Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

a la realitat de la Casa —i no amb una suposada supervivència de l'	escanyapobres	hebreu—. O sigui, amb la indestructible mentalitat del pagès que palpa
el marit, els del comerciant que deixa morir la seva mare, els de l'	escanyapobres	que va esprémer els deutors fins a la mort... Digues, aleshores, quan em
paperes de pa de ral? —Li brilla més que mai el desig de remolatxa. —	Escanya-pobres	! Rerassegat, en Pere Guri, el cacic. Coixejava, aparentant no fixar-se en
arrencaqueixals, cagadubtes, cercabregues, enterramorts, escalfacadires,	escanyapobres	, escombracarrers, esgarriacries, estiracordetes, guardaagulles,
i suficient, però sol·lícit, amb la seva sòrdida americaneta d'	escanyapobres	, amb la seva calba dissimulada per uns pèls negres com de cua de cavall,
, "A veure quan pagaràs el que deus", "Mort-de-gana", "	Escanyapobres	", eren frases i paraules que es bescanviaren entremig d'infinitat
i fer-lo arribar en es govern central, i ja veurem com boteix, aquest	escanyapobres	. —Escanyapobres no ho és, ses coses com són, que ha fet molt de bé pes
en es govern central, i ja veurem com boteix, aquest escanyapobres. —	Escanyapobres	no ho és, ses coses com són, que ha fet molt de bé pes poble. —Hala
bé), i allavors ve la bona: L'ordi i el blat passa en mans del corredor,	escanya-pobres	, que temps ha ja us espera amb la boca oberta com un llop. Cal que us
sobres, buides les mans de bones obres: els renegats,	escanya-pobres	, homeiers, traïdors... l'estol ja maleït. Cerquen una obra
nada, la Redacció 's fica desd' avuy á	escanya pobres	. Y 'l demes es lo de menos, puig ja se sab que tenint,
betzol que vara empunya; a les masies del pecat, l'	escanyapobres	que els espunya; enllà d'enllà, en la gran ciutat, de
Quina vispa més freda xiula pel ras! Pau La neu és un	escanyapobres	. Pere Nit de vent! Nit blanca! Pau Nit de mort! Nit
seu camí; se li tenia com a traidor com entés amb els usurers, com un ver	escanyapobres	. Ah! la llevantança no dúia traces d' aturar-se; corria com el estopí. A
dret. Don Pere Tothom ne té de dret, ab els que fan l'ofici d'	escanya pobres	. Salvi ¡No obligo a ningú, jo, a venirme a enmatllevar diners! Y
, ja els en pot fer de favors, el tenen... com li diré... el tenen per un	escanya-pobres	. Sr· Pepet Què hi farà! Sr· Batista Si, senyor; per un
Sr· Pepet Què hi farà! Sr· Batista Si, senyor; per un	escanya-pobres	... i jo no'n vull escanyar més de pobres: tanco la casa d'empenyos i'm
L'	escanya-pobres	I. Los mercats de Pratbell, d' antiga nomenada, arribaren á son
entre dos dits, un xicot del carrer cridá pel forat del pany: ¡	Escanya-pobres	! Y aquest crit que retrunyí ab veu aspre y desvergonyida per las
per las tenebrosas voltas del magatzém, glassá las sangs del avaro. ¡	Escanya-pobres	! renóm que li aplicavan fa un quant de temps, qu' anava popularisantse y
ab lo dit, esser l' enveja ó 'l sach dels cops de ningú. Lo crit d'	Escanya-pobres	, era un crit de venjansa, l' alerta d' un regiment de foners preparats á
que be s' ho valían los perills passats. Un cop rich y motejat d'	Escanya-pobres	, sa conducta, tot essent la meteixa, obehía á altres móvils: al odi
dolía la vida, sino 'l ser estimat. Es per aixó que, del motiu d'	Escanya-pobres	, lo que menys l' ofenía era l' intenció insultant; lo que més l'
aquest, primer, després l' adjudicació feta pe 'l tribunal á favor de l'	Escanya pobres	. Arrancar aquell be de Dèu de las mans d' una pobre viuda y d' uns
atlética forsa de son amo pera propassarse. Un dia, se presentá allí l'	Escanya-pobres	á pendre possesió, seguí l' hisenda molt amorosit, tingué una bona
fós, no 's refiaría de mí, pensá interiorment. Un cop á La Coma, l'	Escanya-pobres	fou allotjat pe 'ls meteixos masovers en la cambra bona del primer pis,
