DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
exclamar V 5301 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2018)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb exclamar Freqüència total:  5301 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

les engrunes. "Mio risparmio, desgracià, povereta mi!", va exclamar la dida. I exigia a cops l'exclusiva del tresor. "Tuta sta roba a
tràgic per excel·lència—, l'ex-reina de Troia, en el vers 421, s'exclama: "I jo, privada dels nostres cinquanta fills!" L'amor conjugal i
de Medea. "Quanta sang! I no sentia mai cap remordiment?", s'exclamaven a duo les velles i riques deixebles. "Mai. En desconeixia tant el
de mi", cloïa a la moderna, sense punt admiratiu, la matrona. "Així s'exclama, però amb esgarip, tant a Sòfocles com a Eurípides: una facilitat",
se sobre el caigut i, amb veu ofegada, aixecant-se ràpid: —És mort! —exclamà. Candi es sentí com sotragat violentament enmig d'un son profund; una
la cartera, que li penjava al costat, i, gairebé sense alè: "Mare —exclamà—, mare; un noi m'ha preguntat qui era el meu pare... Mare; tots se'n
de còlera li encengué la sang. Amollà un renec. "Maleïda ciutat!" —exclamà gairebé en veu alta; i pensà de seguida: "Estem sols; tots estem sols."
: a vegades m'infonia temor i tot. —Que m'hauria agradat de conèixer-lo! —exclamà ella. I quedà pensarosa. El vell callà; reflexionà un moment el misteri
un gos, és ben cert, com un gos! I una noia del barri alt, indignada, exclamà: —Doncs, què volíeu? Que li fessin festes? I Sileta? No se'n recorden ja
hi haurà cerimònia: no era batejat. —Estava maleït. —Jo ho vaig anunciar —exclamà una vella, apareguda de sobte—: la naixença, mala vida, mala mort: la hi
criatura, somreia d'una manera que feia pena. ""Això em retorna!"", exclamava de vegades amb una mena de beatitud." I aquesta beatitud era
i Dovecar, i Deguelde. "/Quelle béante disproportion!\", exclamen els aumôniers. "Ni un sol dels condemnats que actualment poblen
del passat s'esvaeixen, queden pulcrament negligides, i ens limitem a exclamar —valgui una altra versió del tòpic—: "/mais où sont les neiges
que es treu llumins de la butxaca, n'escapça un. —S'ho fan a palletes! —exclama ell, incrèdul. —Què es fan? —pregunten els dos homes que no ho han
Als dos homes se'ls aclareix la mirada, es llambreguen l'un a l'altre, exclamen: —Gràcies, senyor! I l'uniformat, modest, sense donar-hi importància: —És
cop més densos i poderosos. —Ja és la segona vegada, aquesta setmana —exclama el de la veu afemellada. —Més val que ens n'anem —diu la tercera veu, i
les enlaira unides, com si celebrés una victòria. —Es deu haver perdut! —exclama. —El porter? —pregunta ell—. Com es pot perdre, el porter? —És
la barbeta. —No li havíeu d'aconsellar que pugés. Mireu quin desordre! —exclama l'altre amoïnat. —No ha estat res, no ha estat res! —fa l'home en
on cau de quatre grapes. El llindar s'omple de caps i un dels nou vinguts exclama: —De manera que éreu aquí! —Aquesta meuca ho ha cantat —diu l'ordenança
de la taula en el precís moment en què un dels seus col·legues s'aixeca i exclama: —Ja no queda ningú! Ha anat de pressa, avui. Tots es van alçant, el
pregunta en arribar prop seu. —Ja sé que acabes d'arribar... —Ah, tu! —exclama ella—. No t'havia vist, entre els veïns que venien amb nosaltres. —No hi
argamassa ni ciment. —Ja ens la podíem haver fet nosaltres, la casa! —exclama el xicot—. No ens hauria donat tanta feina. —Jo no m'havia adonat de res —
les boques es baden i, momentàniament oblidats de les desgràcies recents, exclamen: —La volien matar! —Sí —confirma ell—, no fan més que provar-ho
massa i convertir-se en una selva impenetrable. —Si és mig pelat! —exclama ell. —Vénen poques parelles —diu l'home—. Ara, amb les cases del barri nou
