Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

: "Està plorant." Li agafà la mà, se la va atreure dolçament, i la va	estrènyer	contra el seu pit. La nit s'havia fet llunyana. Estaven sols amb les
amb una expressió de viva alegria a la cara; s'agafà al seu braç i s'	estrenyé	contra ell. —Sóc feliç, padrí, sóc feliç! Sóc tan feliç!... El padrí,
Mila... Mira que acabaré per creure que... —Què? No li digué res. Ella va	estrènyer	-se de nou contra el braç d'ell. —Sóc feliç, padrí. Que feliç que sóc
donat aleshores per acostar-me a tu, per dir-te només una paraula, o per	estrènyer	senzillament la teva mà entre les meves. Mila callava commoguda; el seu
però mirant-lo als ulls i amb veu commoguda. Com podré? Ell li va	estrènyer	la mà. —Encara més —va dir-li també ell commogut—: fins que el teu
la porta. Ell mirà amunt i avall del carrer i avançà cap a ella. La va	estrènyer	fort, sense dir res. Ella es va estrènyer contra ell també amb força, i
i avançà cap a ella. La va estrènyer fort, sense dir res. Ella es va	estrènyer	contra ell també amb força, i romangueren així, fortament abraçats una
com mai, gairebé dolorosa, per l'excés de felicitat. I la va tornar a	estrènyer	amb força. Tornaren a callar, pit contra pit, sentint només el ritme
que sóc! Sóc tan feliç que quasi tinc por de tanta felicitat. —I es va	estrènyer	de nou contra ell, com una nena que cerqués empar. Ara parlaren en un
em desperto a la nit i em dic a mi mateixa... No la deixà acabar; la va	estrènyer	en un rapte sobtat, i li estroncà amb un bes les paraules. La tingué
mirant-lo—; tot m'és igual. No em mouria d'aquí. Ell la tornà a	estrènyer	, amb més força que abans, gairebé masegant-la; la va besar per darrera
la veié; li agafà la mà entre les seves i esclatà en un plor violent. L'	estrenyia	, l'estirava cap a ell fins a fer-li mal, mentre amb veu torbada gemegava:
tot, i tornaràs a casa. —Vull sortir, Sileta! Vull sortir! Em mataran! Li	estrenyia	la mà, com si en ella s'arrapés a la vida des de la llòbrega fosca del
; de la gola no els brolla ja sinó un so aspre; el cos se'ls va reduint i	estrenyent	, l'esquena els verdeja, el ventre va tenyint-se d'un to blanquinós, i el
alçats en gestos de colpir. Hi havia bastons esgrimits, punys tancats o	estrenyent	la pedra; hi havia ferros aixecats, punyals; i aquell crit mort damunt
nou; però ella plorava ara inconsolable, i també ell sentia que se li	estrenyia	la gola i no podia parlar. II Als llocs on floreixen els bosquets de
ell, li allargà la mà i li desitjà llarga felicitat. Tino Costa la hi va	estrènyer	commogut. Això no obstant, en el rostre de l'amic descobrí de seguida
de tots els sacrificis. Quim Bisa li hauria demanat perdó, l'hauria	estret	contra el seu pit en una llarga abraçada; però l'ombra de Mila, pel
presentar-se inopinadament; poder, encara que fos per una sola vegada,	estrènyer	-te contra el meu pit, lliure d'inquietuds. Com m'agradaria, Mila!" Li ho
allò que veia. Per què no es llançava ell als seus braços? Per què no l'	estrenyia	contra el seu pit, com l'última vegada? Per què no plorava, com ella, de
més. Ni davant les llàgrimes no canvià ell d'actitud: no la consolà ni l'	estrenyé	. La sostingué senzillament pels braços i li pregà que s'assegués. —Vas
amb quin ímpetu de sentiment s'hauria alçat ell aleshores i l'hauria	estreta	contra el seu cor! Amb quina alegria li hauria cridat: "Tot és mentida,
és mentida, Mila. T'estimo! No creguis res. Sigues feliç com ho sóc jo.	Estreny	-me! T'estimo com mai, Mila; t'estimo més que mai... Estreny-me,
sóc jo. Estreny-me! T'estimo com mai, Mila; t'estimo més que mai...	Estreny	-me, estreny-me fort, fins que ens fonguem l'un en l'altre i res no
-me! T'estimo com mai, Mila; t'estimo més que mai... Estreny-me,	estreny	-me fort, fins que ens fonguem l'un en l'altre i res no ens pugui separar.
