Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

les passions i les accions més odioses i abominables dels humans, que	estimen	, a més, el coral i les perles, per a la meva tranquil·litat sota el
perills, els encanteris de la fosca. Per què no t'hi quedes per sempre? T'	estimo	massa per lluitar contra l'engany de la tria. Ja no t'atreuen les flors
tanmateix, la més afortunada. Ets mortal, no se m'acut com Posidó et va	estimar	, i ningú no sap què sortirà del teu cos, si algun boig, impertorbable i
batalles es troben en el seu propi element, en les circumstàncies que s'	estimen	més", explicava Arístocles al seu fill Euforió, quan aquest encetava
casar-te amb una noia que t'agradi i mira, que és un meravellós esforç, d'	estimar	-la tota la vida. Una noia bonica, dolça, submisa, callada i neta. Desitjo
que no és veritat que al principi Escil·la fos una jove verge marina	estimada	per Posidó i Glaucos, que no es varen abstenir d'atansar-s'hi amb un
el miratge d'un vestigi, d'un fals inici de tendresa de cor. Gossos "	Estimes	el de casa, a pesar de ser un bastard escuat", va dir Arístocles a
l'esgarrifós suplici, Màrsias creia sentir encara la música que havia	estimat	tant, cada cop més apagada, fonent-se en l'airecel, estranya, aliena a
la deessa d'una obsessiva, eterna, incòmoda castedat. Arcàdia no	estimava	gaire la gran caçadora, a pesar del seu suprem rang de divinitat
una serventa l'ha assabentada de la mort de l'home que ella sempre va	estimar	, una mort que tots dos pressentien propera. La dona ha creuat els braços
ho reconegui. Em veia perdut sense remissió, sense esperances,	estimant	com estimo la vida, i el sol, la claror damunt els prats fecunds, els
reconegui. Em veia perdut sense remissió, sense esperances, estimant com	estimo	la vida, i el sol, la claror damunt els prats fecunds, els camps verds
d'amor i d'infortuni, en el qual intervenen un noi i una noia veïns que s'	estimen	i es volen casar, uns pares incomprensius que s'hi oposen no sabem per
—, el seu paper. "En el meu llit he cercat, durant la nit, el qui	estimava	la meva ànima, l'he cercat i no l'he trobat", començava a refilar ella.
Escometia, sense més raó que la seva fúria, els uns i els altres.	Estima	el combat i la lluita perpetus, la presentalla sempre renovada del
personal, impassible, inconcebible, indicible, Déu, acte pur, "s'	estima	a si mateix amb un amor intel·lectual infinit". I una dura condició
les ànimes candoroses, anomenen felicitat. Orfeu No dubtem pas que	estimaves	la teva dona, però estem segurs que preferies el teu art. Quan un serpent
nuvi? Un pobre noi, joguina de la política del seu pare. Afirmen que ens	estimem	, i el pretès amor no és res més que un ordit d'interessos, uns fils
li reca, per conveniència pròpia, la vulnerabilitat de què parla, però no	estima	gens el pobre afligit." I, ja desinteressada de la història, mirava
acusada de còmplice, si em distrec, amb un parell d'insensats. Vella,	estimo	més que mai la vida. Vagi on vagi, en tots els indrets hi haurà arbres,
neurastènica sense remei, a frec de la menopausa. No sap el que vol. M'	estima	sols a mi, d'acord, però em busca, presa en les fal·làcies de la
mans, i no podré desobeir la cruel ordre d'uns malignes ulls. I jo l'	estimo	, de debò l'estimo, a pesar de tot l'estimo, tan sols a ell, no l'
desobeir la cruel ordre d'uns malignes ulls. I jo l'estimo, de debò l'	estimo	, a pesar de tot l'estimo, tan sols a ell, no l'infeliç noi caçador. Aquest
d'uns malignes ulls. I jo l'estimo, de debò l'estimo, a pesar de tot l'	estimo	, tan sols a ell, no l'infeliç noi caçador. Aquest ha estat un miratge,
a vegades, com malalta. No obstant això, Mila del Santo estava amb tots:	estimava	les amigues de la infantesa i, més encara, era d'elles estimada. Li
