Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

que d'herba seca està cobert i que tot l'any la mort	endola	. L'alta filera de xiprers que les absoltes espargia,
la dolor resta en qualque pit. Mes l'herba seca sols	endola	el cementiri d'apestats: s'alça, en els camps
vaig adorar amb els ulls meravellats. Ara, que la meva ànima s'	endola	amb el penediment de mos pecats, sent, més que mai,
mig descloure a cada llampec! S'acaba el setembre i s'	endola	el cel; les pluges comencen quan ve Sant Miquel. La
feta pels vivents! hí flota un esperit... La pineda s'	endola	, i sola, una parpellola negra vola, plor de reína, i
estenent per tots indrets el seu fúnebre crespó, com si portés pressa per	endolar	aquella cambra on agonitza un nen. Aleshores sentiu que el cor se us nua,
fabrils a tall d'obeliscs fumejants, els negres plomalls de les quals	endolen	el cel amb els productes de la combustió. I entre aquells celatges
—observà el marxant. —¿Com voleu que ho estigui? ¡La mort de l'avi m'	endolà	tant el cor!... I, després... Es va interrompre per mirar-se aquell home.
dos anys així, amb la nina. El vell Bearn va morir, la senyora es va	endolar	i es va carregar de collarets d'atzabeja i el jove Bearn semblava que no
de Vic. La tarda mateixa que ell, enllà de la mar, era de cos present,	endolant	ma pobra llar trasbalsada, jo ben poc curós de la gran i irreparable
de les cases on hi havia un difunt, i el de les draperies amb què s'	endolaven	les esglésies en la celebració d'exèquies, privilegi atorgat d'antic a la
tomba. Endemés, s'ordenava que en la casa del difunt solament es pogués	endolar	el paviment de la sala de rebre les visites de condol i posar-hi
ha moltes contrades on tots es consideren parents de prop o de lluny, i s'	endolaven	per veure si podien aconseguir quelcom dels llegats menors de l'herència.
forma un dels costats de la plaça. Allí es recollien, nombrosos fins a	endolar	la clara arquitectura. Venien sense aleteig, com fletxes d'obsidiana
no podia esvair el record de l'absent que, amb la seva mort dissortada,	endolà	la llar abans alegre i fou el turment de la seva vida. Abans era una
la bota del tirà que vulgui amordassar l'ànima de Catalunya, empobrint i	endolant	les llars catalanes. En la penombra de la nit tots estaven nerviosos.
que veient la inutilitat dels seus esforços en plorà amargament i decidí	endolar	-se pel seu Creador, cosa que féu cobrint-se de negre, menys el ventre
del segle XVI Les causes de les dues grans desgràcies que van	endolar	la nostra illa en el segle XVI són: el gran poder de l'imperi
sentiment del poble català va tancar mitja porta de l'estatge social i va	endolar	el seu escut. Barcelona va rebre les seves despulles enmig d'un silenci
cap sofrença no ens ha estat estalviada; ni les malvestats que han	endolat	la Pàtria, ni el calvari que han patit els catalans, ni els trasbalsos de
y la gloria del Senyor demunt tu s'es llevada. Vet'aquí que les tenebres	endolarán	la terra y s'extendrá demunt altres pobles una gran boirada; però demunt
d'Aquitania. Fins la poesía provençal ferida de un dolor entranyable,	endolá	'l monocordi y escampá semprevives funerals amb mans desolades y pálides.
* * [1] Aquest Nadal en fa nou que el cor dels catalans s'	endolava	per la mort del primer President de la Generalitat restaurada. En
el residu paorós de la qüestió social. Aquest horrible espectre que	endola	totes les nostres festes, enverina tots els nostres plaers, paralisa
cares molt musties portaven de les anses un atahút. Darrere d' este, ben	endolat	y ab lo sombrero tirat á la cara, mig tapant els ulls molt encesos de
á la sanció de tots vosaltres. Mes abans d'acabar: Aixís com al cor	endolat	per las pérduas dels sérs volguts ó per la amarga anyoransa, li fa mal
fins huy amagada ó ha de robar als nubols la centella que mata; feu que	endolen	sos llauts, cuant Valencia se cubrixca ab negre crespó y que fasen vibrar
cos negat. Enlaire, un núvol l'acompanya. I molta nit	endola	, carenejant, els cims. XXII Fuges, tempesta,
des d'avall —el món dels desheretats, dels humils, dels proletaris—,	endolaria	per sempre la delícia d'aquells llimbs color de rosa. L'"època bamba"
deixa als altres la migranya. La lluna, la gran pruna, es va	endolar	, mentre reien carotes de carnaval. Tots penjàvem
hajem arribat en temps tant calamitósos, quant uns nuvolats tan terribles	endolan	el cèl y uns presentiments tan negres deixan l' anima enfunestida, es que
arrabaci el domini del record; que no s'en plany ma vida ni s'	endola	amb excessiu posat d'entristiment. ama les aigues de
dies i somnis que han fugit del cor. Mes, a prop meu, en l'aire que s'	endola	, es vivoteja encar tan dolçament! Surt del terrat la
com si adés abatessis el forment, i el ros bigoti que ton llavi	endola	semblava boll que se'n duria el vent. I em deies:
¿Qui ha vist eixa llum que apar desfullada ginesta i alegra i	endola	l'espai? O dia revolt de sol i de pluja daurada, o dia
fresca per passar la nit al ras, però el mas també m'	endola	(tot un mas sense solaç!) perquè en mas que no hi ha
de sonet, que els ensomnis ideals trasmudin el que m'	endoli	, que el que és real se m'envoli en vaguetats
xaloc que mata el gaudi, que malversa el foc i pietat	endola	cada dia. Avui tinc el sentit embadalit: amor finat
Durà l'aigua del plor desitjada la trista boirada que	endola	ton cel, pobre cor, pobra planta marcida, qui sents
i ens cal ofegar la queixa del cor, que es sent	endolar	. El que fou primer sagrari resta avui —o desconhort!—
¡Visca el bon amor! Ara que feliç somrius, com demà si el cor s'	endola	, que mai tròpia amors esquius un amor que tan pur
jorn negre la memòria en tot temps, oh Lluchmajor!,	endolà	la teva història amb una ombra de tristor. Però avui,
dos ulls al finestral. Sagna el cor de Guillem i Cabestany s'	endola	... i de Lull cada parabola clava en la nit de l'eima
Torna al camp la gentil camperola: la saó vol la rella. S'	endola	la memòria de tedi i espant... ¿Què en faré de la
el vent. Març de perla i silencis. Una glassa de pena	endola	el firmament. Darrera un nimbe de miracle, l'Ebre tot just
plenilunis d'abril! Dels corbs les ombres immundes	endolaven	l'aire hostil. Si en temps d'orba rebel·lia el camp ple de
t'invocaran les aigües de Munic? No: pel desert que l'enyorança	endola	, a braç, un dia fugirem tots dos, units els cors en
marco, amb guix, entorn, els meus confins. La lluna riu, dins la nuu que s'	endola	. I jo sembro amb pedretes els camins que em duen cap
ja us accepto el càstic. Senyor primer Endueu-se'n eix cos: tots	endolem	-nos: que sigui respectat com el cadàver més noble que jamai fins a sa
i plaers a desdir. I, en fi, quan, malgrat tot, l'enyor el cor t'	endoli	, bé prou que trobaràs algú que t'aconsoli. Francina Filla, com

Pàgina 1 (de 2)

50 següents