×
Filtres |
|
|
|
|
Lema: Coincident amb espargir |
Freqüència total: 370 |
CTILC1 |
cant dels ocells, i més tard, el toc de les campanes vesprals que s' | espargeix | per l'aire cristal·lí. Sonen a la Terra? Sonen al Cel? El so s'escampa, es | inòpia. —Dorm —deia Na Remei en el saló veí—. Està roncant. La nova s' | espargia | entre els assistents: —Dorm. —N'Obdúlia s'ha adormit. La nova arribava | aquí! Crida, rellamp, tota la colla amiga: sang a bots i barrals he d' | espargir | . Jovita Ah, cremar-me l'hostal, murris, canalles! | l'any la mort endola. L'alta filera de xiprers que les absoltes | espargia | , sinistrament va caure un dia i cap pregària es sentí | a on l'amor brostà amb clavells rojos, a tot vent oberts! Quan | espargíreu | pels camins incerts les flors que la bellesa vos donà, | i no estic fet a tractar amb persones com tu. Una onada de felicitat | espargeix | el disgust que es clavava en la consciència de la dona com un manyoc | el mes entrant —declara Laura. —Sí; no hi ha res com el bon aire per a | espargir | els mals humors —insisteix la vídua. —A veure si tot això acabarà amb un | potser l'aire de la nit de desembre li alleujarà el mal de cap. S'ha | espargit | la boira i fa un bon clar de lluna. Surten just a l'hora en què Teresa | més qu' un llarch enfilall de finestretas per hont la llum de l' escala | espargía | una claror color de taronja. Devant seu tenía l' entrada, estreta, | un to espectral i tètric. Després, al cementiri, aquest to espectral s' | espargí | damunt les coses i damunt el meu esperit. La caixa fou dipositada sota la | en vols joguinosos i suaus que s'eixamplaven fins damunt del riu, s' | espargien | bandades de coloms que de vegades formaven com l'ala d'un ventall | Espolsa una mica de cendra del cigarret sobre el seu palmell i l' | espargeix | d'un buf. —Això i res més! —Què? —li demana el seu nebot Enric | formaven multitud tan i tan densa com el Nord populós no n' | espargia | dels flancs glaçats, per travessar el Danubi i el | que a un núvol de capvespre, o que a l'arc iris, quan Déu ha | espargit | pluges per la terra: tan gran era l'encís d'aquell paratge. | Cantaven ocells, a chor; les brises, vernals brises, | espargint | el perfum de camps i boscos, acordaven les fulles tremoloses, | molt vívida en l'esclat, i tantes gràcies els ha | espargit | la mà que va formar-los. Ah, parella gentil que no suposes | que llurs calzes entreobren, plens dels millors perfums, i els | espargeixen | , defensats de la nit, per ofrenar-te'ls." Així animà la seva | fregant amb les rodes del seu carro l'extremitat de l'Oceà, | espargia | raigs amb rosada, paral·lels al terra, descobrint en | veires purs i escaients. Llavors pel terra va | espargint | roses i el perfum de mates que, sense ajut del foc, són | d'aquest dia, ni multitud; resteu només per veure com | espargeixo | la divina còlera damunt d'aquests impius; jo, no vosaltres, | per bé que encara Déu damunt la Terra mai no havia | espargit | les seves pluges i no existia encara ni un sol home | Plèiades i el gris Crepuscle al seu davant dansaven i | espargien | benignes influències. La Lluna, menys brillant, però suspesa | meus gossos infernals, per llepar les immundícies que | espargí | el corruptor pecat de l'Home damunt el que era pur; fins | , gos, dimoni, escorpí, mona— i, sense parar, el núvol s'esfilagarsava i s' | espargia | , ple d'arc de sant Martí i d'aire. Totes les preguntes que en la vida | la vídua. Avançava ondulosa, com una tigressa negra, i em semblà que s' | espargia | per l'aire un aspre perfum de mesc. Si podia fugir!, vaig pensar. Sabia | Un bucle li lliscà del front, va fregar la flama i dintre la cambra s' | espargí | la pudor de socarrim del pèl rostit. —No vull menjar... no vull