amb tots: estimava les amigues de la infantesa i, més encara, era d'elles	estimada	. Li agradaven les festes, l'alegria dels camps, les flors i les cançons
a una altra raça. La vella Càndia del Noro, que la coneixia de petita i l'	estimava	, la comparava sempre a l'aigua del torrent: "Quan troba pedres al seu
disgust, s'oblidava ràpidament de les ofenses i podia saludar i gairebé	estimar	els mateixos que les hi inferien i, fins i tot, riure amb ells. Per això,
perquè la veia víctima del seu caràcter, més desgraciada que culpable;	estimava	el seu germà, i també sabia que ell no es dominaria, i el pressentiment
fatalment li partia l'ànima. Ell, Joan, era bo —si el coneixia ell!—,	estimava	la seva muller, o si més no, l'havia estimada. Era esquerp, brusc, sí;
—si el coneixia ell!—, estimava la seva muller, o si més no, l'havia	estimada	. Era esquerp, brusc, sí; però, si se'l sabia tractar, darrera d'aquella
infant. Manuel l'advertí: —Per què no et domines, Mundeta? Ell és bo i t'	estima	, creu-me a mi. ¿Per què no calles quan ell s'enfada, i no esperes
és injust, per ell sol se n'adonarà. Ell és bo, t'ho repeteixo, i t'	estima	. Pensa en els fets; no miris les paraules, i recorda que quan estigueres
la satisfacció que li causava aquell enllaç, car, en el fons, continuava	estimant	la seva filla entranyablement. Celebraren també ells l'esdeveniment amb
també la veu de la vella Càndia del Noro, que la coneixia de petita i l'	estimava	. "La vida és això, Mila: la vida és Tiago de Candaina, és casar-se, tenir
excitació que animava el seu padrí. El padrí era, en efecte, qui Mila	estimava	més —li havia fet gairebé de pare—, i ell li ho pagava amb un amor igual.
Ramon del Santo, burleta i amic de gresca —eren amics de la infantesa i s'	estimaven	com germans—, l'advertí cridant: —Candaina, no et ceguis! No et perdis,
veritat, Mila... —Jo vull el que voleu vosaltres, padrí. Tiago és bo i m'	estima	. Què puc desitjar més? En l'accent de la veu el padrí percebé una
que molt diferents de caràcter —i potser per això mateix—, s'havien	estimat	com germans. Per ell Quim Bisa havia suportat els retrets dels seus pares
oblidar-la. Mila havia estat sempre l'alegria i la gala del col·legi; era	estimada	per les professores, per la pròpia Donya Maria; totes nosaltres
per les professores, per la pròpia Donya Maria; totes nosaltres l'	estimàvem	, ja ho sabeu, i encara continuem estimant-la. Quan s'organitzava una
Maria; totes nosaltres l'estimàvem, ja ho sabeu, i encara continuem	estimant	-la. Quan s'organitzava una vetllada amb motiu d'alguna festa, Mila, en
pels seus pares; tal vegada també per Tiago de Candaina, que l'havia	estimada	amb amor tan tendre i tan sincer; potser ho sentí també per les seves
un vas desbordant. Tia Càndia, la vella dels seus contes de nena, que l'	estimava	, havia sortit de casa, i, veient Mila, se li acostà i li parlà així,
: tot al més, una paraula dura, el silenci... Son pare era fora. La mare l'	estimava	massa. Pobra mare!, pensà. Era més digna de pietat que d'altra cosa. (Mila
minada per un mal inguarible, que s'enamorà d'ell follament, i la qual	estimà	ell amb no menys amor. La noia morí al cap de poc temps; anà consumint-se
i els qui no ho deien ho pensaven secretament, àdhuc els pocs que l'	estimaven	; i no hi havia ningú que no li pronostiqués una atziaga fi. És possible
punt per punt, i ho comprendràs tot. Abans m'has de conèixer més, has d'	estimar	-me més... —Encara més? —li digué ella somrient, però mirant-lo als ulls
una atmosfera màgica. Ella li digué (i en el fons bategava un temor): —M'	estimaràs	sempre? —Què importen les paraules, Mila? Les paraules no són res. —I, amb
encara que no sigui sinó una gota d'aigua que li refresqui els llavis. —	Estimem	-nos, Mila, i no pensem en res més. L'amor no pot dir-se amb

Pàgina 1 (de 520)

50 següents