Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

el xicot. "I no et fastigueja de capbussar-te en les deixalles?", s'	estranyava	el senyor. "Per què?", va respondre, amb un bri d'insolència el
el curs irregular de l'Alfeu. Zeus es va enamorar de la noia —ja no ens n'	estranyem	—, i la nimfa, no pas insensible a l'amor, deixava que Zeus s'hi
el monstre. "Ink mry rmt", va mugir el reclòs. "Parles?", s'	estranyava	l'home. "Però t'equivoques, tothom et detesta." "Tw-k íjï.tj sd.k
"Per què no l'anomenaven Python i s'haurien estalviat la baralla?", s'	estranyava	amb germànica innocència Herr Doktor Herbert Johannes Dinkelhauser,
, continuava, reticent, la mare. "I des d'aquí jo no veig res", s'	estranyava	l'entenimentada Arete —i escrivim el seu nom, per la comoditat de
Santo ja no es vol casar. Hi havia, això no obstant, una noia que no s'	estranyava	del fet, i aquesta era Matilde la del Guarda. —De què us estranyeu?
no s'estranyava del fet, i aquesta era Matilde la del Guarda. —De què us	estranyeu	? Sempre ha estat així la Mila, des de petita. I es posà a referir
s'adonà que ell l'havia deixada. Ella —la dispesera— aquell matí s'havia	estranyat	de veure baixar la noia més d'hora que de costum; però la seva estranyesa
donar. Pertany a un devot d'aquest sant, un home ric i molt avar. No te n'	estranyis	—afegí, davant la mirada de Tino Costa— el món és ple d'exemples
conegut el caràcter apassionat i novel·lesc de Mila, el que succeí no m'	estranyà	gens. Ara sembla que ella va cada dia pitjor. Tal volta per ell hauria
al pol oposat del lladre i de l'assassí "de tamany natural". No ha d'	estranyar	-nos, per tant, que la mateixa societat que els ha patit es miri els
de passada, no respon a una veritable decepció. No és que el ciutadà s'	estranyi	de comprovar que el salvatge aspira a abandonar la seva teòricament
500 soldats. Parlant de l'ofensiva d'Euskadi, m'ha dit que no li	estranyaria	que Bilbao caigués demà. Per altra banda, ell creu que no es rendirà a la
d'estiu. Ara procedeix a treure's el vestit i la combinació. —No us	estranyi	—diu un dels homes—. És la seva obligació de secretària. Si anés vestida
No, del cos científic —diu ell. —I heu escollit un dia com avui? —s'	estranya	l'encarregat. Ell no perd la sang freda: —M'interessa comprovar alguns
ell li ha dit, perquè comenta: —És veritat que de bon començament tot m'	estranyava	més. —És clar —diu ell—. T'hi has avesat. I tots acabarem per avesar
el color dels cabells. —Forçosament —contesta l'home. —Us coneixíeu? —s'	estranya	la noieta. Tots dos assenteixen, mirant-se encara, potser una mica
—Ho sap tothom. Però em penso que no la busques bé. —Per què? —s'	estranya	. —No hi pot haver una mare sense fills. I els fills s'acaben, cada dia n'
d'una manera tan normal amb ningú, ni amb els meus... —reflexiona. —I t'	estranya	? —Potser no massa. Aquest ordre que pesa sobre el nostre ordre habitual
espera el ressò, però el silenci s'allarga fins que el de l'ull tapat s'	estranya	: —Per què no contesteu? —Esperava que ho preguntéssiu vós. —No he de
fer les coses ben fetes, a nosaltres —diu la noia. —Massa ben fetes. No m'	estranyaria	que alguna de vosaltres encara fos per estrenar... —Ara no —replica ella
possible d'anar reconstruint la vostra documentació. —En aquesta hora? —s'	estranya	ell. L'home es treu un rellotge de la butxaca, el consulta, el compara
oi? —diu ella. —Sí. Però ja ens coneixíem. —Ens coneixíem? —s'	estranya	la noia. —Del cementiri. No ho recordes? Et vaig preguntar per què
se les butxaques—. I on és, la documentació? La teniu? —Nosaltres? —s'	estranyen	els dos homes—. Us la deveu haver deixada dalt. —Molt bé —decideix— ja la
al qual aquell guany de temps no sembla pas millorar l'humor—. No m'	estranya	que li tallessin la llengua. A veure —diu, recollint la documentació, i
