, el meu estricte deure, el meu deler. Per tant, l'avui trescador m'és una nosa i una potencial
escrutadora mirada i a les dels altres, davant tothom, quan em trobin, ho dec al meu llinatge. Sollada, maleïda, provinc tanmateix d'una estirp solar,
els mitògrafs o els tràgics les varen inventar: Sísif i Alcestis. Ho devien ordir contra el meu prestigi, perquè ningú no em pot guanyar ni combatre.
Al capdavall se li paga per entretenir-nos una mica. Poc, però algú li deurà gratificar el servei." "Salom no tenia ni família", va indicar la
la vora dels porxos, comentava: —Ja torna a ésser aquí! —Quin mal vent el deu haver portat? —Però, després del que ha fet, com gosa tornar? —No coneix
, però ja li arribarà l'hora. —És un escàndol! —I a ella, on la deu haver deixada? —Sí: què en deu haver fet, d'aquella perduda? —La deu haver
És un escàndol! —I a ella, on la deu haver deixada? —Sí: què en deu haver fet, d'aquella perduda? —La deu haver deixada a qualsevol banda, i
la deu haver deixada? —Sí: què en deu haver fet, d'aquella perduda? —La deu haver deixada a qualsevol banda, i si t'he vist... ja ho sabeu. Quan s'ha
es girà d'una manera inesperada i sortí així com havia vingut. —Què deu tenir? —preguntà Tino Costa. —Deu ser pel temps que fa que no t'ha vist.
i sortí així com havia vingut. —Què deu tenir? —preguntà Tino Costa. —Deu ser pel temps que fa que no t'ha vist. Ja tornarà; potser ha anat a
Diu que en donaren quatre roves d'or: més de quatre i més de deu en deu tenir. Tiago, fill únic i l'hereu de tot; presumit però simpàtic,
La claredat dels seus judicis, així com la fortalesa del seu esperit, la devia tant a la seva experiència de la vida com a les seves lectures. Els seus
festes solemnes. Quin dia no seria festa aleshores? Déu no ho ha volgut: deu ser que no ho mereixia. Vaig ser feliç un moment, però la meva felicitat
impel·lia la nena a desafiar les ires del pare salvatge i brutal. Devia ésser com ella Catarineta, cega i obstinada en el seu amor; amb el seu
cega i obstinada en el seu amor; amb el seu amor, que aquella nit devia estar esperant-la a la plaça. I ella no podia sortir perquè al seu damunt
sempre li queda alguna pols entre els dits. Alguna saviesa, doncs, se li degué encomanar, a força de manejar saviesa d'altri: no direm que no, i tant és
instant reflexionava sobre el secret de sofrences i humiliacions que devia amagar-se en la infantesa d'aquella criatura apassionada i d'una
a la bona taula i al bon vi, car sabia conciliar molt bé els seus deures religiosos amb aquestes petites satisfaccions que en res no afectaven la
que amb prou feines podia donar crèdit a la seva oïda. Va dir-se que devia estar begut. Tornà a pensar en allò que havia pensat tantes vegades
un moment hagué fins i tot de recalcar-se a la paret. Quim Bisa pensà: "Deu estar begut!" S'aixecà i el seguí al carrer. III /@Mal quem lhe
el misteri de l'ànima innocent i sensitiva de l'infant, i quins efectes degué tenir en el futur aquella amarga descoberta, era impossible predir-ho. Hi
tornat amb Mila. —Sembla que no. —Féu una pausa i afegí: —Per què les deu fer, aquestes coses, Déu meu! Es féu un silenci, i, de sobte, veieren
en aquest món de brutalitats i de misèries, i per a quin objecte la deu haver creada? Criatures així —es digué encara— degueren inspirar a la
per a quin objecte la deu haver creada? Criatures així —es digué encara— degueren inspirar a la humanitat la idea dels àngels mitjancers entre Déu i els

  Pàgina 1 (de 1018) 50 següents »