Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

s'embrancava la Ignasieta. "En els trastorns d'avui, nosaltres i el	dimoni	som dels pocs que encara anem a missa." "En aquest punt hi toques", va
la de Ptolomeu Ascalonites —que ningú no sabia amb certesa quin	dimoni	de sorge era— i, sobretot, la d'Estrabó, tan agraïda. Pulcre Trompel·li
tremolant tot ell i els ulls espurnejants. "No sé quin sant o quin	dimoni	em contingué", digué després. Al lluny es sentien encara els llastimosos
cobraria amb escreix, i aleshores a ell no li valdria cap sant ni cap	dimoni	. A Santa Maria dels Monts abundaven les tavernes. Tino Costa, passant ja
dels alts cremallers. Per l'extrem oposat avançaven aleshores cinc	dimoniets	amb llurs vestits escarlata ajustats al cos, els quals, a la viva
amb un ample capell, agençada amb robes costoses, i els seguia el "	dimoni	gros", sota la disfressa del qual s'ocultava el padrí de Mila. Manuel
els petits amaguessin els caps esglaiats en el pit de llurs mares. Els	dimonis	representaven els set pecats capitals, que amb llurs armes de malícia i
el silenci de la multitud. La lluita s'endanyava amb la resistència; el "	dimoni	gros" es preparava ja per a l'assalt definitiu. La victòria de Satanàs
—Com se t'ha ocorregut aquesta idea, Mila? Això són temptacions del	dimoni	. I el teu pare? I la teva mare? I el teu padrí? No has pensat en
i de poc profit. —Tan malament anem? —Malament. El món està lliurat al	dimoni	, i no hi ha qui compri un sant ni per caritat. Ningú no fia en sants ni en
cremen en el foc impertorbable i sense fi, atiats i torturats pels	dimonis	. Cal reconèixer que aquesta afirmació, o aquesta pretensió, té un sentit
La nit era una ciutat plena de morts sense repòs, ànimes de penjats,	dimoniets	o diables de talla, i encara estranys fantasmes sense nom. La ciutat de
Si et distreies tot era possible, per la boca oberta podia entrar el	dimoni	. I si Jeroni badallava, la dida corria a cobrir-li la boca amb el senyal
d'aixecar el porró enlaire en Tai no es descuidava de dir: —Jesús! El	dimoni	estava sempre a punt i el càstig era un turment tan gran que menava a la
tantes Verges i Nostres Senyors, va tallar-la: —No ploris més, vatua el	dimoni	, que no saps més que plorar! Llavors la vella Pigada estava ja
mirava... I he recordat Faust però, per desgràcia, mai no he cregut en el	dimoni	. No vindrà a ajudar-me. Ningú mai com tu no m'ha fet sentir amb tanta
et volia donar a entendre quan et deia que pels sentits se n'entrava el	dimoni	, exercint sobre les persones la seva infernal possessió. Només
esronyonada, com si un ca rabiós me mossegàs s'espinada, amb un maler del	dimoni	. I es dits, hi havia dies que ni me'ls sentia... Perquè jo no duia guants,
Nara. Ja el sabem, aquest. ¿No podries contar un d'àngels i de	dimonis	, avui? Adam. Desvergonyida! Eva. Per Jahvè! Mengeu i
el meu Senyor ha posat en el camí del teu fill incaut. Eva. Ai,	dimoniet	! Ets un somnia-truites. Diab. Oh no, estimadíssima i bella
prou ric perquè se'n fes presa d'elecció un enèrgic	dimoni	de migdia. L'atac, sobtat. Les ales nervioses van
mecanògrafa dolça i segurament no posseïda per cap	dimoni	, però cobejada pel dimoni del senyor Andreu. L'estiu
no posseïda per cap dimoni, però cobejada pel	dimoni	del senyor Andreu. L'estiu es va acabar, i un dia ja d'hivern
recordat. Poc vius tots dos. Com sempre, l'enganyat era el	dimoni	. Un dels dimonis, en tot cas. Que d'altres entraven en el joc,
vius tots dos. Com sempre, l'enganyat era el dimoni. Un dels	dimonis	, en tot cas. Que d'altres entraven en el joc, no sé deixar
