Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

de "Lo Verdader Catalá" no usen mai apòstrof per a indicar l'	elisió	de la vocal dels articles i dels pronoms febles que s'escauen darrera una
la repudiació de l'ús de l'apòstrof, per part d'aquests, en diverses	elisions	. Per a la poesia, en canvi, les elisions amb apòstrof són admeses. Així,
per part d'aquests, en diverses elisions. Per a la poesia, en canvi, les	elisions	amb apòstrof són admeses. Així, en la versió del /Stabat Mater\
cohesió, lesió, decisió, incisió, visió, divisió, provisió, revisió,	elisió	, irrisió, corrosió, erosió, explosió, implosió, al·lusió, conclusió,
àtones i de lligam (§ 39), en l'escriptura només es pot fer l'	elisió	de la /a\ i de la /e\ en els casos següents:
en vocal no es contrau amb les preposicions, però sí que sofrix l'	elisió	en l'; exemples: A l'instant de parlar-me el germà de
vestit vell. El meu rellotge i el rellotge d'en Joan) això permet l'	elisió	del nom en el segon grup: El vestit nou i el vell. El meu rellotge i
traduïble; deduir, deduïble, etc. (malgrat absorció, cessió,	elisió	, extinció, direcció, correcció, elecció, repressió, exempció,
al català, ja que el circumflex posat sobre la "o" és l'	elisió	de la "s" que la segueix. Antigament s'anomenaven
/d\ sols en dos cassos l'ha admesa y son: quan queda final per	elisió	de la vocal que la segueix com en Deu me'n guard per Deu me'n
es atra còsa que una cometa posada en la part superior, per a indicar l'	elisió	d' una vocal. En valenciá hi ha dos classes d' elisió: la dirècta
per a indicar l' elisió d' una vocal. En valenciá hi ha dos classes d'	elisió	: la dirècta i l' invèrsa. En la primera, la paraula elidida
apóstrof s' escriu davant: L' angel, l' hòme, l' història. En l'	elisió	invèrsa, per lo contrari, la paraula elidida s' unix a la precedent, i
darrere: Tu 'l farás caure. Yo 't donaré pròves. Farém us de l'	elisió	: Primer. En les formes de l' article el i la:
si 'l vòls, no 't canses d' esperarlo. Quan caben les dos classes d'	elisió	, es preferible la dirècta a l' invèrsa: Tu l' òus i no, tu 'l
l' invèrsa: Tu l' òus i no, tu 'l ous. I quan puga ferse l'	elisió	i la contracció es preferíx aquella a esta: Ell me l' oferix, i no
moltes voltes la elidix també davant d'altres vocals. Quan hi ha	elisió	possible és preferida a la contracció. La influència de la llengua
vocal tònica i, no tan freqüentment, davant vocal àtona també. La	elisió	possible és preferida sempre a la contracció: així no direm mai del
sinó de l'home (pronunciat /de-lo-me\). Cap que la	elisió	i contracció, fins en los casos que normalment són obligatòries,
en les persones mal dotades. Defectes corregibles: El parlar aviciat; L'	elisió	; La substitució; El tartamudeig. Preàmbul. En l'anterior
arrossegant que més aviat ensopeix molestosament els que l'escolten. L'	elisió	. Parent del defecte que acabem d'exposar és aquell altre que anomenem
Parent del defecte que acabem d'exposar és aquell altre que anomenem	elisió	, el qual consisteix a suprimir, d'entant entant i segons llur especial
per cova, /toar\ per tocar, etc.. Exemples d'	elisió	de síl·laba són dir: la comotora per la
ella la velocitat excessiva en la manera de dir les paraules favoreix l'	elisió	, defecte que, com vèiem en tractar de la pronunciació pròpiament dita,
dóna al conflicte una solució d'hiat, de sinalefa o d'	elisió	respectivament. L'hiat. En la vella poesia catalana el compte de
abstinensa e-/z\ amor (Arnau March, /Visió\) L'	elisió	. Hem dit que perquè el hiat tingués lloc, era precís que les vocals
advertir que l'ortografia no compta)—, la solució que s'imposa és l'	elisió	, o sigui la supressió d'una d'elles. Els manuscrits ens ofereixen
els seus versos segons la fonètica dels parlars catalans occidentals. L'	elisió	, encara, es dóna en casos especials. No es tracta ja de vocals
(Gabriel Ferruç, /Salutació angelical\) L'	elisió	en totes aquestes formes es manté, encara, en la poesia actual. Exemples:
la Plana de Vic\) Modernament, però, és difícil establir on acaba l'	elisió	i comença la sinalefa. La pronúncia viva és variable en les diverses
o persistència de la vocal. L'últim exemple és llegit correntment amb	elisió	(/jonyoro\); però no manca qui pronuncia —en una síl·laba, és
tipus d'agrupament de rimes: © © © © © © Contràriament, de l'	elisió	d'un vers en un compost encadenat o creuat surten altres formes bàsiques:
davant un so /s\ (se serveix, se sap) i el recurs a	elisions	vulgars en casos com conèixer'ns, convèncer'ls, etc. per a evitar
el parlar londinenc i que considera "deixat" o "descurat". De fet, l'	elisió	de l'hac inicial de les paraules es constata en el parlar casual de les
síl·laba porta un encontre o trobament de vocals pot practicar-se una	elisió	o crasi: © Si les vocals són diferents, el quilisma i la
alumnes (per exemple, la manca de preposició en el complement directe, l'	elisió	de les preposicions àtones de, en, amb, a
de mots com base, classe). Consonantisme: manteniment-	elisió	de l'oclusiva final en acabaments -nc,
adopten és substituir el Fuster per F.. Però aquestes	elisions	no fan més que augmentar el dubte. L'afegitó és un accent damunt
/a\ clara y acabant per la /u\; en cuals exemples las	elissións	, las vocals que al parlar deixan de pronunciarse van marcadas en els
está el seu defecte principal, en llòch de aplicarse a tots els casos de	elissió	per concurrència de vocals de paráulas diferentas, s' aplica no més a n'
neixer;" etc.. Els artiggles son un embolich, en llurs formes, en llurs	elisions	, en llurs contraccions: no sé si hem de dir el ó lo jardí,
temps perdut rere la seva mirada fixa. (març 1990)	Elisió	Flucht vor sich Paul Klee a Antoni Clapés
aviat ens agrediran amb violència abrupta i roent com es recolliran en l'	elisió	, en el retir, tot copsant el gest, la respiració de la mà, les pulsions
d'esbotzar o de calcinar el material; però es pot manifestar també per	elisions	, per nueses, per moviments d'anada i vinguda cap al segon terme del
i perles (les paraules escollides són com perles). Si la metàfora és l'	elisió	d'una comparació, remet també a una xarxa argumentativa tan rica com
comú en els escrits d'aquell temps): s'usava aquest signe per indicar l'	elisió	d'una vocal (m'ofego, l'ofega) i no pas per indicar la unió de
en aquell temps. I encara l'ús de l'accent circumflex per indicar l'	elisió	d'una consonant (aquèt). En canvi, eren de Fabra la
traducció en escriptura cibernètica del llindar que consisteix en l'	elisió	total de la figura del subjecte, convertit en anònim efecte ultrasensible
possibilitat, que sens dubte és preferible si és sostenible. L'operació d'	elisió	a l'FF és, segurament, un subcas d'un principi més ampli que
si seguim aquest camí, que sembla prometedor. Si és així, l'operació d'	elisió	de la traça pot ser que sigui una variant obligatòria d'una operació més

Pàgina 1 (de 4)

50 següents