DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
eixir V 7841 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2018)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb eixir Freqüència total:  7841 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

gloriós Sant Ramon Nonat! Sols us demane que al remat ixca tan dolç com ha entrat. Creixen els fills, el futur de la pàtria.
camions. Venien autobusos de Gandia i Paterna. Eixien veus dels bars, l'olor d'oli fregit. Tu venies solemne sobre
venies entre els solars, els crits, els infants que jugaven en eixir de l'escola, la dona arreplegava la roba del terrat,
El Tyris ple de gent, la pudor de la gent. Les parelles eixien, duien les galtes roges. Les mares no sabien què fer per a
era una criatura humil i vivacíssima; les nits d'estiu eixien a la porta de casa; s'oïa, lluny, la música d'algun acordió.
després a Gandia; tu duies les flors en una mà. En eixir de Gandia les llançares a l'aire, a l'aire de Gandia i de
de l'estiu, unes veus que vibraven, anònimes, eixint de qui sap quina finestra, l'alegria de l'aigua rebotant en qui
més propici a certes naturals expansions que diuen. Eixies vacil·lant del cine; t'agafaves a la paret. Després, venia
encara en el teu poble, potser jo en el meu poble. Ixquérem de la guerra com si fos d'una cova, amb les mans agafades, fins
València. Mastegava València. Fou per maig. Me n'eixia al carrer. No sabia on anar. "La documentación".
Ens permetia viure. Més avant, ja veuríem. Ara ens calia eixir. Eixir de tot allò. Déu esperava sempre. Ens esperava sempre.
Ens permetia viure. Més avant, ja veuríem. Ara ens calia eixir. Eixir de tot allò. Déu esperava sempre. Ens esperava sempre.
la plenitud volguda, la llibertat, la vida. Se n'eixien els versos dels calaixos, corrien pel passadís, com l'aigua
mena, com els mateixos obrers que retornaven eventualment a la llar d'on eixiren cap a Catalunya. Però que se'm permeti d'afegir una nova lloança a la
[(Entra a la cabana.)] Adam. I pensar que aquest home ha eixit de la meva sement! ¿No hi veus la mà del diable? Quer· Tant com
aconsellar que no em banyés mai fins que els menjars engolits haguessin eixit per la via secreta. Abel. I què sap Caín! Agafarem una granota
sota unes altres estrelles. Tanmateix, mai no podré oblidar que sóc eixit de la teva sement... Adam. El que és fet, és fet. M'has pres
baronessa sortia de la cambra i seia devora un balcó a una cadira baixa. Eixia fresca i jovenívola malgrat els cabells grisos i el vestit de dol que no
bassal ens fan el joc. Cada dos per tres ixi del seu clos (ah ah! oh oh!) mentre ens estafen en el
Merceneta. Què sé jo, si ara em llevo. Rosa. [(Eixint de la cuina.)] Corre, Merceneta, corre: encén el foc; apressa't;
les potències i els sentits, a tu, la Júlia. Merceneta. [(Eixint de la cuina.)] No hi ha cafè, mare. Rosa. Ni mai!
[(Ficant-se a la cuina.)] Ara no te'n sento grat! [(Eixint de la cuina amb un gros cabàs a les mans.)] Qui no li agradi, que no
avui, sense saber com, li han vingut escrúpols. [(La Merceneta haurà eixit de la cuina per atansar-se al balcó a mirar pels vidres.)]
tan pobra i tan insignificant! Júlia. [(Empenyent en Víctor i eixint de la porta del passadís.)] Faries un mal paper, home! Vols que acabi
cal alarmar-se, Víctor. [(Desapareixen.)] Merceneta. [(Eixint de la cuina.)] I ara! Què passa, Júlia? Júlia. El nen,
nostre dolor. Júlia. És molt complert! Merceneta. [(Eixint de la cuina.)] Quina nit es prepara! Sembla que totes les bruixes
.)] Té, Merceneta; posa'l a l'aigüera. [(La Merceneta, que ha eixit al pas de la porta de la cuina a rebre a en Pepe, el saluda amb
[(Va a la cuina, on enraonarà amb la Merceneta; aquesta la segueix, eixint totes dues per la porta del passadís. La Júlia somiqueja recordant les
res. El metge! [(Es separa de Víctor.)] Dr· Riera. [(Eixint de la cambra d'Ernestina, seguit de la senyora Rosa.)] Si repetia el
apa! Què hi fas aquí com un estaquirot? On és la Júlia? [(Veient-la eixir de la cuina.)] Vols ajudar-me a retirar la taula? [(Júlia s'atansa
I com ne sortirem d'aqueixa situació? Rosa. Sí, com vols eixir-ne? Escarrassant-nos... pairant-nos del que sigui... i oblidant.
conhort. No deus cosir ni encaparrar-te; has de pendre bons aliments i eixir a passejar; riure i distreure't. Ernestina. El que el metge
enteniment. M'has encomanat la teva amargura. Es veu que... [(Veient eixir en Víctor de la cambra de Júlia.)] En Víctor! [(Víctor, servant el
veu que s'ha tirat fora del llit, vestint-se de bell nou lleugerament per eixir al menjador. El seu cos temptador s'insinua dins els plecs de la bata un
que de mos llavis —si no m'ho vedes— ixen a raig i sense empatx. Si la veïna lluu més que tu
que sospira perquè no abraça avui de caça ixi a l'abast —el llavi cast, l'esguard no massa.—
de primer treu només el cap enfora de la seva cambra, i, en acabat, va eixint fins al centre de l'escena).] Escena segona [Jovita, Rosaura]
al fons de la vall. Rosaura He sentit una esquella petita quan eixien estels amb porucs tremolins. I l'esquella d'on és? Jovita De
quarta [Rosaura i la veu de Golferic, en so de serenada.] [(Rosaura ix lentament de la seva cambra, i comença de parlar en una mena de
/Del vostre sant ventre, Jesús\. Veu de Golferic Ix en finestra, la nit és breu. Rosaura /Santa Maria, mare de Déu\.
s'ha fet niu, i l'home hi viu; la dona canta en eixir el sol, i a les tardes riu. Desitja igual cada parella: un
l'elm brillant. Reprengueren la via temerària, i, abans d'eixir dels termes de la vall, sonen clamors aguts, tocs de trompeta,
Què esperes, per cantar? La lira polsa i fes-me eixî a la llum.— Jo li responc: —Fill de la nit, en l'aire
timidesa, jo no sé quin pudor, quan els fills han eixit de la infantesa, tanca el florir creixent de la tendresa
cor del matí, quan les clarors són carícies del cel, ixen les novícies a passejar pel jardí. A les monges velnegrades
fruita tot sol any per vós. Per vós, de la vella soca ixen verdejants rebolls, i neix herbei en la roca i hi ha
dos crepuscles, fosca endins. De les espines dels rosers divins ixes tot jorn, tan si fa sol com neva i la rosada, dins la boca teva
de començar a no sentir-se natura caiguda. Els esperits despertaven —eixien del son, o del somni, religiós medieval. I es trobaven sols, sols però
que hom li posà en un moment de perill quan encara era un minyó, en eixir del castell de Montsó el juny del 1217: "E nós ladonchs no havíem
de la celada beguina, i uns forats a l'indret de les temples per on ixen dues plomes que talment fan la impressió d'un parell d'orelles d'ase. Una

  Pàgina 1 (de 157) 50 següents »