entraven en el joc, no sé deixar de témer-ho, ni oblidar que de	dimonis	l'infern n'amaga molts, i que en les aigües del més
i sembla posseïda —digué, sense concretar si per les muses o pel	dimoni	. I la besà al front. Era un príncep autèntic: després d'aquell acte de
fet! "/La más hechicera, que se llama Doña Obdulia\..." ¡És el	dimoni	! Biel, jo estaria espantada. Mira lo que te dic: se vos morirà d'un atac
del mateix, vol dir que juguen". Capítol XXV Guanya el	dimoni	Poques vegades la memòria de l'il·lustre arquebisbe de València fou
la neboda perduda, la desvergonyida Violeta de Palma. Perquè a la fi el	dimoni	havia guanyat i, malgrat la constant vigilància dels qui la voltaven,
pareixia influïda per l'escola de Bleuler. ¡Ai, millor haurien dit del	dimoni	! A darrera hora, Aina Cohen modificà el seu pla i sortí a escena amb una
els sants, els paradisos amb àngels, l'infern amb els	dimonis	; han inventat les fades i les bruixes, les mares, les
la seda marcida, i et passen pels dits ganyes de	dimonis	vells tallats en vell jade xinès. Veus: encara plens de virtut
Rosa. [(Entrant al menjador i badallant.)] Ah!	Redimoni	! M'havia adormit, i això que mai m'adormo vetllant malalts! [(Cridant
com tots la feu, els homes. Aquests solen fer més bondat en casant-se. Ah,	redimoni	! Si l'únic que m'encaparra és l'aspecte malaltís d'Ernestina!
horrorós! Rosa. I ara! Què t'empatolles, Júlia? Parla clar,	redimoni	! O sou muts o enraoneu amb segones. Què més hi ha? Júlia. En
treure l'aigua del pou vora una branca de llimoner florit; amenaçà el	dimoni	, si us arriba tal volta a enguniar amb el rosari de pinyols d'oliva que
Golferic Ma agonia, mon goig! Rosaura Quina música sones oh	dimoni	, que vols a mon prec un embús? No sé on era. Si estic trastocada. /I
punt d'enganxar-m'hi un peu i vinga córrer com si m'empaitessin tots els	dimonis	de l'infern. Vaig arribar a casa i a les fosques em vaig tirar al llit,
sortiria més amb en Pere. En comptes d'estar content es va posar com un	dimoni	, em va dir que ja estava tip de mentides, que m'havia posat un parany i
educada, va dir que no hi entenia. I en Quimet aleshores va dir que el	dimoni	, i quan va dir, el dimoni, va callar i dirigint-se a la seva mare i
hi entenia. I en Quimet aleshores va dir que el dimoni, i quan va dir, el	dimoni	, va callar i dirigint-se a la seva mare i tot salant-se el plat amb el
es va posar a parlar de la sal altra vegada. I que ja sabia tothom que el	dimoni	... I la seva mare li va dir que no ens maregés més, però ell com si res va
li va dir que no ens maregés més, però ell com si res va seguir, que el	dimoni	havia fet els diabètics, que eren de sucre, només que per molestar. Tots
va dir, llepa't la mà i ja veuràs de què té gust. I altra vegada amb el	dimoni	i la senyora veïna li va dir a veure si era un nen petit de creure en el
i la senyora veïna li va dir a veure si era un nen petit de creure en el	dimoni	, i en Quimet va dir que el dimoni, altra vegada, i la seva mare li va dir
si era un nen petit de creure en el dimoni, i en Quimet va dir que el	dimoni	, altra vegada, i la seva mare li va dir, calla. I en Quimet encara no
començat a menjar i tots ja estàvem a mig i va ser quan va dir que el	dimoni	era l'ombra de Déu i que també era pertot, en les plantes, en les
hauria estat capaç d'anar a trobar els amos i armar-los un bullit de mil	dimonis	. I va ser aquell dia que vaig dir-me que s'havia acabat. Que s'havien
altres. Eren ben negres totes tres, amb aigües blaves i vermelles com el	dimoni	que explicava en Quimet, i s'atipaven de bèstia morta com deia en Quimet

Pàgina 1 (de 87)

50 següents