adormides a jutjar per llur immobilitat. —Què passa? —pregunta. —On? —s'	estranya	l'home més baix. —Aquí. Què són, tanta gent? L'individu dóna un cop d'
cap del llarg any de malaltia, de silenci, de febre. ¿Per què ens hem d'	estranyar	d'aquest gust de gormand per la vida que té un home malalt? Cal passar
d'una dona, durant segles i segles de la vida del món, per què ens hem d'	estranyar	que elles es vengin amb estupidesa, tossuderia, crueltat, fredor, així
I ara em sento tan lluny de les meves vel·leïtats poètiques que fins m'	estranya	que em reclamis l'edició de l'any passat. De veres no te l'he enviada?
tot que la cosa li desagradava, i, tenint en compte el seu caràcter, no m'	estranyaria	que fos així. Quico va rebutjar-nos a tots. Estava disgustat, ofès,
entengués el que li deia; se'l mirava estranyada i no sabia què li havia	estranyat	més: si el fet que li digués que anés amb ell o el fet que l'hagués
Hi havia, en efecte, un veritable horror al gos rabiós, la cosa no era d'	estranyar	, car s'havien donat casos esgarrifosos, i no semblava haver-hi manera
amb l'aixada al coll, s'endinsà per l'horta del costat. El fet li	estranyà	i el preocupà en gran manera, car no tenia notícia de cap canvi
els sermons teosòfics d'aquesta dama fina i encaramelada. A mi, això no m'	estranya	gens. Aquí hi ha novel·listes que no han escrit mai una ratlla i es
enyorat; però, si prolongués aquesta mena de cançó sense paraules, no m'	estranyaria	gens que la teulada de fulles de cocoter es convertís en una llosa de
entrà en la categoria dels fets polítics consumats, i no ens ha d'	estranyar	que aparegués en el vocabulari de les assemblees generals d'aquella època
vull saber per què t'estimo. Ho sento i en tinc prou de sentir-ho. ¿T'	estranya	que t'ho digui si no he fet altra cosa que anar-ho repetint d'ençà que et
Això és el que em pregunto cada matí quan em desperto. I, oi que t'	estranya	? Doncs encara espero alguna cosa. /Andreu\ Doncs a mi tant me
que era fals allistant-se a /Bé hem dinat\; aquesta paradoxa no	estranyava	molt a la societat mallorquina, perquè en realitat hi ha a Mallorca més
pas cosa de sants ara com ara. I tampoc ningú ja no s'	estranya	—ni la rància donzella, cul refinat de sagristia—
pas res fent llamequeries, filla meva... Ernestina. Deixeu-me. M'	estranya	que fins ara no us n'hagueu adonat de les meves llamequeries.
pas lligat caps encara, vosaltres. Quina casa... quina casa! Després ens	estranyem	de què certes persones facin un disbarat. Ah, sí!, un disbarat!... [(Es
Dr· Riera. [(Fitant l'esguard a Víctor.)] La culpa és d'ell? M'	estranya	! En Víctor sempre ha complert les meves prescripcions al peu de la
Veus com jo parlava amb fonament, Ernestina? Ernestina. Ja m'	estranyava	a mi que tu... De totes maneres, has fet molt mal fet en escoltar
hi havia una corona molt grossa, de fulles verdes, sense cap flor. —No li	estranyi	, va dir una de les veïnes, molt alta i fent moure les mans amb uns dits
de la taula i feia saltar les crostetes de pa que s'hi ficaven i em va	estranyar	molt que fes una cosa que jo feia de vegades i que ell no havia vist mai
any de menys i anar a parar qui sap on. I va dir a l'Antoni que no ho	estranyés	, que, quan era petit, durant la guerra, per culpa de no tenir menjar,
on van caient les imatges, i se les emporta avall. El que m'	estranya	de l'aigua que segueix corrent avall, és que, per
un... altre, un... m'és igual, doni-li el qualificatiu que vulgui. I m'	estranya	moltíssim, senyor Baró, que no s'hagi adonat que aquest "altre" era jo.
i cada vegada la seva situació era més negra, i a l'últim tothom acabà	estranyant	-se'n, tothom constatà que li passava una cosa molt greu, i ningú no en

Pàgina 1 (de 57)

50 següents