lo sol y glopejar aquella atmósfera de sana pau, l' Olagueret; l'	Escanya-pobres	, l' home gastat y sotmés á la passió del diner, hauría donat tot alló
Mes, aixís y tot, aquella pau escaygué be uns quants dias al esporucat	Escanya-pobres	. Sota aquell ample cel amarat de claror, trobá altra volta l' obscuritat
desitjada: los árbres, las plantas, lo rodejavan d' un mon nou hont l'	Escanya-pobres	havia d' esser desconegut; la fondalada en qu' estava enclotada La Coma
s' esvahí com per encantament, y per primera volta rondá per allí l'	Escanya-pobres	, malmirós, aspre y garnéu, omplint La Coma d' insofrible malestar, quan
demunt d' ella pesava, cobríala d' un vel melancólich que tocá 'l cor del	Escanya-pobres	. Lo magatzém, testimoni de tants goigs passats, casa payral de sa fortuna
feya bramar al bosch com una mar. L' endemá, quan encar lo mas dormía, l'	Escanya-pobres	posá 'l bast al Moreno, lo cavall estimat de l' hisenda, muntá y no pará
ha prés mal lo Moreno? —s' atreví á preguntar en Pere, tot alarmat. L'	Escanya-pobres	respongué ab un "no" esclet, tot domant al matxo á garrotada seca al
botant com monstruós moltó. Llavors, la sarracina s' armá contra l'	Escanya-pobres	; tota la casa en pes las emprengué contra ell, y en Pere, al arrancarli
us faré un cap nou. Ni que sápiga anar á presiri. Un cop pogué, l'	Escanya-pobres	s' en pujá á dalt, se folrá d' or com Deu li doná á entendre pera no
't plau per forsa, 'l muntá, y tot dringantli per las butxacas, arribá l'	Escanya-pobres	á Pratbell que no eran dotze horas. Ningú s' admirá de que tal miserable
. Si es un animal de pena. Y dihent aixó, ab tot y esser l' hivern, l'	Escanya-pobres	s' aixugava ab lo revés de la má la suhor que traspuhava per son front
rosegantlo per cafés, bordells y casas de joch. —Llogar? —replicá l'	Escanya-pobres	, entre admirat y sorprés— ¿Qué vol que hi fassi al castell? —Guar lo... —
mal que no 'ls hi costés més enllá de vuyt-cents duros. L'	Escanya-pobres	tot era mirar ahónt s' encauharia. "Lo qu' es per allí dalt, de cap de
pel Notari. Passat lo bull de la sang, arribá á sentir com pietat del	Escanya-pobres	, á qui havía bofetejat impunement, se n' empenedí com si hagués pegat á
Peró per la lógica prepotent dels fets, aquella avinensa promoguda per l'	Escanya-pobres	produhí un capgirell en l' orde social dels avinguts, verament inesperat.
ni menos los punys, de las-horas ensá, allí en La Coma, era l' amo; l'	Escanya-pobres	, si no 'l mosso, un súbdit. Tota l' autoritat moral qu' aquést hi havía
altre. Se comprén l' odi qu' aquesta humillació havía d' engendrar en l'	Escanya-pobres	, qui, de llavors ensá, estalviá tot lo possible las anadas á La Coma, ab
pera no dirne odi, ab que sos amos lo miraren á causa de las disputas, l'	Escanya-pobres	s' ensenyorí de tot lo casal, l' escorcollá de cap á cap, trobanthi un
s' ho creya, feya com que sí, tan sóls per' ajudar á traures d' aprop l'	Escanya-pobres	. Aixís la veu s' escampá més aviat per la vila que no 'n fou ell sabedor.
á cercar al Olaguer. Precisament feya tres dias que, contra sa costum, l'	Escanya-pobres	tornava á La Coma, hont passava llargas horas. Era á mitj juny; los camps
la criada tirá per la gatonera, arrencant á córrer tot seguit. Llavors l'	Escanya-pobres	se presentá, ascoltá ab atenció las penas y travalls d' aquella viuda y
y compradors, sinó á la mateixa mestressa, qu' os hi faria nosa. L'	Escanya-pobres	ascoltava badant son morret de furó y, en acabant, replicá ab l' intenció
una dona fora de sí. —D' aixó ja se 'n guardará com de caure —exclamá l'	Escanya-pobres	, fent un pas endavant pera dar major forsa á l' amenassa. Y, arreu,
—Are, fassi 'l que vulga. ¿No se li ofereix pas res mes? —afegí l'	Escanya-pobres	, veyentse vencedor. La vella rodá 'l cap, sens gosar á aixecarlo,

Pàgina 1 (de 2)

50 següents