×
Filtres |
|
|
|
|
Lema: Coincident amb esglaiar |
Freqüència total: 376 |
CTILC1 |
a una dona, quedar-se asseguda dia rera dia a casa, sola, és un dany que | esglaia | . Per tant, que no se m'exigeixi més. I Crisòtemis, Laòdice o Ifianassa, | transitori, per donar senyoria a la nit, la sola ombra del cim intacte | esglaiava | tothom. Hi ha l'episodi del suposat palau de la destral i la mort del | a plorar. L'havia presa un sobtat entendriment, una cosa inexplicable que | esglaià | tothom. Però un moment després al costat del seu pare, que s'havia | sentia, com si volgués encertir-se que parlava seriosament. L'anciana s' | esglaià | una mica de l'expressió del rostre de Mila. Pensà: "Tot és inútil: hi | Tino Costa en persona com una aparició d'ultratomba. Sileta gairebé s' | esglaià | del seu aspecte: s'havia aflaquit molt, tenia la color gairebé verda; les | tota la força de la seva ànima, amb una intensitat de desig que gairebé l' | esglaiava | , com si s'hagués de morir. De sobte, es recordà d'una cosa que havia | la que hi havia sobre la calaixera l'il·luminava gairebé de ple. Mila s' | esglaià | de veure'l tan canviat, tan pàl·lid i amb la barba crescuda. I, no | La claror del ciri la il·luminà de perfil per un moment, i Tino Costa s' | esglaià | , es sentí envaït de cop d'un terrible malestar. Els seus jocs en la | de tot. Hi ha que veure com es va posar després d'aquella nit! A mi m' | esglaià | i tot. Després s'encauà a la ribera i no podíem treure-l'en. Ara està més | Si aquesta nit es mirés en un espill, Tino Costa no es coneixeria: s' | esglaiaria | de l'expressió que contreu les seves faccions. Si el veiés la seva mare, | com si en la lluita interior que sosté volgués contenir-la, i s' | esglaia | del terrible tremolor de la seva mà. Torna a empènyer la porta, gairebé | el bombardeig i, tot d'un plegat, un terrabastall apocalíptic. M' | esglaio | . Després em poso la bata i vaig a la cambra de la meva tia Carme. Les | i en fan detritus, excrements, espectres que m' | esglaien | : la veu de la consciència. He viscut, doncs, al | tot de nou. M'esgarrifa el treball que m'hauria hagut d'imposar; m' | esglaia | la idea d'un esforç tan gran. Tinc la sensació d'una cosa impossible per | me la vaig empassar. En sentir les primeres ardències a l'estómac, m' | esglaio | i, aterrit, corro, mig vestit, com un foll, a despertar el farmacèutic | m'hagués vist, com si no existís. Aquesta quietud, aquesta immobilitat m' | esglaia | més que no pas si l'home s'hagués aixecat a engrapar-me pel coll. Cerco | de mirar-los. Prova de llegir. És natural que entén el català, i jo m' | esglaio | . Voldria prendre-li aquells papers de la mà. Parlo per distreure'l. —Si | faig resplendir terriblement. On sóc, Déu meu? Què sóc? Quin misteri! M' | esglaio | de no saber el que sóc. Tanta claror i tant de misteri! És això un somni? | escales que porten del vestíbul a la plaça acompanyat d'un senyor. Vaig | esglaiar | -me en veure que venien dret a mi. Travessaren un angle de la plaça i | al seu costat, de segur que em menysprearia. Té als ulls una duresa que m' | esglaia | . Admiro la seva energia, però jo necessito comprensió, afecte... De | la cosa més horrible de l'home, amb aquell pànic de la meva mare quan s' | esglaiava | més d'una angúnia econòmica que no de totes les angoixes morals. I ara ho | interlocutors, l'infant que tantes hores ha estat esperant-lo, o bé s' | esglaia | fins a plorar, o bé s'anima fins a tractar d'identificar el personatge | la vila; haurà de pujar d'un brinc als balcons com un simi enfollit per | esglaiar | les dones que miren com passa la mascarada pel carrer. I és que de | berena que portaven al sarró, les torrades de xulles, les mosses que han | esglaiat | en vore tants galifardeus tractant d'abornar-les per fer broma. Quines | que cruix al vostre pas. Rellisqueu, feu tombarelles, us feriu i no us | esglaieu | . Entre altres motius perquè al cantó del costat no hi ha