Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

sempre ofesos. Xim-xim, pluja, xàfec, tempesta, devessall de "cartes al	Director	". Un greu problema, perquè, o es publicaven totes, i aleshores en
en sis hores." Li pregunto per la premsa anglesa. Diu que Garvin,	director	de l'Observer, cremaria ciris davant l'efígie de Franco. El
entre l'herba assolellada. Diu que ahir, a les deu del vespre, el	director	de /Solidaridad Obrera\ va fer una nova apel·lació a la
Per què? Això és un altre misteri dels tròpics. Un d'ells, propietari i	director	de l'"Hotel Tahití", és un personatge d'una agilitat espiritual que
difícilment trobàreu a la falda del vostre didot o a l'orella del vostre	director	espiritual. Ell us resoldrà tots els vostres problemes i us serà més
en el port i actuant de consignatari, o de sobrecàrrec, o de simple	director	de magatzem, té tot l'aire despòtic i brutal que pugui tenir un xinès. No
d'aquesta mena, des de la piragua de Poroi, el qual era el capità i el	director	de les maniobres. En la pesca a cops de roc intervingué tot el poble,
honrats d'ençà que tingueren consciència de llur importància com a classe	directora	de la societat. És ben cert que la burgesia europea de l'època ofereix
negociar, saber negociar. Ben al contrari, els fets ens presenten els	directors	del moviment aristocràtic, burgès i eclesiàstic presos d'un estrany
dues filles, lletges i malsofertes. Finalment una aparició silenciosa: el	director	d'/El Adalid\, sord i musti com una flor de sagristia. —Però,
vaga poesia als ulls. Na Remei, compungida, havia pres pel seu compte el	director	d'/El Adalid\, del qual es deia que altre temps havia estat
que la coneixia pes perfum, però era per sa llepolia de sa figa seca. El	director	d'/El Adalid\, que no havia obert la boca, rompé a parlar de
o, en cas contrari, de no poder acceptar la invitació, ja que els seus	directors	espirituals no els haurien permès més danses que els rigodons o els
pagès perquè aquest pagès havia rebut les ordres sagrades i era el seu	director	espiritual; però la història, que no es pot rompre capritxosament en un
de l'habitació on la senyora esperava els seus últims moments. El	director	sabia que tan aviat la senyora es morís la durien al tercer saló i que
amb un Bearn, un coronel menut i magre. Ella en canvi era esplèndida. El	director	tancà els ulls. La veia vestida de seda lilà, recoberta de randes negres,
visitants fou cap a la finestra de Dona Obdúlia: —Encara no —digué el	director	d'/El Adalid\. Com que el president del /Círculo\ era
Mallorca. —I que en prepara un altre —sospirà l'ex diputat provincial. El	director	d'/El Adalid\, naturalment, no en sabia res, però ho sospitava
vertadera injúria contra sa nostra aristocràcia. —No ho conec —digué el	director	d'/El Adalid\—, però conec /Jorge Aguiló o los misterios de
a morir-se, així Déu li conservi sa vida? —M'han assegurat —replicà el	director	d'/El Adalid\— que N'Aina ha fet una oda /A la postrema
vivia. L'oda, però, estava escrita. —Me pareix que era ahir —seguí el	director	d'/El Adalid\— i han passat més de deu anys que es marquès de
i el Dant s'abracen des de Londres a Florència". —Exacte —digué el	director	—. Paraules textuals. /El Adalid\ les reproduí. Sí senyor: això
no el sentiren: optaren per posar cara de beneits. Però, amb tot això, el	director	d'/El Adalid\ havia desviat la conversa del llibre de miss
qui tiràs la primera pedra. —En bon conflicte estam aficats —murmurà el	director	d'/El Adalid\ per guanyar temps i omplir una pausa embarassant.
dona, però, rebé un anònim indecent... —Ho record —tallà altra volta el	director	d'/El Adalid\—. Es comentà molt i amb elogi. —Però res com lo des
