Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

moment en silenci, mirant-la, agitat per un intens tremolor. Els ulls li	espurnejaven	de còlera. —Maleïda siguis! P... Maleïda siguis —repetí una vegada més,
només les dents de tant en tant, tancava de tant en tant els ulls, que li	espurnejaven	; en haver-se acabat, murmurava unes paraules —devien ésser de gràcies— i
allí dintre la figuera seca i la tornava a mirar. Els ulls, a vegades, li	espurnejaven	. S'aixecà i tornà a vagar d'un lloc a l'altre sense objecte. Pensà,
i amollà una blasfèmia, tot donant-li una puntada de peu. Els ulls li	espurnejaven	, a punt de plorar. Encengué el gresol. Estava en una estança baixa de
uns altres erts com ell, vestits de blanc, altres	espurnejant	-los la pupil·la i uns altres amb vestits tenyits de sang.
Podran florir els estels, florir les roses i el món	espurnejar	de meravelles, i sols ho copsaré dins els teus braços:
fugit i ells s'han poblat de basarda. III	Espurnegen	els estels damunt la mar encalmada. Plana el silenci
—Vol dir qu' es cosa de cuydado? —interposá la Madrona ab los ulls	espurnejant	li. —Ara com ara, nó; peró cal molta quietut, moltíssima; se li ha d'
només em ve a la memòria que va tornar-se vermell, va mocar-se, li van	espurnejar	els ulls, se m'acostà amb la fesomia tota alterada... I tinc el record
Arribà el moment de separar-nos, es va posar sentimental i li van	espurnejar	els ulls. Ens volia besar i tot. Tenint a cada mà, ben estreta, una de les
Tanta emoció hi poso, o simulació d'emoció, que la veu em tremola i m'	espurnegen	els ulls quan repeteixo: "Per això hem trucat a la casa de Déu, una
tan bona com bonica!, vaig dir-li amb una veu calenta d'emoció. Els ulls m'	espurnejaven	. I estic segur que expressaven amor i gratitud més que no pas desig. Ella
li vaig dir tot estrenyent-li la mà fortament, amb amor i emoció, gairebé	espurnejant	-me els ulls, davant la possibilitat de no veure'l més. Ell em va
fossim la seva providencia... —¡Ay pobre criatura! —va esclamá 'n Pep,	espurnejant	li 'ls ulls. —Figurat que la seva pobre mare, —continuá la senyora,— estaba
me recordo d' aquell dia y d' aquella escena, creguim, los ulls encara m'	espurnejan	. Los nostres plors eran, en aquell instant inolvidable, un verdader é
paper renegrit i colltort de les puntes. Agafà una burxa i el va remoure:	espurnejà	breument i algun floc ascendí sense força. Finalment es transformà en un
una olivera carregada de fruit. A través de les fulles platejades vèiem	espurnejar	la mar, enllà, calmosa, compacta. Núvols vaporosos passaven per damunt
!" Zorbàs es girà, va mirar-me. A la lluïssor del seu cigarret jo li veia	espurnejar	els ulls. Arronsà altra vegada les espatlles: —Uix! Els homes! —va fer
que tingui coratge! —cridà Zorbàs. —Tira endavant! Els ulls de Zorbàs	espurnejaren	. —Ara et puc parlar, doncs; dies ha que tinc al cap un gran projecte, una
la Nusa, empolainada, mudada, amb el pit endavant com una figura de proa.	Espurnejant	de bellesa i de joventut: portava un mocador vermell al voltant del cap i
saps com? Com mules! Va callar de nou, reflexionava. De sobte els ulls li	espurnejaren	. —Qui sap —digué satisfet—, potser totes les mules que ara veiem al món
corria d'una banda a l'altra del cel. Una estrella verda, damunt nostre,	espurnejava	com una maragda. Vaig sospirar. Zorbàs es va girar: —¿Tu creus, patró, que
sàpiga? Jo no hi era. —Jo hi era! —cridà Zorbàs, i els ulls li	espurnejaren	. —Conta, doncs! I Zorbàs, mig emportat per l'èxtasi, mig bromejant,
s'asfixia; és una bèstia, vol espai. Vam sortir fora. Al cel els estels	espurnejaven	com pedrenyeres. El camí de Sant Jaume s'estenia d'una banda a l'altra
torrades. A mesura que parlava, se li encenia la imaginació. Els ulls li	espurnejaven	i, com el poeta a l'hora ardent de la creació, Zorbàs volava per les
