Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

si a aquestes altures m'hauràs d'ensenyar la gramàtica francesa", es va	enfadar	Clotho. "Estisores. És també acceptat. I, sobretot, a mi em dóna la gana
aquest excés d'esguardar-te sempre, no són naturals, no que no ho són", s'	enfadava	la senyora Magdalena Blasi. "Vigila que no et costin cars." "Oh, no
del discurs sinó amb un pertinaç silenci. Aleshores la mare es va	enfadar	. "Filla", ordenava. "Si no m'atens, jo no puc ni vull que a
és bo i t'estima, creu-me a mi. ¿Per què no calles quan ell s'	enfada	, i no esperes que se li esvaeixi la ira? Només amb això seríeu feliços.
que acabà per deixar l'acordió per riure més a pler. Llavors el vell s'	enfadà	. Cada vegada més arrabassat, ja foll per complet, va avançar-se de sobte
hi havia desig ni caprici que Mila no veiés satisfets. A vegades la feia	enfadar	, però les seves plagasitats inofensives passaven per sobre l'ànim de
Santo reia amb ell amb alegria. A vegades el padrí arribava: —Vaig a fer	enfadar	Mila. Mila! Mileta! —la cridava—. Seu aquí al meu costat: vull contar-
i un frare blanc que l'ensermona. Ella l'interrompia: —Padrí, que m'	enfado	!... —Deixa'm que l'acabi: és molt bonica. T'agradarà... —Padrí...!
no ho farà ningú sense haver-se-les amb ell. Però, si no t'havies d'	enfadar	... Jo no voldria disgustar-te, Mila estimada... Però, ¿vols dir que no
. Rafael crida: ""La porta! La porta! Que es desembotoni."" Ell s'	enfada	, protesta, renega. Però un el subjectava ja per darrera. Rafael li
de seguida. Aquests dies fuig de la gent; diria's que té por que ell no s'	enfadi	si parla d'ell. Abans, quan el tenia a casa, semblava feliç; ara, en canvi
: —A ell tant li fa, saps? Però a vegades li sembla que té l'obligació d'	enfadar	-se, i quan ve borratxo... L'empentejà de bell nou tot obligant-la a
però no li ho pogueren fer entendre. I Rovirosa cridava tant que l'avi s'	enfadà	i es posà a picar, amb el bastó, sobre la taula. En Tai es posà a cridar
que les mitges tenien. Jeroni va acceptar el comentari rient i sense	enfadar	-se. Allò que Erasme Bonsoms pogués opinar en matèria d'indumentària no
de vegades desconfiada, sovint divertida; la boca de llavis prims, si s'	enfadava	o meditava quasi inexistents, només visible una nítida ratlla sobre la
per acostar-me a demanar-li perdó. —No ho faré més, mano. No t'	enfades	. Ell no deia res; a vegades s'allunyava, però estic segur que el meu
vàrem instar-lo perquè es quedés a dinar, vàrem pregar-lo, i ma mare va	enfadar	-se una mica, però fou endebades: ell, ansiós, sens dubte per fer contenta
tenir un disgust. La festa, sigui com sigui, no fou celebrada. Tots vàrem	enfadar	-nos amb Quico, i en tot el dia a penes li adreçàrem la paraula, amb prou
, i jo també l'havia estimat a ell. Més d'una vegada, però, l'havia fet	enfadar	, com els altres, amb alguna broma cruel; més d'una vegada li vaig
de no poder-me atrapar; si un dia de Sant Antoni vaig pregar-te, i em vaig	enfadar	amb tu, perquè et negaves a fer riure la gent amb la teva desgràcia, et
i discutint les jugades amb aire de suficiència, fins que els jugadors s'	enfadaven	i el treien amb insults i fins amb algun cop, com un gos. Miquel de la
Un dia sóc capaç d'empipar-me i engegar-ho tot... Ella plorava. —No t'	enfadis	. Jo... —Tu també hi tens culpa. Si tu m'estimessis com t'estimo jo... —
hores d'aquella nit, passada tota sense dormir. La por que ell s'hauria	enfadat	de veritat i no acudiria més a esperar-la la tingué tot el dia en un
he negat. —No. —No, per què? No vols que ho celebrem? Ha acabat	enfadant	-se. No ens hem entès. No juguis amb mi, m'ha dit amenaçant. —Per
començà a relatar la seva genealogia, parlant de l'avantpassat sant; s'	enfadà	contra les modes d'avui, insultà els liberals, es descompongué. Miss Nell
