Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

del sol, quan, dins la múltiple sorpresa de fulles nobles, els	fibli	l'orella l'àgil flauta infernal del teu migdia. Ho sé jo, que
no agreja puix que l'enveja sense galant no	fibla	tant. Si vols de pressa heure marit i no et fa peça
que els matins urpen i tinden i, en les carns, agulles	fiblen	; ara que al clot de les serres els pobles es fan petits,
sense poder dur els carreus de la pedrera d'en Gusi i sense que els	fiblessin	les cuixes, segurament que es morien de tristesa; eren coses naturals
mica. Procurava estar immòbil, i quan el mal en els genolls començava a	fiblar	-lo amb una aguda impertinència, semblava que el pulmó de Ferran respirava
una mica esparverats. La família. Són ulls rodons, de color d'acer, que	fiblen	; miren terriblement tristos, seriosos mentre la cara somriu amb
mai. —Començo a tenir motius per a no fer cabal de les teves veritats —	fibla	Teresa, refregant-se les mans calentes. —Ells hauran fet córrer això que
Però li cal divertir-se fins al darrer moment; oblidar el corcó que el	fibla	entre el brogit de les converses i de les rialles. Els ulls del vell
ja esmentats de Guillem de Berguedà sobre el torneig de Sentfores.	Fiblant	el seu enemic Ponç de Mataplana diu que fa cinc anys que no ha rebut cap
coneixedores del que afecta les armes, una d'elles, Joanina de Borbó, per	fiblar	la priora, li diu que, si reté com a presoner el seu hoste Curial,
—Per força, no! —Hem d'arrossegar els ensopits, remoure els cervells,	fiblar	les consciències, costi el que costi... —Per la persuasió!... —A crits, a
al tard i començava d'assaborir la joia del meu triomf moral. De sobte em	fiblava	una imatge incitadora, un aire torbador de faldilles que se m'enduia la
dolçament m'allargo a l'estesa de l'aigua com qui va a posseir una dona.	Fibla	com si tingués agulles, besa, pica, mossega com el plaer. I com se
marge del riu, des d'on sento el seu bleix poderós. Cloc els ulls, que em	fiblen	. ¡Quin repòs d'inclinar el meu cos endavant, el colze damunt el genoll,
que les paraules, enervades, li zumzegen entorn del cap i que algunes el	fiblen	amb més virior que els mosquits al matí. Se'n voldria desprendre a
Que no en té prou amb una dona! —No és casat! Cosme es deturà com si el	fiblessin	i proferí una interjecció grollera; donà mitja volta i engrapà Mònica
sovint la mort del propi insecte: car si, comptat i debatut, el poder de	fiblar	resulta útil a la comunitat, compliria tots els requeriments de la
algun crític ja li deia— a la seva facilitat excessiva. Altra vegada el	fiblava	la pruïja de conèixer nous horitzons artístics, altres terres, de canviar
em coneixes: jo sóc teu, o Déu!" Qui sóc jo? És una pregunta que em	fibla	endins, que em preocupa i arriba a marejar-me, perquè la tinc per
temps i aquell amor que travessen com vidre l'aparença de les coses, el	fibla	de seguida, torbador, un cert aire decidit, voluntari, que emmena soca i
que no es raonen: se senten com aquestes punxades que et sembla que et	fiblen	el cor, que són molt vives, però que no saps com ni per què t'han vingut.
li semblava, encara, que el seguien: les llurs rialletes agudes li	fiblaven	a l'orella, i les sentia, dins del cervell encès, com si fossin un airet
la veníen a treure els cops de timbre que, com un reclam de servitut,	fiblaven	a un mateix temps en el séu cor i en les seves orelles... En aquest estat
mena de paràsits i de cucs endimoniats, i no els donaren temps perquè	fiblessin	la soca; perquè aquests corcs i aquests insectes del bosc, un cop s'han
L'Agneta ho imaginava en mirar la cara emmorenida d'en Joan, on l'esguard	fiblava	sota l'espessor de les celles. Si ell parlava com suara, era perquè volia
