Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

i les curaven. Aquestes són les veritables riqueses per a mi. Les	enyoro	i les protegiré tant com pugui. Que camps i plantacions siguin abundants
La teva descurança em desplau. Per què almenys no et pentines? Temo que	enyores	el món d'allà baix, el teu setial en la tenebra. Molt abans de
o ha de saber. Sols recordaré que el plorós, que al seu torn va caure,	enyorava	en la fosca la lenta, quieta suavitat de la llum. Príncep del més alt
i car, no es pot viure. Una senyora, almenys, aviat no podrà viure.	Enyoro	les comoditats d'abans, quan érem joves i sense aquests maldecaps, amb
mínima— adhesió als productes innocus del "progrés", ja els impedeix d'	enyorar	sincerament un passat qualsevol. De més a més, per poca intel·ligència
una mena de fatiga o de fàstic, a la llarga, del seny i de la placidesa.	Enyora	, en el fons de si mateix, l'aventura: una oportunitat per a
La majoria dels súbdits d'una dictadura, "acostumats" a ella, no	enyoren	la llibertat perduda; la majoria dels súbdits d'un Estat de dret —clima
del plagi. No n'hi ha per tant, és clar: Pla, més que plagiar, ha	enyorat	la possibilitat de plagiar; més que defensar el plagi, s'ha burlat de la
imitar. Ulisses era un pare de família convençut, egrègiament vulgar, que	enyora	la llar, la senyora i "el fum del país". Les seves aventures i les
o menys sincera— que produeix una exacerbada mistificació ciutadana fa	enyorar	les amables llibertats, la senzillesa, la salut dels costums rurals.
els camperols i els pastorets, que les senyores de Versalles	enyoraven	, duien una existència tenebrosa: fam, explotació, malaltia, incomoditat,
avets i l'àlber. No abelleix de sortir de casa, i gairebé es comença a	enyorar	l'estufa. I som encara a l'agost! El fill de Jaume Bofill i Mates vindrà
de llum daurada i negra de les fulles, i les clapes i	enyoro	la remor sobre l'aigua espessa i verda contemplo el
la cuina. Després uns llavis durs, s'adherien als seus llavis. Jeroni l'	enyorà	durant moltes nits, car la criadeta es quedà a les Torres, i ell, malgrat
els anys de màxima eufòria d'una ciutat que ell no veia, ni gairebé	enyorava	ja, quan la gent barcelonina es distreia de la pesta groga que assolava
m'expliques en la teva llarga, estimada, meravellosa carta, perquè jo no	enyoro	mai res d'allò que puc retrobar fàcilment, com tu enyores, home perfecte:
perquè jo no enyoro mai res d'allò que puc retrobar fàcilment, com tu	enyores	, home perfecte: la teva dona, els teus fills, el paisatge on has viscut
aquesta desagraïda, folla, estúpida, prostituïda pàtria. Però jo no els	enyoro	, perquè no podré perdonar-los mai tot el mal que m'han fet. Ell,
nostre poble, i jo t'hi he ajudat, no seré del tot inútil. T'abraça i t'	enyora	el teu amic Jeroni Oleguer. P. S.. És clar que tens raó. Però no te les
del cel que estimo, sobre les paraules que no dic,	enyoro	un repòs que no sé si tu em donaves. Enyoro
enyoro un repòs que no sé si tu em donaves.	Enyoro	aquell repòs que no sé, ni tan sols si desitjo.
fuig dels meus ulls, com el repòs del meu son. I t'	enyoro	. Bruna torre de Padrós, esvelta dama que
seus sentiments perquè devia ser veritat tant una cosa com l'altra, que	enyorava	i detestava la seva casa i el seu poble. És veritat que era feliç
sobre el mar, sobre el cel, sobre els maons i el marbre de Venècia, però	enyorava	el so moll i palatal de les consonants catalanes i li agradava descobrir
la hibridesa de les nostres vocals en el venetto que usava Nerina,	enyorava	sentir sota els seus peus la terra llaurada i flonja i contemplar la
