Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

que és un meravellós esforç, d'estimar-la tota la vida. Una noia bonica,	dolça	, submisa, callada i neta. Desitjo que la Ker et trigui, però la teva
com amb vent. L'acompanyava Equidna, germana i dona alhora, de bonica i	dolça	cara de nimfa, de pits atractius i d'escurçó enorme, amb escames de color
a sortir i s'estendran per tota la volta del cel, i l'aire serà un punt	dolç	massa fresc. No has d'esperar res ni ningú que no sigui de dintre el
de teixir, desteixir i cavil·lar. Prudents i sagaços, sabien el punt	dolç	del que convenia que es contessin, del que importava de callar i del que
tan clar judici, s'apaivagava, i oblidava la veïna, immediata fi —calma i	dolça	, però, i molt benigna, amb un poble feliç entorn, com si això importés, a
ombra de risc. Quan li convingui, que serà de seguida, induirà, arter i	dolç	, la seva dona a penjar-se i llançarà una còmoda imprecació mortal contra
venir per les festes nadalenques, per passar-les amb ella a la llar. La	dolça	emoció —barreja de nostàlgia i malenconia— que s'apoderava d'ell davant
innocència, que, a través dels desenganys i les fatigues, venia com una	dolça	apel·lació als seus sentiments d'infant, com per damunt d'una vall de
del front. Mirava amb els seus ulls grans i apagats, d'una expressió	dolça	, quasi sense expressió, i de tant en tant espolsava el cap alçant-lo al
semblar-li que sentia ressuscitar els seus somnis, que l'emplenaven d'una	dolça	nostàlgia. Per sant Cristòfol anaren al ball a la plaça: sa mare s'havia
i suavitat. Ell no ho veié, però ho sentí tot en la seva ànima en una	dolcíssima	emoció no experimentada encara en la seva vida, en una profunda torbació
adono, i et veig tan bé! Que bella ets, Déu! Quins ulls tens, i que	dolça	és la teva mirada! Tota la vida m'estaria així, contemplant-te, prop de
com una música que li adormia els sentits, que l'enfonsava tota en un	dolcíssim	sopor, que l'arrabassava. Aquell impuls de resistència que havia maldat
els béns veritables; però el qui els assoleix gaudeix d'un benestar	dolç	i moderat, sense excessos, tal vegada barrejat amb tristeses, però que és
món." L'ancià havia fet una pausa, i després, amb veu més apagada, més	dolça	, prosseguí: "A mi no m'ha estat concedit gaudir-la, i sempre me n'ha
grups escampats per les comes, d'alegria de tarda de Pasqua, de cançons	dolces	de la pàtria per a la oïda del qui hi viu present i desterrat. Més
venir un cavaller. També el cavaller la descobreix des de lluny, i una	dolça	emoció palpita ja en les seves paraules: —Que jo sento una veu dolça:
una dolça emoció palpita ja en les seves paraules: —Que jo sento una veu	dolça	: sembla la de ma muller. I Mila vessava dolces llàgrimes
jo sento una veu dolça: sembla la de ma muller. I Mila vessava	dolces	llàgrimes d'alegria, mentre la cançó anava referint el reconeixement
sepultat en un meravellós silenci en què semblava gairebé percebre's el	dolç	palpitar de llurs cors), ell li digué, aquell dia: —Ambdós estàvem sols,
cremava sota el sol i la set li abrusava la gola. Ella corria amb la seva	dolça	càrrega cercant afanyosament una font on apagar la set. Arribà en una
tornà a fora. Ell s'assegué, encengué un cigarret i s'enfonsà en un	dolç	divagar. En el silenci suavíssim que regnava a l'habitació el seu
allò que jo ja tenia resolt dintre meu. Per fi s'adormí; va quedar en una	dolça	actitud, i el seu cap —el posà sens dubte amb intenció— descansava sobre
seva simple companyia, el fet de veure-la només, li infonia a l'ànima una	dolça	pau. Un sentiment de pudor natural, de reserva innata, que l'havia
escoltant, sense entendre el que deia, deixant-se bressar per la	dolça	harmonia dels sons: en ella semblava percebre així com el ressò remot