mig arruïnada. En tals dubtes acabà per marejar-se, tombà el tinter, s'	enfadà	, discutí amb la cuinera, insultà Na Remei, parlà de l'avantpassat sant i
la veu estrident i el geni agre. Els ulls, un poc desviats; i quan s'	enfadava	, que era quasi sempre, mirava tort d'una manera horrorosa. Solia dur la
Sí senyor, ¡plegats! En s'auto des general. ¡Si ho sabré jo! S'anava	enfadant	; comprenia que no l'acabassin de creure, però no encertava a reconstruir
en el prodigiós cocktail de la frase, que fins quan la senyora s'	enfadava	amb la baronessa, en pronunciar les paraules màgiques la veu se li tenyia
tallà Dona Obdúlia: —A veure si se porta com cal. La cosina acabà per	enfadar	-se de veres. Allò tocava ja a l'honra. —Aquestes coses no tens per què dir
vaig dir, és un senyor que només pensa en el seu negoci! Sents? Em vaig	enfadar	tant que les galtes em cremaven. Em va agafar pel coll amb una mà i em va
sis: totes blanques, gruixudetes. I en Quimet així que les va veure es va	enfadar	; què n'hem de fer d'aquestes xicres de xocolata? Va arribar en Cintet en
aguantar i amb el nen i la nena vaig anar a la botiga. En Quimet es va	enfadar	i va dir què anàvem a fer i vaig dir que passàvem però em va entendre i
cosa. Era escèptic i tolerant; gairebé no reia mai, però tampoc no s'	enfadava	. Bobby havia heredat de la seva mare una elegància natural sense gens
hi ha plan? —Fuig home fuig, l'acompanyo a casa... —Està bé, no t'	enfadis	. Adéu... —Adéu... Guillem de Lloberola s'anava cordant el seu pijama i
... —I ara, Dionísia! Què t'has cregut?... —No, mona. No t'	enfadis	, t'ho he dit de per riure; ja sé que Pat t'és igual que un altre;
no sabeu res —repta el senyor Terra Negra amb severitat. —Ja saps que m'	enfada	que em vinguis amb mentides. —Això sí que no —esclata Tomàs. —Doncs ara
mica més de malvolença contra meu. —És per mi que tinc por que l'oncle s'	enfadi	! —Ah! per tu. —I Laura de seguida es fa càrrec de l'egoisme d'aquella
gota en cumplir sos sagrats debers; fret de geni com ell sol, ja may s'	enfadava	ab ningú, tot trayent als altres de tino ab sa mitja rialla de careta
's quedá á treballar á casa. Se llevá dematinet, se rentá y pentiná,	enfadant	se varias vegadas ab la tossudería de certa mota de cabell que se li
tan bonica ab los ulls baixos! Si está tan guapa, tan magestuosa quan s'	enfada	! Caldría un cor de roca pera no enamorársen en aquells moments. Y jo, que
voltas enganyan. Quan una reflexiona, 's recorda de las vegadas que s' ha	enfadat	sense tocar en lloch per simples apariencias mentideras; després, una
ab mirada traydora y las estisoras apuntant al nas: —Peró ey, no t'	enfadis	. Encara no 't crech del tot: jo esbrinaré si es veritat que la Sofía está
ben tapada, no hi havía por de que la salut ne valgués menos. —La mare s'	enfadará	... —cridavan las noyas. —No 'm veurá; me 'ls contemplaré de l' altra
això. És que ella és la seva maîtresse, i ell un cochon. S'	enfada	que ella agradi tant als homes. —Maîtresse d'una ruïna com aquest
, va dir, tot tancant la porta: —Bé, dona; per xó no 'us heu d'	enfadar	... Jo no'us he dit pas que'us en anesseu perque 'us ho prenguesseu d'
si tu sabias lo que passa en lo meu cor desd' aquell dia en que tu 't vas	enfadar	tant ab mí, cregas que no 'm farias aquesta pregunta. ¡A mi que se ma 'n
Xich. Donchs parlém d' un' altra cosa. (Aquet mestre se 'm	enfada	.) [(ap.)] Pep. ¡Y quin escandol ahí! Xich. Se
) Aixó, no. No pot ser. [(ab resolució)] Roch· ¿M' he d'	enfadá	? Julia. Sortiré ab vos y no ab ell. (Aixó fora trist y
coneix les meves furioses reaccions. Acala els ulls, dolguda." —No t'	enfadis	, papà, però hem acordat que hauries de venir amb nosaltres: et convé

Pàgina 1 (de 34)

50 següents