Zorbàs —vaig cridar—, ensenya'm de ballar! Zorbàs pegà un bot, la cara li	espurnejà	. —Ballar, patró? —va fer—. Ballar? Vine! —Endavant, Zorbàs,
El cel d'estiu estava carregat d'estrelles; la nit, damunt nostre,	espurnejava	; el nostre cor volia bruelar, però es contenia. "Digues-li adéu,
contemplés la posta del sol, rebria aquella carta. Tranquil, sense que m'	espurnegessin	els ulls, la vaig llegir; venia d'un poble de vora Skoplije, de Sèrbia,
encara la flaire de ginebró. No és estrany, doncs, que molts ulls	espurnegin	, que les passes dels vianants es tornin insegures i les veus
com un llençol des del mar a la muntanya, les ciències particulars	espurnejen	com els cops de les ferradures dels cavalls sobre les pedres del carrer,
passada que d'això de la tal moral en fes ús, però no'n fes abús, i li	espurnegen	els ulls, i en beu un got... i torna a beneir-me. Me beneeix, però
s'enterboleix entre boires. Per damunt de les arbredes el sol roda i	espurneja	com un coet. Encara un raig esmortuït sobre les pedretes i les branques;
ferir com una rialla sarcàstica! La commiseració'ns prenía, els ulls ens	espurnejaven	, el dol del cotxer ens anava punyint més y més a cada pàs. Per fi, vem
dels seus ulls, de bell nou expressius y clavadissos, ab la nina negra	espurnejant	de goig. —¿No has sentit, Adela? Qu'es bonica aquesta barcarola:
de ferse'l grande.— Don Santiago rumià un moment y, a la fi,	espurnejant	li'ls ulls el goig d'haver trobat remey a la corcoreta que li havía dexat
de cadafalc als músics. La coloraina festiva dels vestits camperols	espurneja	en les clarianes del brancam i l'espinguet de les tenores es dilueix en
—Shere Khan ens fa un gran honor —digué Compare Llop. Però els ulls li	espurnejaven	de quimera. —Què desitja Shere Khan? —La meva presa. Un cadell haurà
dels homes posa la mà damunt la boca de la mànega i l'aigua rebotent li	espurneja	entre els dits. En Manel voldria que el doll de l'aigua li entrés per la
a l'estadi." I d'un salt es plantava a Alemanya. Tot el viatge sentí	espurnejar	els seus ulls pel neguit de no arribar-hi a temps; pressentia que el
A les cinc, donar un bon brinc. Tot el matí reposava en la calma i	espurnejava	en les aigües de la badia. A les sis, llis, llis com una malla.
màquina. En un departament que tenia els llums apagats, els ulls de Pina	espurnejaven	d'una endiablada alegria. XI No cal que continueu, Cruïlles —féu
popular hi feya sortir fantasmes blanques y gataços negres que	espurnejavan	foch pels ulls. Al carrer dels Morts y de la Escola, de fanals n'hi havía
Preste li pren lo Jesuset y entona'l /Nunc dimittis\, me feya	espurnejar	els ulls d'un goig inefable. Aixis com esperava ab dalé les funcions de
l'església i un parell de cases del poble de Sant Martí de les Serres	espurnejaven	al sol encisadorament, com oques blanques dins un gorg. Tocaven l'oració
tanmateix. Tota l'ardor de la seva sang valenta li enrogia les galtes, li	espurnejava	al fons de les seves nines, li feia onejar tempestuosament el pit, li
de conversa el neguit i l'inquietud habituals d'En Junoy començaren d'	espurnejar	. Llavors estava tot obsessionat pel problema religiós i feia les darreres
estranya, monòtona, allargassada i trista, tan trista, ai Déu!, que li fa	espurnejar	les llàgrimes als ulls i a mi em trenca el cor. —Estic content, don Joan;
del nomenament d'En Maragall. Amb el telegrama vaig anar a Sant Gervasi i	espurnejant	-me els ulls de passió i quasi d'ira vaig demanar-li que acceptés que
d'una rialleta càlida que li dilatava encara més la boca i li feia	espurnejar	els ulls. —Doncs suposa —li respongué Joan Antoni, greu— que jo sóc ací
tímidament. Joan Antoni es girà amb els punys crispats. Els ulls li	espurnejaven	, feia una rialla que hauria estat sinistre, si amb aquella cara de

Pàgina 1 (de 7)

50 següents