seves faccions. Tino Costa només de mirar-la es sentia ja embargat d'una	dolça	emoció. "Com és possible —es deia— que Déu hagi creat una semblant
"Com és possible —es deia— que Déu hagi creat una semblant puresa, tan	dolça	bellesa, en aquest món de brutalitats i de misèries, i per a quin objecte
parlar a la seva ànima amb la veu dels seus propis somnis de petita, tan	dolça	i comprensiva. Però... era ell? Els ulls, al rostre blanc, brillaven
desfigurat, que amb prou feines aconseguia descobrir en el seu rostre les	dolces	faccions del minyó que ell havia conegut; tenia el nas eixamplat i
caseta blanca; allí es trobava el seu amor. Allí, entre perfums de flors,	dolces	brises i cants d'ocells, els esperava la felicitat. Parlava també de la
també de la llum de la lluna, de l'aigua blava i dels besos d'ell, "més	dolços	que la mel". Sempre igual, amb mecànica entonació, com podia parlar de
parlar de l'aigua blava i de la llum de la lluna i dels besos d'ell "més	dolços	que la mel", i de la caseta blanca on havien d'ésser tan feliços; nit
amb força contra ell. Caminaren així, enllaçats estretament. Una	dolça	calor semblava transvasar-se del cos d'ella al seu cos; la sang li corria
cos d'ella al seu cos; la sang li corria lleugera per les venes amb un	dolç	palpitar. Tino Costa experimentava una sensació consoladora cada vegada
en el rostre sense color... "Tino, fill meu." Hi havia Sileta, la	dolça	Sileta, com la presència d'un àngel de bondat: "Quan ets lluny d'ací,
dia se li plantà al davant: —Per què no menges? —No tinc gana, pare.	Dolça	, tranquil·la, amb aquesta naturalitat que li crispa els nervis, que
conjunt tenebrós, una veu que anava murmurant allà al fons del seu ésser	dolces	advertències, que anava sembrant a la seva ànima inquietuds. I Mila les
Ella només veia el cim, la fi dels seus treballs i sofriments: la	dolça	companyia de l'estimat. Mila imagina ja que ell la crida allà al lluny,
amb què palpitava el seu cor aquell matí de la seva partença, malgrat la	dolça	esperança que li il·luminava l'ànima, no l'havia ja de trobar. Era una
una mica de la pau que regna en la d'ell. Després, més tard, cercarà el	dolç	refugi de la seva habitació: es reclourà entre aquelles quatre parets
despertà, i de seguida, es sentí trist pels seus pensaments, per aquell	dolç	divagar en què havia anat enfonsant-se la seva ànima, en què havia anat
llurs copes obscures sobre la carena contra el cel maragdí d'una viva i	dolça	claredat; cap a la dreta es perfilava la silueta de les muntanyes sobre
la qual, en aquesta nit, no havia de davallar la mercè divina del son,	dolça	anticipació de la mort; hi havia una criatura per a la qual la santa
el mar avalotat dels seus pensaments i inundar-se-li l'ànima d'una	dolça	pau. Un dia li agafava la mà en silenci i la hi besava. Un dia resava per
fragor. Tot i això, la remor de la respiració d'ella es difon, com abans,	dolça	i tranquil·la per l'estança. Ell avança; els genolls li tremolen de tal
sobre el pit, semblava estrènyer-li la gola... —Sileta, germana meva...	Dolça	Sileta... Sileta... Els dits escorcollaven febrosament el pany,
somrigué dolçament, abstreta encara al primer moment, i sentí que un plor	dolç	li humitejava els ulls. Després abraçà Maria del Carme, que posà el cap
la primavera, el temps en què el conegué; s'acostava sant Joan, les	dolces	festes. Quins dies més bells, aquells! I quan els tornaria a viure? Els
promesos més rupestres, quan fan el seu ofici, el fan a imitació de les	dolces	escenes absorbides en la pantalla del cinema: es besen, es magregen,
l'atzar-nas-de-Cleopatra continuarà sent una amenaça per a la	dolça	, grisa i resignada multitud dels súbdits, que solament aspiren a viure

Pàgina 1 (de 211)

50 següents