i arronçant les espatlles amb la tremolor de la rialla seguida. En Manel	fiblava	amb els ulls aquella nuca blanca, de cabells esbulladissos, i la pell
les teves formes, capbussa't aquí, entra com una llança en el desconegut,	fibla	com una serp, rastreja, no et donis mai. Què hi ha més enllà del nostre
conèixer. Com és que hi ha en mi aqueixa idea d'eternitat inimaginable? ¡	Fibla	el teu agulló en aqueixa eternitat que no m'és possible d'imaginar,
constantment percep el meu sentit del diví sense adonar-me'n, de sobte	fibla	tan agudament en mi que la seva percepció esdevé conscient. Aqueixa
Serp sobre el camí és Dan, cerasta en el viarol: Ell	fibla	els peus al caball i tomba el caballer d'espatlles.
com la calima, sempre igual i sempre nova, que punxa i fereix i	fibla	en les carns i les amara d'anhels, com l'aigua de la boira, tan
del desig com la del ferro roent damunt de l'enclusa, la paraula que	fibla	com un agulló, tot es plegà voluptuosament en la penombra de la llum
si no li estronqués la follia una mosseta que, en obrir la porta, deixa	fiblar	l'alenada sonora del dancing. —Dinah, Dinah... L'aire de
punt es perd, ara una altra esclata amb una força d'evocació fecunda, ara	fibla	per entremig de totes una que fa vibrar les cordes del sentiment".
i el morent insulta a la seva germana, i aprofita els darrers alens per	fiblar	la cara de la infeliç amb els mots més vils i més abominables. Ah! No es
duros s'haurien fos a les seves butxaques. I bé, aquesta sospita	fiblà	terriblement la susceptibilitat del senyor Marcel·lí, el qual de la
va preocupar ni un moment en Boi Delit. Collí un tronquet, això sí, per	fiblar	l'animal si de cas s'atrevia a escometre'l, i seguí avençant. El camí
fent petar les fones (uns llargs mandrons de corretja trenada que	fiblaven	el mateix que coets), i escamots d'arquers que afinaven apressadament
proa per escometre amb el seu cos el vaixell enemic. Aquesta reflexió va	fiblar	en els nervis d'en Boi com una fuetada, i sense donar-se compte que
cosa per l'estil m'ha esdevingut a mi amb aquesta goteta d'aigua que m'ha	fiblat	la cara, que m'ha tornat la confiança perduda i m'ha fet veure-hi clar. No
en massa; era una columna dreta, borbollejant, unida; era una agulla viva	fiblant	l'aire, i copsant, sempre més alta, la llum del cel que s'irisava en
de Tristany, Saumell i Tàrrec callaven el seu despit. Però aquest els	fiblava	encara més fort, com tots els sentiments que cal amagar. —Vilaret és un
sa plena consciència. Enlloc d'enterboliment, tenia aquella lucidés que	fibla	les coses com una agulla de llum, tot alterant-les una mica, la lucidés
dit paraula a ningú, reclós en el gaudir intens. L'olor de la bosquina el	fiblava	, com la carn d'una dona li agullonava els sentits. S'havia oblidat de
de tinta damunt la terra emblanqueïda de gebre. L'aire és fi, geliu; us	fibla	la cara com si dugués agulles, i us deix tots perfumats de les flaires
i el sol, que d'esquitllentes tocava a l'espadat, tan desigualment	fiblava	les gotes d'aigua que unes, entelades de front, semblaven perles, i
un moment esbalaït. Però l'urc dels bajàltides aferrats a la terra el	fiblà	a través d'aquella boira de poesia, es carregà a l'esquena la corona de
vanitat i la mort: Merlí, en la possessió de totes les seves facultats,	fiblava	en l'ànima del Bajalta els dos neguits que el podien aturar. —En els
es girava d'esquena de tant en quant i caminava unes passes reracules per	fiblar	amb el llampec de la mirada el que afluixés en la correcta formació, i el
farcit de salsitxes i de llom greixós, de pinyons i de prunes que l'han	fiblat	de llurs aromes. I ¿què us diré de les neules remullades amb vi ranci i

Pàgina 1 (de 6)

50 següents