Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

en el tema "amorós" i el van tractar fins a trivialitzar-lo en	fórmules	estereotipades; d'altra banda, perquè, en el XIX, el llibre
en mica prosperà la idea que aquesta "dinàmica social" —és secundari la	fórmula	amb què l'anomenem— mereix ser considerada matèria bàsica dels estudis de
abans en deien "progrés moral". Dic que "en deien", perquè avui la	fórmula	ha caigut piadosament en l'oblit: no sé si, com a màxim, encara hi ha
diria que fins i tot són "coses" consubstancials. Per això, davant de	fórmules	com "el Déu de la ira" o "la ira de Déu", que el lèxic religiós
no conceben els termes de la qüestió religiosa del moment sinó en una	fórmula	primària i expeditiva, el "qui no està amb mi està contra mi" traduït
representant d'un veritable "lliure examen", en el sentit que aquesta	fórmula	adopta en el camp laic de la intel·ligència. D'Erasme, pràcticament, l'ha
I un es pregunta: ¿veritablement, l'home no és, no som així? Tota	fórmula	, tota tècnica novel·lística, àdhuc la més escrupolosa en el propòsit
de grotesc. El sexe hi és: essencial. Per als enamorats, l'acte de l'amor —	fórmula	ja ben simptomàtica— representa la consumació carnal d'una devoció mútua,
i governamentalistes). Cap al tard vaig al poble, on escolto París. La	fórmula	anglesa transaccional —control a base d'observadors als ports, retirada
Això ha causat gran indignació entre els comunistes francesos. "La	fórmula	anglesa —escrivia Gabriel Péri a /L'Humanité\— és
Rilke, el gran insatisfet, el gran inquiet, trobava, però, constantment	fórmules	més o menys interines per als seus problemes, i, així i tot, fórmules
fórmules més o menys interines per als seus problemes, i, així i tot,	fórmules	molt segures i aplomades. Vinyoli creu que Rilke explica més plenament la
Ahir vam menjar uns deliciosos torrons de rovell d'ou, segons la	fórmula	de la tia del poeta Vinyoli. És el millor producte que hem menjat de la
tenies cap. —Potser sí —reconeix el delegat administratiu, i més baix—:	Fórmula	blava... Aleshores ell s'adona que els papers i cartolines de dins de la
és electricitat. —Es torna a asseure—. Som-hi. —Mira l'individu—.	Fórmula	groga... —No —replica l'altre—, blanca. Ja en tinc quaranta-dos. —No hi
de prosa ciceroniana en castellà, hauria fet poesies horacianes segons	fórmula	de l'escola salmantina, i potser hauria escrit un diari en el català
majestuosos Doctors, repetidors d'antiquíssimes, del tot difuntes	fórmules	; i així Jeroni passava ràpid i lleuger obstacles dels llatins mínims,
el seu únic fill hereu universal i el seu marit hereu de confiança,	fórmula	jurídica arrelada al país, que els francesos havien tractat endebades de
de bridge o des del seu rutinari tricotage. Només pensen en les	fórmules	i en el paper que intentaran fer o que els tocarà fer dintre el món
nasqué la remença com a símbol de servitud, i no solament com a simple	fórmula	de caràcter postfeudal segons la qual calia indemnitzar el senyor en
directa de llurs masos. Homes lliures en terra lliure, heus ací la gran	fórmula	sobre la qual ha reposat la prosperitat del camp català fins als nostres
l'entrada en acció dels rabassaires—. Ens referim al pairalisme. Aquesta	fórmula	fou airejada com a consubstancial amb el temperament català. No ens
l'ascendència feudal; s'oblida la missió social del primogènit. En les	fórmules	nascudes de l'establiment en masos, abans i després de la Sentència de
aquesta situació, mentre que als altres països degenerava cap a una	fórmula	purament senyorial o s'implantava de bell nou com a expressió del triomf
i intel·lectual. Des d'aquells jorns, i malgrat la supervivència de	fórmules	cancelleresques d'adscripció a les dinasties franceses, l'oligarquia
