Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

on vivia la seva trista i ja marcida aventura, i l'havia impel·lit	devers	la seva mare. Una mesquina vanitat —potser millor una estupidesa— l'havia
les senderes que travessaven la finca, els veieren acostar-se lentament	devers	allí. —Vénen a veure la vacada: la coneixerem. —Diuen que és molt bonica.
diria's gairebé miraculosa, i una força irresistible l'havia llançat	devers	ella, sense reflexió, sense pensar en el poble, l'hostilitat del qual se
cec de ràbia, impotent, amb la cara plena de sang. Quimet va córrer	devers	ell i l'abraçà estretament, i abraçats així prometeren venjar-se quan
i no podia fer res per ella.) A Mila, la seva fantasia la traslladava ara	devers	aquell passat tenebrós. Li semblava sentir el bàrbar puniment damunt les
ombra, lluitant entre l'orgull, que el retenia, i l'amor que el reclamava	devers	ella amb tots els impulsos de la seva ànima. Havia intentat d'anar amb
gorja s'exhalà de sobte un crit ofegat, i volgué córrer cap a casa seva,	devers	els seus. No pogué fer-ho; una mà el subjectà amb força per darrera; es
d'ací, per ell mateix. Tino Costa s'aixecà a rebre'l. Quim Bisa s'avançà	devers	ell, li allargà la mà i li desitjà llarga felicitat. Tino Costa la hi va
qui sóc. Vaig com una nau sense timó en una tempesta: un vent m'empeny	de vers	la costa, i un altre vent em llança cap a alta mar. Tu dius —i, amb
—Deixa'm, Sileta. Ella romangué trista i callada. Havia corregut	devers	ell amb tanta alegria! El seguí durant un moment caminant al seu costat.
concentrava tota l'alegria i tot el sentit de la seva vida. I va córrer	de vers	l'escala en un impuls irrefrenable, com un foll, i al seu cor sentia com
pogut viure sense veure-la, la causa de la seva malaltia. Mila avançà	devers	la imatge i va romandre un moment contemplant-la. Damunt la taula, com en
pena, indecisió... S'aixecà sense pressa, i a passos lents es dirigí	devers	la porta. Mila ara tenia els ulls secs. Tino Costa la mirava estúpid, ple
sobte, Tiago s'havia recordat de Tino Costa, i la ira que l'havia menat	devers	aquella casa en assabentar-se del que succeïa, havia bullit en ell amb
de res. Es trobà de sobte davant la casa, llançà un renec i avançà	devers	la porta. Anà per trucar aixecant la pedra, estreta convulsivament a la
i es movia, amb passos silenciosos, com un fantasma. El padrí s'avançà	devers	ella: —Mundeta... Ella es girà sobresaltada, i en reconèixer-lo, va
dolorosa. Se'l veia distret i agitat. Havia saltat del carro i s'avançà	devers	l'entrada. —Escolta'm, Joan: Mila està malalta... Se l'apartà gairebé amb
Veié la seva dona, asseguda a un costat. Munda del Roso aixecà els ulls	devers	ell, plorosa, suplicant. Ell continuà dret a l'habitació de Mila. Entrà
—Si no fossis mon germà et diria que... Joan del Santo aixecà els ulls	devers	ell; a la seva presència sentí ressuscitar la seva ira, i amb molta
No obstant això, abans que passés la porta, em vaig refer i vaig anar	devers	ella cridant-la: "On penses anar?", li pregunto. "A alguna banda aniré
un cotxe; a banda i banda, els arbres gegants alçaven llurs branques nues	devers	el cel obscur. Molt a prop d'ell una dona travessa de sobte el cercle
si vingués? —No et preocupis. Pugem. —És que... —Bah!... L'empentejà	devers	l'escala. Ella afegí, mentre s'endinsava pel portal: —A ell tant li fa,
en un desert, i la seva ànima volà encara amb més ardent anhel	devers	la imatge del seu estimat i la idea d'anar a trobar-lo anà afirmant-se en
de sobte la seva silueta allà al lluny! Si Déu ho fes! I poder córrer	devers	ell, com boja, cridant, i llançar-se-li als braços i romandre-hi per
d'inútil espera han quedat darrera com una negra nit de tortures. Si mira	devers	allí, Mila ho veu com un pas estret i difícil en el que s'ha deixat
