Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

de moment, per persuasió, la doble violència, tan rude, amb la qual s'	encarava	i va procurar, en assuavir-la, de neutralitzar-la per sempre, amb savis
vegada Tino Costa ho digué a la seva mare. A la nit, acabat de sopar, s'	encarà	amb ella: —Mare, me'n vaig. —On vols anar, fill meu? No estàs
però Tino Costa no va anar-lo a veure, esperant; no hi anà per no haver d'	encarar	-se amb els pares del minyó i veure's obligat a parlar-hi. Tal vegada
els veritables sentiments del seu fill; incapaç de comprendre que si no s'	encara	amb ella per explicar-li per què se'n va, per abraçar-la, és per por
una estranya i persistent preocupació. A la nit Tino Costa s'havia	encarat	amb sa mare i li havia demanat que Sileta no es quedés a casa. Maria
misteri tremend que tant l'havia obsessionat i turmentat sempre, venia a	encarar	-se amb ell per darrera vegada en els seus últims moments. Què era la
de les "pàtries" veïnes: no hi hauria "patriotes" si no haguessin d'	encarar	-se amb uns "patriotes" rivals. Però potser l'ús que fem del mot
el combat es produeix sobre la marxa. Qui pot —o creu que pot—	encarar	-se de tu a tu amb el seu adversari, no dubtarà a apel·lar a la
mentre l'home salta la barana i avança cap al menjador sense deixar-los d'	encarar	amb l'arma. —Vostès... —diu. Però de fet només li deu interessar ell,
paret que va resseguint a les palpentes. Una porta oberta i llòbrega l'	encara	amb una solució de continuïtat, però ell la salva, torna a trobar la
durant la primera mitja hora... Però com ho sabeu, vós, que hi era? —se li	encara	aleshores mentre la campana torna a dringar. —No ho sabia —contesta ell
emmirallada d'una indiferent realitat. Apassionat lector de la vida, s'	encarava	amb la realitat per exigir-li, sorollant-la, obligant-la, destruint-la si
les súpliques del seu pare, com per la satisfacció que li devia produir	encarar	-se amb el tètric Casanova. L'èxit de l'empresa va ser celebrat a les
al marge, pujà l'escaleta humida i gastada del carrer de l'Argenteria i s'	encarà	amb aquell espectacle incomprensible i revoltant. Un desordre agressiu
Valent en sabia una història llarga, d'aquests deutes. Anà a la casa i s'	encarà	amb la mestressa, no pas sense abans haver-se posat un ganivet a la
mestressa. Ell, el Quelo, sense fer-li'n cas, sense mirar-lo, va	encarar	-se amb la dona. Duia l'arma a la cintura, hi portava la mà de tant en
davant l'atoll de les Kauchi i entràvem dins el canal de Fakavara, per	encarar	-nos a la una del migdia amb l'atoll de Fakavara, el més gran de les
un torrent vast o una gran riera, densa d'aigües, i aleshores us	encareu	amb una vall profunda i veieu, allà al lluny, els efectes més prodigiosos
de la vida polinèsia, en aquestes illes de la Societat, si no us	encareu	amb els homes de les goletes i amb els interessos de les goletes, si no
Reina Santíssima, quin daltabaix! Però... que parli algú! [(	Encarant	-se amb en Víctor amb els braços encreuats en actitud agressiva.)]
, filla meva: es tracta d'algun altre tripijoc? M'ho temia, a fe. [(	Encarant	-se amb en Víctor.)] Si et proposes amargar-nos l'existència, digues-ho
el qual convergien totes les mirades. Altres vegades Bobby havia intentat	encarar	-los, perquè Frederic se'n moria de ganes, però les circumstàncies no
vanitat de Frederic, allò que coïa a la llengua de Bobby. Quan s'	encararen	els dos amics, l'hereu dels Lloberola, bufant, somrient, una mica
però, desvien l'exaltació de l'individu, que l'Humanisme ennoblia, per	encarar	-lo una altra vegada amb la divinitat temible. L'home torna a trobar-se
el fauve, el cubista, volgueren obtenir de la realitat —	encarant	-se amb ella cadascú a la seua manera i amb els seus procediments— aqueixa
