×
Filtres |
|
|
|
|
Lema: Coincident amb dir |
Freqüència total: 373466 |
CTILC1 |
Als closos ulls, aquest mar tan antic. Senzill proemi d'Arístocles "Em | dic | Arístocles, però no sóc, és evident, Plató", va començar el vell. | va començar, si és que va començar, d'una manera molt confusa", va | dir | Arístocles al seu fill Euforió, prou jove per interessar-se encara per | unes mescles que no entenc ni poc ni molt, va ser lentament creada, | diuen | , una munió d'altres divinitats. Per la meva pròpia reflexió he deduït, | rius, petits o grans, al mar— en un mateix i essencial acabament", va | dir | Arístocles a Euforió. "Aleshores varen comprendre que els governava una | de Zeus ens assegura. Provenim potser de l'olímpic i de Themis?", va | dir | Clotho, sense deixar, però, el fus i de feinejar. Parlava tan sols per | cobertor, la clemència d'un cel serè, sense vent, sense cap núvol. Sísif | Diuen | que Sísif, fill d'Èolos, era molt astut, potser tant com Ulisses, la | el nostre aspecte és de velles. La nostra aparença repel·leix", va | dir | Enyo. "I acostumem a estar-nos aquí, en aquest paratge solitari, prop | Les Gorgones "La transcripció dels nostres noms és un problema", va | dir | Stheno. "També fóra correcte que em denominessin Stheino, i a tu, | se'ls mengen i s'asseuen després damunt els blancs ossos. N'hi ha, es | diu | , a milers. Des d'aquests incòmodes setials, les Sirenes, estudioses i | inclines a fer mal o a lliurar-t'hi, medita abans que t'impulsa Ate", va | dir | el parlador Arístocles a Euforió, aquell dia força entremaliat. "Vola | i àgil esforç, coneixes també com es comporten els quatre Vents", va | dir | aquella tarda Arístocles, que iniciava els avorrits discursos de la | una prova que la reina líbica va aconseguir que no se li morís, com t'he | dit | abans, tota la descendència. D'altres encuriosits per llinatges asseguren | mèrits i premis, va exterminar, al llom de Pegàs, la Quimera, uns | diuen | que amb l'espasa o la llança, altres s'inclinen que amb un núvol de | cor. Gossos "Estimes el de casa, a pesar de ser un bastard escuat", va | dir | Arístocles a Euforió. "Fas bé. Ell et prefereix a la teva mare i a mi. És | illa, els peus enfonsats en el mar, el cap enllà del firmament? Ens varen | dir | que eres invencible, però vet aquí que dos et varen matar, un germà i una | ets només un pescador, veig que t'agraden els gossos i els cavalls", va | dir | Arístocles a Euforió. "Coneixes els seus costums, les seves qualitats i | punt d'un xafogós diumenge, el vell senyor se li atansava. "Noi", li va | dir | amb una veu tremolosa. "Hola", va saludar, esquerp, el bordegàs. "Com | nus del problema", esmentava, crítica, la senyora Magdalena Blasi. "Es | diu | que, en el punt just, ella va prendre també un aspecte palmípede", | "Coss'è, fia mia, steu meggio? Astu magnà gnente?" Dànae va | dir | que no, que no tenia gana. "Mo cossa gh'astu?" "Non lo so." | quina veu d'or canta la part de la senyora papallona, i per això no us ho | diré | . Apol·lo És el brillant, el lluminós, el conductor i el navegant que | treta?", preguntava el pelegrí. "Oh, d'un remot racó del Caucas, que es | diu | Ibèria", informava el sacerdot. "Non jarri nindeke?", va | que s'està transformant en arbre? La darrera és —tal vegada no caldria | dir | -ho— la suposició correcta, i no ens en podem alegrar ni entristir. | nodrir una cabra i el vigilava un gos. A Messènia, al peu de l'Ítome, es | deia | que Asclepi no procedia de Coronis sinó d'Arsínoe, arrabassada o raptada | aspecte noble, acollidor, i la mirada és serena. El seu culte va partir, | diuen | , de Tricca, s'escampava per la Tessàlia i arrelava a Epidaure, on es | sense adonar-se'n, la senyora Magdalena Blasi. "I què vol que li | digui | : aquesta que veig tira més aviat, per