Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

amargosa, ressonava la pedra en una aigua remota, t'	esgarraves	la carn, dies salvatges, dies, una guitarra amarga, la mare
me vagaba ja lo saberho! Era que tenia mala pessa al taler... Y per xó	esgarraba	tota la feina y á cada pas habia d' estar lligant los caps de fil que
sumament afectuós, m'apuntalà al ventre la culata del seu fusell. Això m'	esgarrava	el marro. Ja els autos oficials sortien escapats enduent-se'n el Rei i la
turba amb rostre i veu amenaçadors! O quan amb fèrules, bastons i fuets	esgarren	els pobres infants, quan per qualsevol raó s'acarnissen a pler, com l'ase
que ho sé amb tot detall, és massa solemne el fet i la imaginació m'	esgarra	cor endins. Em limitaré a transcriure aquella carta de la meua àvia a mon
la seua música m'ha transportat a la llum que, des de fa temps, només	esgarra	la meua memòria i ablama la meua fe. ¡Gràcies, moltes gràcies! Aquella
que no siga /n\, o davant /r\ o /l\: boga,	esgarrar	, algú, furgar, esglai, negre. Cal advertir, però, que molt sovint en
contrariada i una professió contrària a unes aptituds físiques pot	esgarrar	una vida i fins i tot escurçar-la. Fa temps a casa nostra funciona, sota
les sardines y els aladroquets pero que 'ls marròchs les foraden y	esgarren	a son plaer, en el que les persones que ocupen casi tots els cárrechs
espera arropit un trò d' eixos que esclafixen tan fòrt, que pareix que s'	asgarra	'l cèl o es bada la tèrra; pero quína sorpresa la seua al oir per conter
i veu gran estesa de aquèsts per tèrra, diu cridant: —La almadrava s'	asgarrat	; el qui ha robat ha robat—, i es tira damunt dels pinyòls per a
professoral, han de tenir vocació d'ensenyar. Quants alumnes	esgarrats	per manca de vocació didàctica en algun que altre professor. Abans de res
afegix: —L'amo va al Puestot. Al Puestot, l'amo, l'	esgarrarà	demà; n'hi ha deu mil galerades a la soca del lloc i tots grossos. Però
les més mundanes; pero la mare no té consòl; la ferèstica pelada li ha	esgarrat	una tira de la seua ánima, li ha arrancat un repeló de son còr; per aixó
que caminant anava dient: "qué rahó té la gent en dir que la avaricia	esgarra	'l sach." Gepeta Al tío Gepeta li donaven este mal nòm perque 'n
ja s' veyé perduda; y encara que se esforsava en esmenar lo que havia	esgarrat	y en dissipar los remordiments que la perseguian per no haver volgut
semblant y no tant fossilisat: esgarrat. Analisem lo mot	esgarrar	. Molts cops he sentit dir: Dues dones s'han barallat y s'han
Molts cops he sentit dir: Dues dones s'han barallat y s'han	esgarrat	la cara, les mans, lo vestit, etc.. ¿Què vol dir s'han esgarrat?
esgarrat la cara, les mans, lo vestit, etc.. ¿Què vol dir s'han	esgarrat	? Senzillament, que s'han fet mal ab les garres. Tothom
estripat els vestits a esgarrapades. Tal es la significació del verb	esgarrar	, com esgarrapada vol dir també passar la garra ab
vol dir també passar la garra ab força, fer mal ab la garra.	Esgarrar	té un diminutiu: esgarrinxar. Aquest verb suposa'l mot
en busca dels llaurers y dels aplausos. No sabém si anguany s' haurá	esgarrat	la cullita, perque 'l fet que sols se 'n troba un que altre y á pes d'
nostrama... Aixo es, Nelo; quina má tens tan forta: casi casi m'	esgarres	el mocador; paga peñora, que habies de haber afluixat. —¿No te dic deu
ara sí que no chue mes... mira tú quin estiró... tot lo mocador m' habeu	esgarrat	, y ara em pegará ma mare... quines mans teniu els tres. /Y sigue el
