×
Filtres |
|
|
|
|
Lema: Coincident amb eixir |
Freqüència total: 8601 |
CTILC1 |
gloriós Sant Ramon Nonat! Sols us demane que al remat | ixca | tan dolç com ha entrat. Creixen els fills, el futur de la pàtria. | camions. Venien autobusos de Gandia i Paterna. | Eixien | veus dels bars, l'olor d'oli fregit. Tu venies solemne sobre | venies entre els solars, els crits, els infants que jugaven en | eixir | de l'escola, la dona arreplegava la roba del terrat, | El Tyris ple de gent, la pudor de la gent. Les parelles | eixien | , duien les galtes roges. Les mares no sabien què fer per a | era una criatura humil i vivacíssima; les nits d'estiu | eixien | a la porta de casa; s'oïa, lluny, la música d'algun acordió. | després a Gandia; tu duies les flors en una mà. En | eixir | de Gandia les llançares a l'aire, a l'aire de Gandia i de | de l'estiu, unes veus que vibraven, anònimes, | eixint | de qui sap quina finestra, l'alegria de l'aigua rebotant en qui | més propici a certes naturals expansions que diuen. | Eixies | vacil·lant del cine; t'agafaves a la paret. Després, venia | encara en el teu poble, potser jo en el meu poble. | Ixquérem | de la guerra com si fos d'una cova, amb les mans agafades, fins | València. Mastegava València. Fou per maig. Me n' | eixia | al carrer. No sabia on anar. "La documentación". | Ens permetia viure. Més avant, ja veuríem. Ara ens calia | eixir | . Eixir de tot allò. Déu esperava sempre. Ens esperava sempre. | Ens permetia viure. Més avant, ja veuríem. Ara ens calia eixir. | Eixir | de tot allò. Déu esperava sempre. Ens esperava sempre. | la plenitud volguda, la llibertat, la vida. Se n' | eixien | els versos dels calaixos, corrien pel passadís, com l'aigua | mena, com els mateixos obrers que retornaven eventualment a la llar d'on | eixiren | cap a Catalunya. Però que se'm permeti d'afegir una nova lloança a la | [(Entra a la cabana.)] Adam. I pensar que aquest home ha | eixit | de la meva sement! ¿No hi veus la mà del diable? Quer· Tant com | aconsellar que no em banyés mai fins que els menjars engolits haguessin | eixit | per la via secreta. Abel. I què sap Caín! Agafarem una granota | sota unes altres estrelles. Tanmateix, mai no podré oblidar que sóc | eixit | de la teva sement... Adam. El que és fet, és fet. M'has pres | baronessa sortia de la cambra i seia devora un balcó a una cadira baixa. | Eixia | fresca i jovenívola malgrat els cabells grisos i el vestit de dol que no | bassal ens fan el joc. Cada dos per tres | ixi | del seu clos (ah ah! oh oh!) mentre ens estafen en el | Merceneta. Què sé jo, si ara em llevo. Rosa. [( | Eixint | de la cuina.)] Corre, Merceneta, corre: encén el foc; apressa't; | les potències i els sentits, a tu, la Júlia. Merceneta. [( | Eixint | de la cuina.)] No hi ha cafè, mare. Rosa. Ni mai! | [(Ficant-se a la cuina.)] Ara no te'n sento grat! [( | Eixint | de la cuina amb un gros cabàs a les mans.)] Qui no li agradi, que no | avui, sense saber com, li han vingut escrúpols. [(La Merceneta haurà | eixit | de la cuina per atansar-se al balcó a mirar pels vidres.)] | tan pobra i tan insignificant! Júlia. [(Empenyent en Víctor i | eixint | de la porta del passadís.)] Faries un mal paper, home! Vols que acabi | cal alarmar-se, Víctor. [(Desapareixen.)] Merceneta. [( | Eixint | de la cuina.)] I ara! Què passa, Júlia? Júlia. El nen, | nostre dolor. Júlia. És molt complert! Merceneta. [( | Eixint | de la cuina.)] Quina nit es prepara! Sembla que totes les bruixes | .)] Té, Merceneta; posa'l a l'aigüera. [(La Merceneta, que ha | eixit | al pas de la porta de la cuina a rebre a en Pepe, el saluda amb | [(Va a la cuina, on enraonarà amb la Merceneta; aquesta la segueix, | eixint | totes dues per la porta del passadís. La Júlia somiqueja recordant les | res. El metge! [(Es separa de Víctor.)] Dr· Riera. [( | Eixint | de la cambra d'Ernestina, seguit de la senyora Rosa.)] Si repetia el | apa! Què hi fas aquí com un estaquirot? On és la Júlia? [(Veient-la | eixir | de la cuina.)] Vols ajudar-me a retirar la taula? [(Júlia s'atansa | I com ne sortirem d'aqueixa situació? Rosa. Sí, com vols | eixir | -ne? Escarrassant-nos... pairant-nos del que sigui... i oblidant. | conhort. No deus cosir ni encaparrar-te; has de pendre bons aliments i | eixir | a passejar; riure i distreure't. Ernestina. El que el metge | enteniment. M'has encomanat la teva amargura. Es veu que... [(Veient | eixir | en Víctor de la cambra de Júlia.)] En Víctor! [(Víctor, servant el | veu que s'ha tirat fora del llit, vestint-se de bell nou lleugerament per | eixir | al menjador. El seu cos temptador s'insinua dins els plecs de la bata un | que de mos llavis —si no m'ho vedes— | ixen | a raig i sense empatx. Si la veïna lluu més que tu | que sospira perquè no abraça avui de caça | ixi | a l'abast —el llavi cast, l'esguard no massa.— | de primer treu només el cap enfora de la seva cambra, i, en acabat, va | eixint | fins al centre de l'escena).] Escena segona [Jovita, Rosaura] | al fons de la vall. Rosaura He sentit una esquella petita quan | eixien | estels amb porucs tremolins. I l'esquella d'on és? Jovita De | quarta [Rosaura i la veu de Golferic, en so de serenada.] [(Rosaura | ix | lentament de la seva cambra, i comença de parlar en una mena de | /Del vostre sant ventre, Jesús\. Veu de Golferic | Ix | en finestra, la nit és breu. Rosaura /Santa Maria, mare de Déu\. | s'ha fet niu, i l'home hi viu; la dona canta en | eixir | el sol, i a les tardes riu. Desitja igual cada parella: un | l'elm brillant. Reprengueren la via temerària, i, abans d' | eixir | dels termes de la vall, sonen clamors aguts, tocs de trompeta, | Què esperes, per cantar? La lira polsa i fes-me | eixî | a la llum.— Jo li responc: —Fill de la nit, en l'aire | timidesa, jo no sé quin pudor, quan els fills han | eixit | de la infantesa, tanca el florir creixent de la tendresa | cor del matí, quan les clarors són carícies del cel, | ixen | les novícies a passejar pel jardí. A les monges velnegrades | fruita tot sol any per vós. Per vós, de la vella soca | ixen | verdejants rebolls, i neix herbei en la roca i hi ha | dos crepuscles, fosca endins. De les espines dels rosers divins | ixes | tot jorn, tan si fa sol com neva i la rosada, dins la boca teva | de començar a no sentir-se natura caiguda. Els esperits despertaven — | eixien | del son, o del somni, religiós medieval. I es trobaven sols, sols però | que hom li posà en un moment de perill quan encara era un minyó, en | eixir | del castell de Montsó el juny del 1217: "E nós ladonchs no | de la celada beguina, i uns forats a l'indret de les temples per on | ixen | dues plomes que talment fan la impressió d'un parell d'orelles d'ase. Una |
|