del cinturó que subjecta les pistoles. —Els soldats no duen pistola! —exclama el caporal. —No penso ser sempre soldat —manifesta el xicot—. Seguiré els
que protegeix una mena de xambra insidiosament transparent. —Ah, vós! —exclama en veure'l. —No sabia si us havien matat —diu ell—. Vaig sentir un tret
cap al centre del llit amb una força irresistible. —No, això sí que no! —exclama la dona. —Us vaig fer un favor —repeteix ell, mig asfixiat entre els
se separa cap a l'altra banda de llit i, amb la veu fosca, exclama: —Tu! —Sí —confessa, endinsant-se pel llit. —No em toqueu,
li fa tolerable que tu ajudis les nostres noies. —Es diria que l'entens! —exclama ella. —No, no l'entenc. —No m'agrada que em discuteixin en termes
què és, aquesta cua? —Per a ingressar diners. —Si jo no en tinc! —exclama ell. —N'hi deu haver d'altres que es troben en el mateix cas. Però ara no
ara esmortuït per la porta tancada. La dona, amb una expressió feliç, exclama: —Ja han acabat! Corre cap a la porta, l'obre, i el món llunyà de
s'espolsa amb tot de copets ràpids i irats, es treu el cigar de la boca i exclama: —No penso enfilar-me enlloc ni fer res més. —Ah! —s'admira la
front, els trets del rostre se li relaxen sota les galtes penjants. —Sí! —exclama—. Podríeu firmar per mi. —Firmar què? —És molt senzill. Es tracta d'una
de la mà i els dits freguen la inflor del llarg clítoris, que l'obliga a exclamar amb els ulls badats: —Ets!... No ho acaba de dir perquè les paraules se
tot i el risc que sempre suposa una falsificació... Som ximples! —exclama aleshores—. Una cosa tan essencial, protegir les nostres dones contra el
d'intervenir a mi —bromeja ell amb la cara greu. —Són uns ignorants! —exclama l'home, disgustat. —I com saben que aneu a l'hospital? —s'interessa el seu
? —se sobresalta ell. —No pot ser, això de perseguir noies. Quin cràpula! —exclama, més i més divertit. I al seu company—: Sents? —Què? —bramula l'
, i, de sobte, el petit, deixant el llibre: "És el pare!", exclamava, i es llançava a rebre'l sense esperar. Feia corrents tot el camí de
com t'estimo jo... —Havia endolcit la veu. —T'estimo, ja ho saps! —exclamà ella, entre sanglots, quasi sense veu. Ell la mirava; somreia
culpa de la filla! I una altra que la coneixia i vivia al mateix carrer s'exclamà: —No la critiqueu. És molt desgraciada, la pobra Pigada. I cadascú sap el
el setanta-cinc per cent de la meva alimentació. "Però quina fruita!", exclamaren. Els mots "deliciós", "meravellós" i "exquisit", tan prodigats pels
els del fisc reial. "La casa del General és una casa de perdició", exclamaven els siscents caps de brot de la petita aristocràcia feudal que pervivia
una poma de l'Arbre de la Vida. Ja veuràs quina sorpresa li donarem!" exclamà càndidament. Perquè Eva no guardava gens de rancúnia a Jahvè. Ai!
de la boja i l'alcohòlic es transforma en geni, vici, vesània, etc.. I exclama: "A fi de comptes, l'herència ve a ser un comodí". Sospitam que, per
llorones... —Tenia molt i bo. Es diamants... —Per això dic —exclamà Dona Ramona—. A veure si Na Remei ara la conquista i es parents se queden
de saludar-la, senyora. ¿Com es troba? Sempre tan bella, tan desmesurada —exclamava el príncep, que parlava totes les llengües del món però no dominava els
—Però tan bruscament... ¡Si no fa un mes vengué a ca meva! —Es metge —exclamà una senyora beata que no l'havia vist— m'assegura que no passarà
presentat algunes amb unes exigències! ¡Amb un mal aspecte! —Fa por —exclamava la senyora Curt— veure la perdició de Ciutat. —¿On són —demanava una
trobaven manera de relacionar-se. Les obscures burgeses creien de bon to exclamar davant les seves amistats: —Avui he d'anar a veure com segueix Dona
darreres paraules de la baronessa, reaccionà espontàniament. —Senyora —exclamà amb veu tremolosa—, jo no la puc absoldre. La baronessa s'aixecà tot

  Pàgina 1 (de 107) 50 següents »