fortuna: sempre perc. --Pues no digo nada de Xandre: éll no ha	esgarrat	, que digam; pero ha afluixat els fils de modo que Madrit está ya tocant á
ara. La Mort ens enriqueix. ¿Sents el desig dolcíssim d'	esgarrar	-li la túnica amb les ungles i deturar-la, encara que
pits de les donzelles i les fulles als arbres, on l'aire es va	esgarrant	amb gemecs de naixença. I és —¡ara sí!— la
I no podré saber d'on surts, en el matí claríssim,	esgarrant	successius tels, rabent, oh tu, que a penes ets i et perds i
Llavis, carnívors llavis mossegant tant de cor,	esgarrant	tant de cor, furiosos ocells, en la brisa calenta com l'arena
—raó de tanta cosa oferta. II Nit llarga com el vent	esgarrant	-se pel bosc i estès el riu i alerta constantment on la teua
de cap. Ara que son germà era arcalde no hi hauría por de que ningú li	esgarrés	la pensada. Sols mancava lo més principal: diners. Però, qué millor
bé què són. Altres vegades tinc el desig d'agafar un paper i	esgarrar	-lo, sense adonar-me'n massa, pensant en tu, com si et
els grans savis meteoròlegs: agafeu una bona ceba o més d'una si l'	esgarreu	i feu-ne dotze cassoletes que una per una arrenglerareu,
de tots. Ja els fins clarins de la guerra m'han	esgarrat	les orelles i el trot sinistre dels cavalls que
ó quatre partidas, á xavo'l tanto, entre tresillistas conssumats, que no	esgarraban	una jugada en tot l'any, mes que las comentaban, ells y 'ls nombrosos
Busca d'assí, busca d'allá: ministerial no pot ser, per alló de no	esgarrar	la ponderació de forssas ¿sab?... D'oposició... ¡mare meva!... la que diu
no reconegueren fi. Devegades, un rellamp més encegador que 'ls atres,	esgarrava	els núvols, i quasi instantani esclafia el tro, que llavors era una
han de dir ¡pobrets! no veus que son cegos... Vosaltres si que tantost m'	esgarreu	'l marro. Teniu, aneu en nom de Deu. ¡Ja s' ha acabat aquell temps! no
de pròxima tempestat, quant el cavaller se va adonar de que havía	esgarrat	el camí, y per cap estil de món sabía endevinar aont se trobava. Las
peró la gent que esperava ansiosa l'hora de la "cremà" mentre la banda	esgarrava	les notes d'un alegre pasdoble, començava a impacientar-se. "A foc! A
! —mira'm... no t'agrade? —no tens vergonya. —mira'm! —has	esgarrat	la camisa. —mira'm! —descarat! —mira'm —descarat! —no em digues
en su pensamiento, {Pepe Luis}." ¡Pepe Luis...! [(Intenta	esgarrar	la carta.)] Ramo· ¡No...! [(En to suplicant.)] [(
l'he fet vo'l don, en veritat." Peró si un altre any la cosa s'	esgarraba	, Y per sa falta ó no si lo vi asprejaba: "Amichs,
No; pero diu que ve á ser com aquell tenoret gras que 'ns va	esgarrar	la Luccia fa sis anys al Principal... ¡y á fé que si es com
Las eynas per la benedició... tot cosetas flonjas. Jo vaig	esgarrar	la carrera; no n' hi ha de més descansada que la d' aqueixos... Escena
una almoyna De les mans dels morischs... Peris. Lo cor m'	esgarra	! Escena XII. [Els mateixos y Mestre Ambrós.] [(Lo P. Galcerá, s'
Els vels caiguts, sense cura ni seny, el dolor	esgarrava	els rostres verges. En arribar l'instant del comiat
mà d'amor ens visità en la nit, vestit d'abraçades que l'aurora	esgarrava	. O de delicades nostàlgies: El vi s'enduia volanderes les hores.
i després a la terrassa. Però has hagut de baixar! Et mors de ganes d'	esgarrar	la màgia. Ves-te'n... no t'estiguis plantada mirant la casa. (La
sinó d'una escenificació de la pròpia veu del poeta. Un ésser que s'	esgarra	, s'esmicola en ascles. Posseït d'un afany d'indagació serà lapidat per la

Pàgina 1 (de 2)

50 següents