d'un lloc relacionat amb els nostres records d'infant o d'enamorat. En	encarar	-nos amb el quadre —àdhuc quan fou pintat d'acord amb el "realisme" més
d'intentar de barrejar-se amb les quinze mil ànimes de Comarquinal, s'hi	encarà	amb totes les seves gales, amb la seva sinceritat i amb les seves
Es sent vençut per la por del ridícul i per l'altra por: la d'haver d'	encarar	-se amb Laura i parlar-li amb duresa; resistir la mirada d'ella, freda,
d'aquella lassitud que li dificulta l'embranzida meravellosa amb què s'	encararà	als enemics per confondre'ls en l'avergonyiment; en què la seva paraula
confiança en ell mateix, però que, així i tot, se sent disposat a	encarar	-se amb la força fent servir tot allò que hi ha de bo en ell, tot el millor
lluita d'aquest darrer esdevé formativa; quan s'imposa el deure d'	encarar	-se amb els obstacles que el priven d'aconseguir allò que té el
allò que té el deure d'aconseguir, de mica en mica s'habitua a	encarar	-se amb qualsevol obstacle que en qualsevol cas li talli qualsevol camí.
justifica l'encarament amb l'obstacle. I aleshores res no l'impulsa a	encarar	-se amb cap obstacle que no li talli el camí d'alguna cosa que ell
tinch aquest mal gust; —feu l' estudiant ab accentuada ironía. Y arreu,	encarant	se ab la patrona: —Veu, ja tinch lo consentiment d' ella, no 'm cal lo de
Ell i jo passàrem deu anys sense parlar-nos. El dia que ens tornàrem a	encarar	fou com una abraçada que el temps no fa sinó estrènyer. He retret la
En obrir-los la porta, entraven decidits, i si jo em trobava a casa, se m'	encaraven	: —Què hem de fer? Quan és aquesta marxa? Demà hi ha vapor cap a Marsella:
veia la pintura d'un somniador fracassat, o quan en els drames d'Ibsen m'	encarava	amb un idealista fallit com el pobre Hialmar, de /L'ànec
de conèixer-la. De tots els personatges del conflicte només em mancava	encarar	-me amb aquest. Jo veia aquestes coses amb ulls d'escriptor, pensava que
moviments del qui manxa una bomba. S'aixecà ràpid, engaltà l'arma i me l'	encarà	. —/Si tu avances, je fais du feu!\ (Recordo exactament aquestes
un... M'estranyà tanta coratgia en ell; generalment era poruc per a	encarar	-se amb la gent; feia el fet, quan podia, i fugia evitant raons. Em semblà
bé de robar, tenia ganes de baralla; era un gust violent i dolent d'	encarar	-me de nou amb l'home. Vam caminar cautelosament. Jo anava disposat a tot.
en primer terme. —¿Qu' es aixó? ¿Qué passa? —va preguntar lo senyor	encarant	se ab lo municipal. Lo municipal anaba á contestar, quan la Xinxa,
Dir que no ha canviat és un sarcasme. —Si et sembla! Humbert s'	encara	durant llarga estona amb el retrat dels seus pares: precisament se'l van
de seguida realitat, adquiria formes vagues. I la realitat amb la qual s'	encarava	li produïa decepció. La fàbrica era simplement una antiga i sòrdida
ho fóra ell si el deixessin viure a la barraca. Josep agafà el llapis i s'	encarà	amb l'aritmètica, i, quan es disposava a buscar la solució d'un problema,
seu desvetllament, la primera idea concreta que se li precisà va ser la d'	encarar	-se amb tots els seus obrers. D'un gest brusc arremolinà els abrigalls als
dominava tota la bodega. Estava nerviós, emocionat. Era com si de sobte s'	encarés	amb la seva consciència: una consciència exacerbada, tota ulls, atenta,
obeí de mala gana, botzinant. Cosme —després se'n penedí— li preguntà	encarant	-lo amb el retrat: —I a tu, què te'n sembla, del teu pare?
avui amb amorosa insistència... Cosme? Tot d'una li va semblar que s'	encarava	amb un home fabulosament vell, eixarreït... Es van apagar gairebé tots
es va donar impuls en la cadira giratòria i decantat al respatller es va	encarar	amb Erasme i els dos obrers que l'acompanyaven. —Pel que veig es tracta

Pàgina 1 (de 27)

50 següents