Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

que la poligàmia, pels turcs, no era sinó un col·leccionisme per a	espaterrar	, per a dar-se una importància social. Una dona que deixi d'encendre amb
En Brull, En Matilla, En Barrau que ja havia anat a París i ens	espaterrava	a tots i En Larraga que anava vestit tan d'artista i feia tanta por a les
, com Penèlop, ha desfet a la nit tot el treball del dia, no és per a "	espaterrar	el burgès" ni per a donar gust als marxants, com ha pretès gairebé
sempre ha actuat amb una absoluta sinceritat. Aquest insobornable anhel d'	espaterrar	, per contra, ha donat una fesomia violentíssima a tot allò que ha dit en
un dia Franklin— és un xerraire de marca, ja ho sabeu, i li agrada molt d'	espaterrar	el nostre Herr Schültz. "/Ach! Mucha extraño, mucha extraño!\"
Jo, quasi quasi no n'havia dit res a ningú, de la meva obra, a fi d'	espaterrar	de sorpresa a la companyia. Durant la primera lectura, a casa el senyor
em maten." "Tot això de no casar-se —em deia també— ho fa per	espaterrar	la família i sobretot a mi; me'l sé de memòria, el teu Lluís!" (Em
uns quants convençuts i uns quants snobs, aquests moguts per l'afany d'	espaterrar	. La segona guerra mundial, tot i essent de trets generals equivalent a la
d'un cerver solitari que hi havía allà prop, y en les grahelles hi	espatarrà	'l cadavre, obert per la meytat a tall de llibre y ben refregat de dins y
vulgars i de malastrugança. Tots sentim deliris de grandesa i ens volem	espaterrar	els uns als altres; tots fugim del contacte més humil i més essencial de
fort, de por de fer el pagès. Dues amigues a les quals havia encarregat d'	espaterrar	els curiosos, passaven i repassaven fent llurs reflexions:" "—Si és
més. I l'èxit del primer any romangué molt llunyà. L'empresari volgué	espaterrar	amb algun número desusat. Contractà, per exemple, Leoni, el coet humà: un
en sortí tan ben armat gairebé com el seu mestre mateix. A divuit anys ja	espetarrava	a tot Barcelona amb un gran quadro d'història, amb figures de tamany
tots dos sembla que pretengui més aviat eixordar que admirar; més aviat	espaterrar	que delectar: l'habilidositat predomina sobre l'habilitat; la fuga sobre
on m'han donat unes publicacions modestes, sense arrogàncies, ni ganes d'	espaterrar	, adreçades a mi, a l'home del carrer... Ferran de Pol DdB El budisme
l' Exposició Universal, ab que Barcelona, dintre de dos ó tres anys pensa	espatarrar	al mon enter. * * * [11] Sobre l' Assamblea de las
rompan ab un crit unánime de ¡muera el general Córdova! Aquet se	espaterra	, y s' escabulleix entre las bayonetas que formavan en la Principal. Pero
poc? Pues si no fan fum, es que no fan foc. Alguns diuen que s' han	espatarrat	com l' agüelo Rasola, que al alsar el garrot ha caigut de tos. Be va el
per l' ayre --Fuera! —Bunyol! —tiene pó, y s'	espaterra	, li cridan molts. —xist, fuig que torna, li diuhen altres. y 'l pobre
cansar d'esperar, una es va fer un porro, el va passar a l'altra, es van	espatarrar	i es van fotre a parlar. Cristina: I tu? Pere: Jo
arribà a incomodar-lo tant sentir-se empaitat d'aquella manera que	espaterrà	la tia amb allò de dir, nirviós, que tenir un mort en família era, part
era un comodón o un estúpid, fregall llanut, i s'havia apalancat al hall,	espatarrant	-se amb un posat de lamentable absència. I l'home vinga estirar. Com em
particular, però no me'n recordava del nom! Si se li veu en la pintura,	espaterrant	! I xueta vol dir... què vol dir? —Jueva. —Jueva? —En rigor,
per aquest motiu al profètic i inintel·ligible Apocalipsi de sant Joan,	espaterrant	garbuix de fantasmagories orientals que pretenen endevinar l'insondable,
i, a més, el modernisme, el Jugenstyle, és d'un gran efecte,	espaterrant	, per la seva magnificència. És un modernisme una mica més sever que el
se'ns hi havia perdut, a Versalles?... Aquí el tens, el teu Versalles,	espaterrant	, oi?... Thérèse, vine, et dic... Ni mai... Només que obrissin aquesta
remenament de cul de la tia, incapaç d'aguantar-te, tu; vist i no vist,	espaterrat	de bocaterrosa , com un vedellet. O com un catecumen, si filem prim,
l'Angustias. «La culpa va ser d'aquell pallasso vomitat, que ens mirava,	espaterrat	, des de les escales del Laberint, quan sortíem cap a la muntanya, amb un