la farmàcia ni | entressin a llur país, mancats de llur perícia, els | esglaïn | amb guerra, i la temença cap a Egipte no els dugui, car hi | la barraca. Quan, encesa la llanterna, li vaig veure la cara, em vaig | esglaiar | . —Què tens, madam Hortènsia? Estàs malalta? Des de l'instant que havia | em vaig riure de la meva ingenuïtat i em donava vergonya d'haver-me | esglaiat | tan aviat; ja havia retrobat el sagrat camí de la rutina, tenia fam, | quan vaig obrir i llegir la carta, no vaig llançar cap crit ni em vaig | esglaiar | . N'estava segur; sabia de cert que, tan bon punt tingués als genolls el | a la nova situació. Si fos així no s'hauria perdut res irrecuperable. | Esglaia | , emperò, el fantasma del que ha ocorregut a la capital del país valencià | l'enutjaria, però de sobte es troba davant de tres mongetes que s' | esglaien | al veure'l. —Aquest nen es vol morir! —Verge de l'Ampar! La segona fa | Els interpel·lats se sobtaren tant, tartamudejaren tant i de tal manera s' | esglaiaren | de sa presència, que la pobra dona, de repent, pressentí una cosa | dolcesa guaridora de vostra presència. Rosanna? —Alonso? Oh! còm m'havíeu | esglaiat | ! Seguiu. —Assenyaleu el dia benaventurat, Rosanna! Hi hagué una petita | Algun cop havia repassat els seus papers, i li trobava uns ninots que l' | esglaiaven | : aquelles acadèmies que dibuixava en Gaspar a la classe de natural... Li | trobat penjat d'una biga. El cos encara calent. Paulina s'ha estremit. S' | esglaia | . Tusta l'espatlla de la veïna. —Qui? Però digues, qui? El noi d'en | l'amo. I la traí. I el pensament d'unes ninetes opaques, llises, fixes, l' | esglaiava | ... ...El rodamón es despertà quan el sol ja era alt. Abelles boscanes | —Què té, tia? S'interrompé. Observà amb deteniment la cara esblaimada. S' | esglaià | : —Reina! Si està apestada! En mig de la sòbria solemnitat de fustes | no torni... L'Esteve la rebutjava: —Calla, dona. El pensament del crim l' | esglaiava | . Retrocedia davant l'abim que amenaçava engollir-lo. —Mai, mai... Encara | li donava l'esquena. Podria?... Sols una empenta, un cop ràpid, i... S' | esglaià | . No l'odiava. Gairebé el compadia. Esteve sentí llàstima d'ell mateix i | la fuga passant per allò mateix de què fugien i calcigant allò que les | esglaiava | . El coratge més ardit és el que la darrera necessitat fa esclatar. Cal | consternat. Aquelles injúries tan inesperades, enc que injustes, l' | esglaiaven | venint d'un ésser tan august i estimat com la seva mare. Més d'una volta | allí hi són tots barrejats, tots amb dret a conversa, tots amb el dret d' | esglaiar | -se, de commoure's o de riure seguint el to d'allò que es conta. Jo vaig | Tot inútil: ve't aquí que de sobte es troba davant de tres monges que s' | esglaien | al veure'l. —Aquesta criatura es vol morir! —Verge de l'Empar! La segona | Llavors els semblà oïr remor de passes a la cambra del costat. Els dos s' | esglaiaren | . Joan Antoni estaria allí, darrera la paret, escoltant-los? Sa mare havia | durant la nit, s'acostà a la porta per anar a matar Vilaret. De sobte s' | esglaià | dels seus mals instints. El ganivet clavat a la cuixa del company | que suggereixen les dones. Aquesta imatge està tan vora meu, que m' | esglaia | , arriba a tocar-me abans d'esvanir-se amb el fulgor de la immediata bola | contra d'ells i ells contra de nosaltres, si estiguessin lliures. M' | esglaio | : no he d'endinsar-me en aquests pensaments. Aquest camí mena a l'abisme. | pot pas queixar-se; ens tracten ben bé com a homes civils. En canvi, hom s' | esglaia | de pensar en els hospitals de guarnició. Francesc Waechter no es refà. Un | I aleshores féu un crit tan penetrant i tan inconegut, que ell mateix va | esglaiar | -se'n en gran manera. Oh! No podia oblidar aquells ocells formosos, | la canya del timó i caigué com un mort per damunt de la coberta. Tots s' | esglaiaren | i el baixaren a dins de popa. —És un cobriment de cor! —Mireu's que té |
|