Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

ens parla no s'estaven mai de res, ja ho comencem a entendre",	esclafia	la senyora Tecleta Marigó. "Eren uns cavalls llavorers i unes eugues de
instant va obrir la finestra. Jo plorava: us ho juro per la meva mare...	Esclafiren	rialles: —Ai!, ai!, vigilant!... —No rigueu; és tan cert com
m'absoldreu. Sent que un d'ells pica de peus, divertit, mentre els altres	esclafeixen	de nou la rialla. —Aquest xicot és ximple! Mai no s'ha tractat d'absoldre
érem, uns fills de puta! Prop seu n'hi ha que encara s'indignen, d'altres	esclafeixen	la rialla, una rialla nerviosa i seca que li retruca a l'orella com un
amb un gest bla, com si volgués posar-se a plorar, però en lloc d'això	esclafeix	la rialla entre les mans que alça sobtadament per refrenar l'exuberància
Per això ho faig d'amagat. Gairebé tot... Prop de la porta exterior algú	esclafeix	una rialla i, en girar-se, tots dos poden veure l'individu del cigar que
? —No ho va dir —li segueix ell la veta. —No ho va dir! —	esclafeix	l'home—. Aquesta sí que és bona! Diu que... —però el respatller del
—Jaume Orlando, nebot del marquès del Castell. Orlando, que havia begut,	esclafí	de riure: —¿Per què nebot de s'onclo i no fill de mon pare? L'artista
fer-hi. Si no fos pel respecte al dol de la casa, la senyora de Torroella	esclafiria	la rialla; però s'acontenta estossegant amb un cert recalcament sonor.
—Tens rahó, adéu; la maneta, una bona apretada. Com ça!— Y	esclafiren	á riure tots dos, com si res hagués passat entre ells. —Lluís, Lluís!
Havia entrat un home bru, sec, ben musculat, més alt que ella. La dona	esclafí	a riure més fort, asserenada. L'home em mirava, estranyat. Jo vaig
sola. Era ridícul. Si aquella noia no podia anar sola de nits... Vaig	esclafir	a riure fort, perquè ells em sentissin de l'escala estant. Adés amb un
trobar-hi guia i remei, i ell em portava la desesperança. De sobte vaig	esclafir	un plor, una riuada de plor inestroncable. Quant va durar? Molt de temps.
esperança. Un condemnat a mort, en ésser-li llegida la sentència podria	esclafir	un plor semblant i després morir serè, però a condició que fos tot
un hipòcrita? —vaig exclamar, torbat. Ell devia copsar el meu esglai, i	esclafí	una rialla. Allò em tranquil·litzà tot desconcertant-me. —Quantes vegades
fou tan fort, que ella no tingué esma de contradir-me. —No tornaràs més! —	esclafí	en un plor. —Abans de dos anys et vindré a veure. —No, mai més!
em tiraries en cara el teu sacrifici i jo seria violent... Aleshores ella	esclafí	; no podia renegar el seu fons de pobreta mare que veu perdut el seu fill.
est bien bonne, monsieur?\ —Oh, boníssima!, vaig exclamar jo,	esclafint	el riure a les barbes de tots dos. Mistral em va convidar a beure una
sents les primeres picors, /il faut les foudroyer\ a l'instant.	Esclafeix	de veure la cara que poso. Estic esglaiat. Amb això no hi comptava. Penso
encara que no hagi tocat mai una pastera. És el meu ofici. (	Esclafeix	el riure.) Així no em cal rumiar quan m'ho pregunten. Amb això, ja pots
fer aquests treballs? I després diran que som els reis de la Creació! Va	esclafir	una rialla gruixuda, insolent. —T'ho juro!, va afegir, em sento menys
que hi ha aquí baix. Veuràs quins llibres! En veure la meva sorpresa, ell	esclafí	el riure. Vam avançar per un passadís estret, humit, obert en la roca,
per a anar amb tren a París. Qui no posa el ventre en perill no mor fart.	Esclafí	el riure i se n'anà devers la porta. Amb tot això jo havia encès el llum;
del meu company, vaig haver de girar la cara a l'altra banda per no	esclafir	el riure. —/Votre argent?\, demanà el gendarme, ja gairebé
fa pudor. Em penso que a tu també et deu convenir. En acabar de dir això	esclafí	el riure endiestradament. Vaig pensar que es burlava de mi. —Deixa't de