de creure, però no encertava a reconstruir els fets. De sobte el	director	d'/El Adalid\ botà de la cadira: —Dona Obdúlia és morta. Tots
una finestra, però no era de la cambra sinó d'una habitació veïna. El	director	estava transfigurat. Tenia l'article necrològic a la mà i tocava el
bodes aristocràtiques i diverses esqueles de defunció, una d'elles la del	director	de la Companyia de Tramvies. La Violeta llegeix les bodes: "/La
i encara sempre carregada d'escrúpols, atabalà les orelles dels seus	directors	espirituals amb aquell xiu-xiu d'òliba púdica, difícil de
i Puntí, doctor en medicina, catedràtic de la Facultat, acadèmic,	director	i conseller d'hospitals, i metge de capçalera de la família. Aquestes
Sona la campaneta del cancell i el doctor Grau, canonge de la Seu i	director	espiritual del senyor Llibori, entra embolcallat en els plecs ondulants
algun migdia de sol, amb la roba negra, auster i en companyia del seu	director	, el canonge Grau. Després, als vespres, a les tertúlies amigues, les
menys intel·ligent, tal com li ha deixat entreveure mossèn Civera, el	director	? Home insolent! —Faci com el papà —orienta la senyora de Torroella. —A
gener Havent dinat m'arreplega en Philippe Gaussot —delegat general i	director	del C. N. C.— i em parla molt llargament. Hi ha la possibilitat que
—crec que, abans, fins havia parlat a en Jaume d'un diari on ell seria	director	, en Jaume faria la política estrangera i jo la del país, però això no
tècnics municipals per comprar cavalls. En aquell moment en Gubern era	director	, de passada, de "La Renaixença", i hi va sortir una noteta —un
per sota de la Isabel com a possibilitats pictòriques. Diu que el	director	va quedar molt sorprès que fos espagnole i li va dir que les
i, per sort, van aconseguir que l'escurcés molt. Després va parlar el	director	general de no sé què —el ministre es va excusar d'assistir-hi—, i tot
divendres al matí, magnífica intervenció del rus Aleksandr Tvardovski,	director	de la revista "Novy Mir" i home clau del moviment
dels testimoniatges indígenes que acabem de citar, que el relat del	director	dels jardins zoològics de Zuric referent al seu primer tête-à-tête
ja teniu l'oncle que m'acompanya al col·legi. Vol entrevistar-se amb el	director	. L'ex-seminarista el rep amb el seu somrís de superioritat. Té una
seves cames encongit com el gat entre les bótes. Passem a la cambra del	director	. L'ex-seminarista ja posa la mà damunt l'espatlla de l'oncle. L'oncle
no li atorgàvem autoritat. Certament, l'autoritat la hi havia de donar el	director	, com un reflex de la seva, i puix que el director ja no en tenia gens, l'
la hi havia de donar el director, com un reflex de la seva, i puix que el	director	ja no en tenia gens, l'ajudant no sabia d'on treure la molta que hauria
vetlla amb qualsevol excusa i no hi tornàvem. L'ajudant, en veure que el	director	havia perdut tot interès per nosaltres, va tornar-se també negligent. Les
ens va fer posar tots els "galants" en renglera, agenollats. I ell, el	director	, començà de passejar-se amunt i avall repartint fuetades. El qui es
al diari catalanista de Reus /Lo Sometent\, del qual ell era	director	. L'Aladern va voler que aquests versos apareguessin signats amb el meu
botiga, explicava com havia donat una terrible "fregada d'orelles" al	director	de l'Institut, el senyor Eugeni Mata. Ròmul aleshores era un xicotet
mig pit, amb el prestigi de savi, de president del Centre de Lectura, de	director	de l'Institut i el que li pervenia d'ésser el descendent de Pere Mata,
ajudant de col·legi. Vaig presentar-me. Em semblà haver estat simpàtic al	director	del col·legi i em vaig deixar caçar per un sou ben mesquí. Un quant temps

Pàgina 1 (de 148)

50 següents