sap si anirà a Santa Maria). És possible que un cop fora es llenci ja	devers	Citavella, perquè el pensament li vola allà; l'ansietat no la deixa
no gosés a creure en el que veia. —Mila! —la cridà. I ella es llençà	devers	ell i sentí els seus braços forts entorn del cos i descansà el cap damunt
tortura moral i la seva tortura física; el seu esperar i el seu caminar	devers	ell, car l'esperar-lo o l'anar cap a ell comporten la mateixa angoixa. I
en la desesperació, que només espera la seva mà, i que ella ha de córrer	devers	ell per a salvar-lo abans que sigui massa tard. No: no s'aturarà a Santa
fatiga que l'aclaparava, manà aparellar de nou el carro i va apressar-se	devers	la seva fillola. Quan arribaren, la masia era ja tancada. Trucaren, i la
el pols, el pensament li fugia, els ulls se li giraven contínuament	devers	l'interior, devers la seva ànima, i fins els seus gestos, els seus bruscs
li fugia, els ulls se li giraven contínuament devers l'interior,	devers	la seva ànima, i fins els seus gestos, els seus bruscs i precipitats
a través amb el seu fill. De sobte, des de l'obscuritat, s'avançà	devers	ells una figura. Era gairebé una nena —malgrat la nit la veia molt clara—
joiosa facilitat. Guanyà el cim i es deturà per primera vegada per mirar	devers	el poble. A penes si la seva mirada podia distingir les llumenetes que
mateix lloc, en la mateixa immobilitat, com tornada de pedra. Avançaren	devers	ella, en silenci, amb el cor oprimit. Maria Àgueda girà el cap amb
dit damunt dels llavis i reclamà silenci: —Xst... Càndia del Noro avançà	devers	ella... —Maria... —Xst... —repetí, i després, en veu baixa: —No
d'ànim de la seva mare, i el seu cor s'emplenà de pietat per ella. Avançà	devers	el recambró. Les dones es retiraren i ella s'hi endinsà tota sola; només
sortí de seguida a trobar-lo. El padrí la mirà tremolant com avançava	devers	ell. Li demanaria, per fi, perdó? S'agenollaria davant del seu pare? No:
crida, que també aquesta vegada, sobretot aquesta vegada, havia d'anar	devers	el seu amat. Un dia Mila envià buscar Maria del Carme; envià dir-li que
als ulls. Per fi ella articulà: —La porta?... Es dirigí plena de temor	devers	allí seguida per ell; s'aturà davant la porta, va empènyer-la molt
i avancen en direcció a la paret, ell guiat pel cap que es va desviant	devers	una taca més negra que sembla l'entrada d'una cova. —És ple d'esbarzers
sent una veu prima i clara. El Cavaller alça el cap	devers	la branca més alta, no hi veu sinó un trist corb
desllorigats fets inconnexos, o bé no ho eren del tot, sinó que tendien	devers	un fi, devers una altra mena de vida, només endevinada, on plaer i
fets inconnexos, o bé no ho eren del tot, sinó que tendien devers un fi,	devers	una altra mena de vida, només endevinada, on plaer i remordiment
tendint a demostrar l'absoluta indiferència i mala voluntat de Jeroni	devers	la seva família, mentre Jeroni es negava a rebre el seu propi advocat, i
memòria la lliçó del dia i deixava que la mare li despertés la imaginació	devers	el món d'afalacs i de ventures que somniava per a ell. Després, el
de xops tendres, empresonada entre jonqueres i lliris, corre límpida	devers	el prat. Molt a prop hi ha el pont sobre el canal, que és vell i empinat i
portada, com sempre, sense violències, quan, d'improvís, Borra s'avançà	devers	ells i, dirigint-se a Jaume, sense més ni més, li digué que mentia, que
amenaces en veu baixa, però a penes si gosava ja aixecar els ulls	devers	el rival. Borra havia comprès que allí la seva fama no li serviria de
aquest pensament la imatge de Borra tornava incessantment. Jaume mirà	devers	l'horta i el veié que sortia. La sola vista d'ell li abrandà la sang.

Pàgina 1 (de 32)

50 següents