menjar... | cap a la posta, tota rodona, verda pàl·lida. Una dolçor inefable s' | espargia | sobre la mar. Zorbàs llençà el cigarret, va estendre la mà, regirà una | quimeres petites, quimeres grans, tot es tornava fum blau, s' | espargiren | , i només quedà un ocell d'acer, l'ànima humana que cantava. —T'ho regalo | molt sonora. Tota dolça, harmoniosa i cridanera, la veu de la simandra s' | espargia | per l'aire matinal. El rossinyol havia callat i entre els arbres | seu voltant: el pati desert, les cel·les tancades, de l'església oberta s' | espargien | onades i onades de melodia. —Seguiu-me tots dos... —murmurà—. Sodoma i | trista i mústiga, s'havia cobert de floretes blanques, i a l'aire s'havia | espargit | un dolç perfum llunyà de llimoners i tarongers florits. Vaig avançar, | plorava i besava el Déu crucificat, mentre una dolçor inesperada se li | espargia | per la cara consumida, moribunda. S'obrí la porta, entrà de puntetes el | monòtona, tot passió i amarguesa i solitud. Esclatà el cor de la terra, s' | espargí | el dolcíssim verí oriental, es podriren en mi totes les fibres que em | l'un amb un flabiol i l'altre amb una xeremia. A un senyal comença d' | espargir | -se per l'aire una melodia compassada, greu, serena. Els cossiers inicien | meu costat. I arriba una camioneta amb un parell d'altaveus, disposada a | espargir | música eufòrica. I uns urbans. La banda la componen cinc o sis músics més | naturals del corrent d'aire acostumat. Però una mortal pal·lidesa, | espargint | -se per damunt la faç d'ella, em provava com els meus esforços per | en aquesta imminent destrucció pel foc, la idea de la frescor del pou s' | espargí | dins la meva ànima com un baume. Vaig precipitar-me cap al seu caire | el castellet que tanta nosa'ls feya. Ab aquesta fal·lera, diu que va | espargir | la cavallería y l'artillería per la Cerdanya, omplí d'infantería Bellver, | les bateries, i avençàveu amb passa ferma; però, quan ell dava el tomb | espargint | les terrors de son crit de guerra, avançàveu en la direcció oposta, i, | meves oïdes la "Dolça Imminència!"— Però, cap a la fi, solia | espargir | llàgrimes d'angoixa i dir: —Ah! Si pogués sentir... encara que fos | d'algun ramat. El cor se m'eixampla. Quina sensació més agradable se m' | espargeix | per tot jo! El jaupar seguit del gos em dona la idea de trobar-me al | la sortida del sol! Sempre m'he vist posseït pel misteri que | espargeix | la teva claror velada! Ara, amb la vista divagant per la immensitat del | una ullada vagarívola pel carrer. Ça i enllà els llums elèctrics | espargien | unes clapes de claror a les voreres desertes. No passava gairebé ningú. | de les setmanes i els mesos. S'acontentava amb la mica de claror que li | espargia | per dins aquell convenciment que tenia d'ell mateix, que no era com els | el bestiar. No tronaven sonorament com les centrals i diligències, no | espargien | alegre música de cascavells com les tartanes, ni com les galeres | a Moisès i a Aaró: —"Preneu, a mans plenes, cendra de la fornal, i | espargeixi | -la Moisès en l'aire, en presència de Faraó; i serà ella en polsim damunt | sos fills, al polze de la mà dreta llur, i al polze llur del peu dret, i | espargiràs | en gir damunt l'altar la resta de la sang." "I pendràs de la sang que | ambicionar la conquista del sol, d'aquell sol que tan formosos miratges | espargía | pels cels, que en la terra donava vida a tan belles vegetacions. Era el | per a més endavant els objectes que la llum de color de carbassa que s' | espargia | de la làmpara no deixava veure. Eren els objectes situats a la meitat | embotornada o alleta el nadó que duu a la falda, ells buiden els coves, o | espargeixen | un pessic de sal a les costelles arrenglerades damunt les grosses |
|