×
Filtres |
|
|
|
|
Lema: Coincident amb enfadar |
Freqüència total: 1651 |
CTILC1 |
si a aquestes altures m'hauràs d'ensenyar la gramàtica francesa", es va | enfadar | Clotho. "Estisores. És també acceptat. I, sobretot, a mi em dóna la gana | aquest excés d'esguardar-te sempre, no són naturals, no que no ho són", s' | enfadava | la senyora Magdalena Blasi. "Vigila que no et costin cars." "Oh, no | del discurs sinó amb un pertinaç silenci. Aleshores la mare es va | enfadar | . "Filla", ordenava. "Si no m'atens, jo no puc ni vull que a | és bo i t'estima, creu-me a mi. ¿Per què no calles quan ell s' | enfada | , i no esperes que se li esvaeixi la ira? Només amb això seríeu feliços. | que acabà per deixar l'acordió per riure més a pler. Llavors el vell s' | enfadà | . Cada vegada més arrabassat, ja foll per complet, va avançar-se de sobte | hi havia desig ni caprici que Mila no veiés satisfets. A vegades la feia | enfadar | , però les seves plagasitats inofensives passaven per sobre l'ànim de | Santo reia amb ell amb alegria. A vegades el padrí arribava: —Vaig a fer | enfadar | Mila. Mila! Mileta! —la cridava—. Seu aquí al meu costat: vull contar- | i un frare blanc que l'ensermona. Ella l'interrompia: —Padrí, que m' | enfado | !... —Deixa'm que l'acabi: és molt bonica. T'agradarà... —Padrí...! | no ho farà ningú sense haver-se-les amb ell. Però, si no t'havies d' | enfadar | ... Jo no voldria disgustar-te, Mila estimada... Però, ¿vols dir que no | . Rafael crida: ""La porta! La porta! Que es desembotoni."" Ell s' | enfada | , protesta, renega. Però un el subjectava ja per darrera. Rafael li | de seguida. Aquests dies fuig de la gent; diria's que té por que ell no s' | enfadi | si parla d'ell. Abans, quan el tenia a casa, semblava feliç; ara, en canvi | : —A ell tant li fa, saps? Però a vegades li sembla que té l'obligació d' | enfadar | -se, i quan ve borratxo... L'empentejà de bell nou tot obligant-la a | però no li ho pogueren fer entendre. I Rovirosa cridava tant que l'avi s' | enfadà | i es posà a picar, amb el bastó, sobre la taula. En Tai es posà a cridar | que les mitges tenien. Jeroni va acceptar el comentari rient i sense | enfadar | -se. Allò que Erasme Bonsoms pogués opinar en matèria d'indumentària no | de vegades desconfiada, sovint divertida; la boca de llavis prims, si s' | enfadava | o meditava quasi inexistents, només visible una nítida ratlla sobre la | per acostar-me a demanar-li perdó. —No ho faré més, mano. No t' | enfades | . Ell no deia res; a vegades s'allunyava, però estic segur que el meu | vàrem instar-lo perquè es quedés a dinar, vàrem pregar-lo, i ma mare va | enfadar | -se una mica, però fou endebades: ell, ansiós, sens dubte per fer contenta | tenir un disgust. La festa, sigui com sigui, no fou celebrada. Tots vàrem | enfadar | -nos amb Quico, i en tot el dia a penes li adreçàrem la paraula, amb prou | , i jo també l'havia estimat a ell. Més d'una vegada, però, l'havia fet | enfadar | , com els altres, amb alguna broma cruel; més d'una vegada li vaig | de no poder-me atrapar; si un dia de Sant Antoni vaig pregar-te, i em vaig | enfadar | amb tu, perquè et negaves a fer riure la gent amb la teva desgràcia, et | i discutint les jugades amb aire de suficiència, fins que els jugadors s' | enfadaven | i el treien amb insults i fins amb algun cop, com un gos. Miquel de la | Un dia sóc capaç d'empipar-me i engegar-ho tot... Ella plorava. —No t' | enfadis | . Jo... —Tu també hi tens culpa. Si tu m'estimessis com t'estimo jo... — | hores d'aquella nit, passada tota sense dormir. La por que ell s'hauria | enfadat | de veritat i no acudiria més a esperar-la la tingué tot el dia en un | he negat. —No. —No, per què? No vols que ho celebrem? Ha acabat | enfadant | -se. No ens hem entès. No juguis amb mi, m'ha dit amenaçant. —Per | començà a relatar la seva genealogia, parlant de l'avantpassat sant; s' | enfadà | contra les modes d'avui, insultà els liberals, es descompongué. Miss Nell | mig arruïnada. En tals dubtes acabà per marejar-se, tombà el tinter, s' | enfadà | , discutí amb la cuinera, insultà Na Remei, parlà de l'avantpassat sant i | la veu estrident i el geni agre. Els ulls, un poc desviats; i quan s' | enfadava | , que era quasi sempre, mirava tort d'una manera horrorosa. Solia dur la | Sí senyor, ¡plegats! En s'auto des general. ¡Si ho sabré jo! S'anava | enfadant | ; comprenia que no l'acabassin de creure, però no encertava a reconstruir | en el prodigiós cocktail de la frase, que fins quan la senyora s' | enfadava | amb la baronessa, en pronunciar les paraules màgiques la veu se li tenyia | tallà Dona Obdúlia: —A veure si se porta com cal. La cosina acabà per | enfadar | -se de veres. Allò tocava ja a l'honra. —Aquestes coses no tens per què dir | vaig dir, és un senyor que només pensa en el seu negoci! Sents? Em vaig | enfadar | tant que les galtes em cremaven. Em va agafar pel coll amb una mà i em va | sis: totes blanques, gruixudetes. I en Quimet així que les va veure es va | enfadar | ; què n'hem de fer d'aquestes xicres de xocolata? Va arribar en Cintet en | aguantar i amb el nen i la nena vaig anar a la botiga. En Quimet es va | enfadar | i va dir què anàvem a fer i vaig dir que passàvem però em va entendre i | cosa. Era escèptic i tolerant; gairebé no reia mai, però tampoc no s' | enfadava | . Bobby havia heredat de la seva mare una elegància natural sense gens | hi ha plan? —Fuig home fuig, l'acompanyo a casa... —Està bé, no t' | enfadis | . Adéu... —Adéu... Guillem de Lloberola s'anava cordant el seu pijama i | ... —I ara, Dionísia! Què t'has cregut?... —No, mona. No t' | enfadis | , t'ho he dit de per riure; ja sé que Pat t'és igual que un altre; | no sabeu res —repta el senyor Terra Negra amb severitat. —Ja saps que m' | enfada | que em vinguis amb mentides. —Això sí que no —esclata Tomàs. —Doncs ara | mica més de malvolença contra meu. —És per mi que tinc por que l'oncle s' | enfadi | ! —Ah! per tu. —I Laura de seguida es fa càrrec de l'egoisme d'aquella | gota en cumplir sos sagrats debers; fret de geni com ell sol, ja may s' | enfadava | ab ningú, tot trayent als altres de tino ab sa mitja rialla de careta | 's quedá á treballar á casa. Se llevá dematinet, se rentá y pentiná, | enfadant | se varias vegadas ab la tossudería de certa mota de cabell que se li | tan bonica ab los ulls baixos! Si está tan guapa, tan magestuosa quan s' | enfada | ! Caldría un cor de roca pera no enamorársen en aquells moments. Y jo, que | voltas enganyan. Quan una reflexiona, 's recorda de las vegadas que s' ha | enfadat | sense tocar en lloch per simples apariencias mentideras; després, una | ab mirada traydora y las estisoras apuntant al nas: —Peró ey, no t' | enfadis | . Encara no 't crech del tot: jo esbrinaré si es veritat que la Sofía está | ben tapada, no hi havía por de que la salut ne valgués menos. —La mare s' | enfadará | ... —cridavan las noyas. —No 'm veurá; me 'ls contemplaré de l' altra | això. És que ella és la seva maîtresse, i ell un cochon. S' | enfada | que ella agradi tant als homes. —Maîtresse d'una ruïna com aquest | , va dir, tot tancant la porta: —Bé, dona; per xó no 'us heu d' | enfadar | ... Jo no'us he dit pas que'us en anesseu perque 'us ho prenguesseu d' | si tu sabias lo que passa en lo meu cor desd' aquell dia en que tu 't vas | enfadar | tant ab mí, cregas que no 'm farias aquesta pregunta. ¡A mi que se ma 'n | Xich. Donchs parlém d' un' altra cosa. (Aquet mestre se 'm | enfada | .) [(ap.)] Pep. ¡Y quin escandol ahí! Xich. Se | ) Aixó, no. No pot ser. [(ab resolució)] Roch· ¿M' he d' | enfadá | ? Julia. Sortiré ab vos y no ab ell. (Aixó fora trist y | coneix les meves furioses reaccions. Acala els ulls, dolguda." —No t' | enfadis | , papà, però hem acordat que hauries de venir amb nosaltres: et convé |
|