que detestava el seu país polsós, mercader, corromput, i també quan	enyorava	el tracte distant dels barcelonins, la destresa a ignorar-se, l'instintiu
a ignorar-se, l'instintiu rebuig de tota possible intimitat. Era cert que	enyorava	una pàtria perduda que no existia sinó en els seus somnis, i per això és
d'Hipòcrates s'hi negà rodonament. A través de les nits d'insomni,	enyorava	l'avinguda de tells, l'alzina rovellada de l'era, el turó on s'enfilava
estiu l'entusiasme s'apaivaga. Jeroni treballa infatigable, per més que	enyori	la quietud de les Torres de Padrós, per més que penetri pel balcó obert,
els petits indrets, els racons amagats on la frisança era més intensa...	Enyorava	delicadeses de seda per a les meves mans aspres. I allà, tan lluny de la
sabia encara quin indret triaria. Tres o quatre dies, digué, perquè més t'	enyoraria	. I no tornà. La vaig esperar dia i nit, pendent del renou de la porta del
llum la tarda, plena de nins als parcs, plena de vianants desenfeinats. I	enyorava	tot el que jo abominava les tardes de diumenge quan, quasi per obligació,
banda allò que a mi m'agradaria estimar, alhora se'm fa quasi impossible:	enyor	el qui no hi és dins la persona del present. Enyor, Miquel, amb tanta
fa quasi impossible: enyor el qui no hi és dins la persona del present.	Enyor	, Miquel, amb tanta força la teva absència, que desfigur la presència d'en
i t'he sentit veritablement meu dins l'abraçada del meu marit? Sí, t'he	enyorat	tant! T'he desitjat amb tanta força! Li he dit Marc en comptes de Miquel
comprar-me beneitures... i no haver de donar explicacions a ningú. Però	enyorava	sa meva filla. Malgrat els jutges, judicis i sentències, sa nina volia
llobarros, dels déntols, dels neros, dels rèmols, de les escórpores! Un	enyora	, sobretot, les modestes, refulgents i grosses sardines, molles d'aigua
la gran aventura de Timi, d'aquell adolescent que tots admiraven i tots	enyoraven	... Vaig deixar Borabora per tornar-hi al cap d'un mes, i la nit de
moments a la meva vida —si és que encara he de viure gaire temps— que	enyoraré	el lagon de Borabora i aquest pitiporo gegant a l'ombra del
no la puc fer, no trec el pit i callo. Maurici Què: ja	enyoraves	les copes i els amics? Andreu Tot ho enyorava. Sembla
Què: ja enyoraves les copes i els amics? Andreu Tot ho	enyorava	. Sembla que, d'amagat, tot posi arrels a dintre d'un; perquè quan ho
angúnia. Voldria estar ben sol i adonar-me que visc. ¿Sents, Xela? Havia	enyorat	l'aire i aquest tros de mar. Ja ens vagarà a tots plegats de passar
que demà, quan ja no hi siguis, trobarem a faltar alguna cosa que es farà	enyorar	. Què et diré? Com si mentre has estat entre nosaltres, tots haguéssim
camps encara són caminats pel sol? Si retornés als ulls l'or	enyorat	dels dies, si m'allunyés endins del gran triomf del groc!
Antonio, si veiessis aquests dies! Temps ha, de lluny, vaig	enyorar	la pàtria i la ciutat més nostra; i ho feia a la
Que avui, de dins estant, oh germans espectrals,	enyoro	foscament, sense remei, tot el que he retrobat, la
insepults— damunt la memòria i dintre la sang. No	enyoro	el que perdo ni em plau el que tinc. Remugo penombra
és un garbuix de joventuts: la que em recordo i no m'	enyoro	, la que en tu miro, i les que et conto i que són les
nostres déus (déus de prudència, no de justícia) d'	enyorar	el clos on no perillen les malignes que s'han retret. Que no
de la cadira d'Ernestina.)] En aqueixes nits de llevantada és quan t'	enyoro	més dintre la solitud del meu casal. Que és bo estimar-se oint els

Pàgina 1 (de 50)

50 següents