d'açò, morros d'allò. (Ja m'enteneu, eh?) Jo estic a punt d'	esclafir	. L'home em mira i remira, com el policia mira un suspecte. —D'on ve la
més orgull que ell. Me'n fot, de tanta civilització i de tanta merda. Jo	esclafeixo	el riure. El faig callar perquè ens vénen a servir. Ens han parat una
al mosso, amb una cara d'infeliç, d'ingenu i de mofeta alhora, que em fa	esclafir	la rialla, mentre que aparta del seu davant un altre plat de verdura i
a deixar el nou plat a taula. —Aquest també sap dir pardon!	esclafeix	Josep. Pardon! de portar-nos totes les verdures sobrants de la
Entre ciutat i ciutat, que ens mantinguin i ens allotgin els pagesos...	Esclafeix	el riure. Pregunta: —Et va bé? Jo encara sóc hipòcrita amb mi mateix.
el líquid que s'arrapa a la gola com una carda. —uaixque!—. Claix! Ha	esclafit	la tralla i arranca el ròssec abornant la gent, passa l'altre ròssec del
batalles en què la pólvora de blat de seixa emblanquina persones i fa	esclafir	les rialles. Uns i altres ataquen. Uns i altres es defensen. Qui fuig és
Li devia respondre alguna cosa picant i graciosa, perquè les dues amigues	esclafiren	el riure. Ell també va riure estentòriament. Semblava que la seva rialla
—Treballa a la fàbrica de mitges, i en plegar recull punts. Cosme	esclafí	una franca rialla. Mònica es va mossegar els llavis. Josep es va
amb el cordó de seda i el cap enrigidit per evitar que li caiguessin, va	esclafir	una rialla. —Calla! —Què hi ha? —A dalt... M'ha semblat que cridava
—Després li enfonsaré tot d'una aquests dos dits en els ulls. [Totes	esclafeixen	la rialla.] Erínia Primera. —Sospiren, s'agiten; aviat es
; bona nit, a casa! Aquesta és la meva vida. De feina, ni gota! Alguns	esclafiren	el riure, d'altres mogueren el cap, tot renegant. —La vida és sempre
totes les manifestacions de l'ànima amb un simple somriure. Jo, esquerp,	esclafint	una riallada inoportuna i salvatge. Jo també vaig provar de dissimular la
meva, si ara podia estar al teu llit!" Una altra vegada els mariners	esclafiren	el riure, i el capità Lemonis també rigué. —Mireu, doncs, quin estrany
de seda. —Mal llamp, quina prima donna! —cridà encara Caliban,	esclafint	el riure. Però madam Hortènsia ja se n'anava, molt digna, i ens
Zorbàs sacseja el coll quan acaba les seves històries de monjos i diu,	esclafint	el riure: "Déu te guard, patró, dels darreres de les mules i dels
—féu Zorbàs amb compassió. —Li cou, tu diràs! —digué el vell cretenc, i	esclafí	el riure—. Si et fessin el mateix, ¿no et couria també a tu? Zorbàs es
se'n va; se'n va i jo miro la mar, sento Zorbàs, i els meus polsos	esclafeixen	de felicitat. Un dia, recordo, la meva nebodeta Alka, una nena de quatre
!", vaig dir, i vaig estripar la carta. Remenà l'arròs, hi posà sal,	esclafí	el riure. —Però espera, ara veuràs el més divertit. Dos mesos després,
... —De vi, en tenim a dojo —vaig dir rient—, però de capissola... Zorbàs	esclafí	una rialla: —Ja ho entén la teva senyoria, patró —digué, mirant-me amb
meva, aquell vespre mateix vaig anar al barber a fer-me tenyir. Vaig	esclafir	el riure. Zorbàs em mirà severament. —Això et sembla divertit, patró?
—li preguntà Zorbàs, que havia menjat bé i volia conversa. El monjo	esclafí	el riure: —Et creus que per santedat? De cap manera. Per misèria, germà,
les plantofes de tela, i va desaparèixer darrera la porta. Els monjos	esclafiren	maliciosament. —El pare Domètios —digué el pare hostatger— ens portarà de
Uf! Mal llamp els estavelli! Remullà també el cap a l'aigua fresca,	esclafí	una rialla: —Uf! Mal llamp els estavelli! —va repetir—. Porten un diable a
a sobre un tros de la Santa Creu, el plom no el podia atrapar." Zorbàs	esclafí	el riure. —La idea ho és tot —digué—. Tens fe? Llavors un resquill de

Pàgina 1 (de 16)

50 següents