la forma, a pebrot, i no em plauria | Hèctor "Vet aquí tot un home, un home en la seva plenitud viril", va | dir | l'entesa senyora Magdalena Blasi. "Musculat, amb barbes i bigotis, un | "Per què no prova de vestir-se, i veurem quines són les resultes?" "Vol | dir | ?", s'il·lusionava la dama. "Sí, encara que els a la força platònics no | Perseu i la Medusa "Qui jo sigui, senyores i senyors, no importa", va | dir | el sinistre prestidigitador al públic que omplia la Sala Mercè, a Sinera. | prou al mirall? Que el vols gastar? T'asseguro que fas goig", li va | dir | la senyora Magdalena Blasi. "Vine, que arribarem tard al teatre, i avui | en acte de servei, en circumstàncies molt difícils. És cert que | diuen | que, per aconseguir-ho, li mullaven les temples amb l'aigua del riu de | desmanec supervivent de les escorrialles d'un maniple d'armats —a Sinera | dèiem | malarmats, o perquè hi anaven o per les reminiscències d'una esvanida | pou del silenci. Les tres Gràcies "Són amables, benèvoles, brillants. Es | diu | que alegren —ah!— el cor i que fan créixer i florir les plantes. Pulcre | correctes de la nostra coneixença en traginen. I ningú no hi té res a | dir | , si no és en veu baixa." "I això?", assenyalava la meva àvia. | la Ignasieta. "Tanmateix, té cara de viudo de mala jeia. Com es | diu | ?" "Pan", va enunciar, cortès, Pulcre Trompel·li. "Un altre | la senyora Magdalena Blasi. "Vostè gosa passejar-se'ns." "Que no vol | dir | un xiulet?", apuntava, plàcida, la Ignasieta. "Pito, pito, | puc fer sinó desesperar-me per tota la immortalitat en la tenebra?", | deia | i repetia la reclusa voluntària. "L'heroi se'n va anar i ja deu haver | meva. Totes, de noies, hem somniat aquest moment. I el temíem, val a | dir | -ho. És clar que començaràs demà una altra vida. Però més plena i feliç | de mi i de la meva acció i, en general, m'exalçaran. Cadascú hi | dirà | la seva, és clar, i estimularé intel·ligències i sensibilitats. Tots | amb la seva perspicàcia habitual, la senyora Magdalena Blasi. "No | diria | pas que no en té cap motiu", va somriure Pulcre. "Però he de fer-li | els lladrucs d'enemigues canilles i posava tot el país en ordre, és a | dir | , el vaig endreçar al meu grat, un just criteri, i avui els bastards | vinga escridassar-se, i no s'apaivaga fins que el seu germà m'immola, | diuen | mentint que per calmar l'ombra aïrada d'Agamèmnon, quan es tracta d'una | paranys a l'innocent futur. "Per avui, prou. Demà, a les set", va | dir | l'Estengre. "Senyor Calixtu", cridava fort, però amb acurada pronúncia, | és un assumpte una mica greu, però no ve d'un petricó de sang, com se sol | dir | . No es turmenti. Sempre hi ha atenuants o diriments, sense exceptuar-ne | confiaré un meravellós secret. Quietud, sense soroll, acostin-se, els el | diré | baixet, perquè la competència professional no se n'aprofiti. M'escolten | gossa, mentre el veler s'allunyava amb una elegant lleugeresa. Hi ha qui | diu | que, de la desesperació, l'enganyada va cessar de viure allí mateix. | d'un somriure discret. Ícar "Cal que ens escapem d'aquí, cel enllà", va | dir | el pare. "He estudiat molt bé el vol de les àguiles i he aconseguit de | de seda resistent, de fibra sòlida. Després, la vella Enone, que no s'ho | diu | , però l'anomenem així, ja no recordo per què, procurarà d'atenuar, | sembla. Hauria ara de caure, com un catxap, en aquest parany mortal? No | diré | que no es conservi, per l'edat que té, però no val la pena d'enredar-se | de tant en tant una mica, perquè no paro ni un moment. Aquell beoci va | dir | que tinc l'ànima de ferro i el cor d'aram, un esplèndid elogi. Em | els seus soliloquis ferien amb una impiadosa burla les meves orelles. Li | dèiem | el Quel·la, però li convenia tal vegada un nom molt més antic. Algun cop |
|