Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

pas, que les pedres i les roques et fugin de sota els peus i la terra s'	esgruni	en trepitjar-la. Orestes. —Que s'esgruni! Que em condemnin les
els peus i la terra s'esgruni en trepitjar-la. Orestes. —Que s'	esgruni	! Que em condemnin les roques i que les plantes es marceixin en passar jo!
Lemonis es va treure uns rosaris d'ambre i començà, sorrut i taciturn, a	esgrunar	-los. Jo lluitava per no veure, per no sentir, per retenir encara una mica
dies no era pas així. Quan no havia de fregar el bec del setrill, havia d'	esgrunar	la sal posada a grumolls. Dues coses li venien a la memòria: que en
que quedin daurades. Les faves es posen en una casserola després d'	esgrunades	, es cobreixen amb la cansalada i cebes fregides, afegint-hi el julivert,
tímids escots, música americana. Ara basta la pressió d'una mirada per a	esgrunar	-ne un bocí en trista pols d'albada. Índica diu: —No t'enganyis, Josep.
ben alt que la seva virtut ha d'ésser mólt forta, mólt sòlida, per a no	esgrunar	-se entre els paranys de la temptació constant i els atractius i les
la unitat. Si cal per assimilar quelcom llançar-ne la meitat i	esgrunar	la resta, Turró no s'hi pensarà poc ni gens: la qüestió és absorbir-ho i
de bravejar. Sí, ja sé que rebutges les precipitacions. Aniré per parts,	esgrunant	els fets. Ens recrearem tots dos en la seva anàlisi. Ja saps que la
trobem algun peix espasa i... Però la porta s'havia tancat ja. Tomàs	esgrunà	una mica de pa i rigué de gust. Era el que ell volia, fer perdre el posat
y arena ben rentada, acabantse la evaporació. Lo residuu que s' ha d'	esgrunar	ben be, s' escalfa en un bany maria y 's tracta per 50 c. c. d'
en un gran erm, cruïlla dels vents i de l'atzar, s'	esgruna	al bat del sol la noble pedra antiga. Ella és tot el que resta de la
ho contradeya, perque estima á n' en Genís, sòch capassa, mica á mica, d'	esgrunar	mel dins del pit. Antonia. ¡Oh! ¡Roseta! [(Abrassantla ab finjit
amargura si haurè viscut deshonrat... Tot lliura en mi aquest combat qu'	esgruna	'l cor y 'l tortura. Que deshonra hi ha, es segur, y es segur qu' ella 'm
'l trist. Barò. ¡Cóm lo trist! ¿Lo planys tal volta quan á mi m'	esgruna	'l cor? Ara has decretat ta mort. Ara es quan, ab veu resolta, vos dich
[(Posantse, brava, entre ell y la porta.)] Uch. ¡Que la	esgruni	ab ma rábia! ¡Oh! ¡Aliga real que, altiva, has unglat tudons fins ara,
que, si resta viva, abatirém sa supérbia, veurásla á mort sentenciada, li	esgrunará	'l cor la pena, y, al fí, pujará al patíbol, que, per quí tè orgull
creixent, tot resignat y tristoy, mirantse com la caseta payral s'anava	esgrunant	de mica en mica y com sos pares s'anavan corsecant y decandint, rosegats
vuyts los nius, ans calentons y animats, que 'l vent y la pluja després	esgrunarán	. Los masos quedan barrats, los pochs cotxos y tartanas de luxo
lo fret, reprimint lo pas pera esmortuhir lo ressó de mas petjadas qu'	esgrunavan	la gebrada, vaig arribar á la tapia que tancava l' hort dels Armengols.
famílies de senyors de la vila però al grup, majoritari, de les que s'	esgrunaven	a causa de l'abúlia i la desídia dels seus membres. Desproveïda de
L'any 1971, segon de les destruccions, mentre la vila s'	esgrunava	al voltant del casal, la senyora Carlota de Torres sentia més que mai la
càrrega de lignit ja emblanquinada per les polsegueres, o la vila que s'	esgrunava	al voltant del casal. Quasi tots els edificis que encara emergien entre
recordada, pensada, valorada, imaginada o sospesada, al capdavall acaba	esgrunant	-se en no-res. I aquí és on entra en acció la literatura i sobretot la
ferides. Filagarses i crespons, els crisantems que s'	esgrunen	. No em queda seguretat però conservo la
fet amb forn de llenya, amb crosta cruixent i molla tendra de la que no s'	esgruna	ni s'asseca amb un buf d'aire..., vaja, una pa que ja no es troba.
saquejadors, que tot aquell malbaratament col·lectiu descomunal es pogués	esgrunar	com un roc de tosca per l'egotisme d'una sola persona... convençuda de