social que evoluciona d'acord amb el temps. A cada evolució adopta les	fórmules	econòmiques i socials pròpies de l'època. Millor dit, i aquest és un
i ben agençats pergamins del segle XI, en els quals, a través de	fórmules	de compravenda, procura i donació, s'articulà a poc a poc l'enreixat
als portadors de l'Esperit. Els fets proven a bastament —per dir-ho amb	fórmula	sintètica— que no fou Montserrat que creà la Catalunya actual, sinó que
cercles i l'etern mirallet de la tradició neogòtica del poder com a	fórmula	de prepotència i prestigi. La trobem a començaments de segle, fortament
relacions polítiques i socials catalanes sota les frívoles capes d'unes	fórmules	universals de submissió o d'irresponsabilitat col·lectiva. Però en el
son leys convencionals pactades entre lo dit comte i la terra". La	fórmula	no pot ésser més clara i contundent, ni més reveladora de l'estreta
econòmic i polític comunament establertes. Pot ésser el pactisme una	fórmula	moderna? No ho sostindríem pas; seria una errada de tipus
canònic que el seguí amb tanta fidelitat. Per a esclarir l'èxit d'una	fórmula	cal, sobretot, acceptar una modalitat humana disposada a la seva
parts ben característiques del nostre estil social: el pactisme, com a	fórmula	de sobirania col·lectiva, i la delegació de poders, com a instrument de
pactisme —intervenció dels representants del país en l'acceptació d'una	fórmula	governamental—; la procuració —delegació autoritzada de poders del sobirà
sobre aquest delicat i vital mecanisme. Se'ns objectarà que no era una	fórmula	viable; que aquest conjunt que hem trobat admirable no pogué resistir la
castellana ha despullat milers de documents i ha regirat i conjuminat les	fórmules	cancelleresques per palesar, primer, el sentit unitari dels regnes
tradicionalisme. Per tant, quan Castella es desempallegà de les	fórmules	cancelleresques i partí a la recerca de les seves pròpies possibilitats
del mossarabisme i de l'imperialisme neogòtic. De fet, prescindint de	fórmules	cancelleresques i d'expressions més o menys assortades, durant els segles
del règim agrari latifundista, a recer de l'extensió al camp de les	fórmules	capitalistes (desamortització, Codi Civil, Llei Hipotecària, etc.). De
triomfà en el terreny polític i constitucional, no solament perquè la	fórmula	estava de moda, sinó perquè es considerà com l'única possibilitat de
per l'Estat espanyol d'aquells temps. Contra això s'aixecà la segona	fórmula	, la catalana. De bon antuvi, digueren els catalans, cal que bastim una
a les altres Espanyes l'evangeli de la redempció pel treball. No és una	fórmula	retòrica, sinó real i històrica; així s'esdevingué durant la campanya de
a Catalunya, i que quan els catalans aconseguíem d'imposar la nostra	fórmula	, aquesta ultrapassava de tal manera les possibilitats de fer-la
alternativa a l'Estat de l'antic règim. Perquè cal dir que, a més de les	fórmules	abans esmentades, els catalans desenvolupàrem les tesis del
les palanques. El procés polític del pactisme. El pactisme fou una gran	fórmula	de relacions pràctiques i concretes entre el Poder i el poble català.
el Minotaure. Sospitem que molts es trobaven engavanyats per aquelles	fórmules	que ja no satisfeien l'esperit del temps. Però ningú no podia proposar-ne
del seu aixecament contra Felip IV, l'adopció pel darrer Àustria de la	fórmula	de l'immobilisme administratiu, foren elements que s'afegiren a la
senzilla administració municipal. La negació de tot govern, de qualsevol	fórmula	de relacions jurídiques, d'un instrument d'associació general, era
som homes feiners, constructius, reposats, previsors, capaços de trobar	fórmules	adequades al bon desenvolupament de les relacions privades i públiques.

Pàgina 1 (de 120)

50 següents