les quals t'hauria dit: "Dóna'm la mà, Tino Costa; deixa'm que te l'	estrenyi	!" —I si anés errat? —li preguntà ell, mentre reia enigmàtic. —Ca,
amb quelcom de nena en el rostre i en la figura. El desconegut la va	estrènyer	contra seu i amb els caps molt junts s'allunyaren, es perderen gairebé
rostre, no l'hi veia. —Anem. Li passà el braç per la cintura; ella va	estrènyer	-se amb força contra ell. Caminaren així, enllaçats estretament. Una dolça
, i l'altre... Fins quan? —Sents fred? —Sí; estic glaçada. La va	estrènyer	amb més força contra el pit. —On vols que anem? —No ho sé pas: on
i li pegà fort a la cara, però rient; ell es sentí encara més abrusat, i l'	estrenyé	, mossegant-la, besant-la al coll, i la féu tornar a queixar-se.
. La nit tornà a tancar-se a l'entorn d'ella i sentí com si una mà l'	estrenyés	a la gorja. Pensà en son pare, pensà en la masia, amb una mena de
la mà... —Quim, et prego... Quim Bisa no el deixà acabar, i mentre li	estrenyia	amb força la mà entre les seves, li digué: —Tiago, no m'has de dir res
nit enfosquia passatgerament el rostre de Tiago; però no digué res. S'	estrenyeren	les mans efusivament de bell nou i es separaren amics. També a casa del
seus genolls i li encreuà els seus bracets entorn del coll. Ella la va	estrènyer	contra el seu pit i la besà. Pocs dies després arribà el pare a Santa
al seu davant, abstreta totalment. Anselma guarda silenci. La mira i sent	estrènyer	-se-li el cor. En veritat, Mila s'ha aprimat tant que fa pietat de mirar
—Ja ho veus: a buscar-te. Anava en busca teva... —Anaves... I l'	estrenyé	de nou, com si hagués embogit d'alegria. "Anaves a...", repetia i la
com si hagués embogit d'alegria. "Anaves a...", repetia i la tornava a	estrènyer	i abraçar. Quan es despertà, Mila tenia els ulls inundats de llàgrimes, i
pensava en Mila i sentia una impaciència boja per trobar-se amb ella, per	estrènyer	-la entre els seus braços, com si temés no arribar-hi a temps. No volgué,
ell la vella desesperació pel que va gosar fer, i sent com si una mà li	estrenyés	la gorja. "Mila, estimada."... L'esperança torna a brillar al seu
podia enganyar. —Ho dius de veritat, Sileta? Ella per tota resposta li va	estrènyer	la mà entre les seves. —Què feliç sóc, Sileta! Parlem de nosaltres: jo
ànima— una bella rojor li encengué les galtes i li donà la mà. Ell la va	estrènyer	amb força... Després posà de bell nou la mirada en el camp. Estava molt a
lluny de Santa Maria. Quim Bisa es va girar tot de sobte, refet, i la va	estrènyer	contra el seu flanc dolçament. —T'estimo, Sileta; què feliç sóc! I
les robes mullades i una ansietat tan viva en la mirada, que ell sentí	estrènyer	-se-li el cor. Ella semblava venir de molt lluny, de travessar rius i nits
mare persisteix la mateixa expressió d'angoixosa ansietat. Maria Àgueda l'	estreny	de nou, l'oprimeix contra el seu pit i el crida: "Vina! Vina!" "
el mateix accent angoixat, tota tremolosa i apressant-se. Amb una mà l'	estrenyia	contra el seu pit; amb l'altra bracejava davant d'ella dins les aigües,
en cos i ànima al seu esfereïdor combat amb les aigües. Amb una mà seguia	estrenyent	-se'l contra el pit, i amb l'altra bracejava sense repòs dins el corrent:
no té més que la seva mare. "Mare!" Torna a ésser als seus braços; s'	estreny	contra ella. "He tingut tanta por, mare! No em deixis, mare! On és Sileta
de bell nou. Una mà pesant semblava oprimir-la sobre el pit, semblava	estrènyer	-li la gola... —Sileta, germana meva... Dolça Sileta... Sileta... Els dits
. Ell embogia, i sense adonar-se del que feia, tal com la tenia, l'anà	estrenyent	, estrenyent, mentre la sacsejava cada vegada amb més violència. Es deturà
i sense adonar-se del que feia, tal com la tenia, l'anà estrenyent,	estrenyent	, mentre la sacsejava cada vegada amb més violència. Es deturà de sobte,

Pàgina 1 (de 57)

50 següents