DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
implorar V 614 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2018)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb implorar Freqüència total:  614 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

" "Ja que m'és temps de morir, jo voldria fer...", afegí, desolat i implorant l'últim desig de reu, el monstre, en un llenguatge una mica més clar.
es barregen veus irades i tremoloses i una altra veu humil que sembla implorar. La criadeta surt disparada, es precipita corredor enllà, però ell
d'una nau. Avancen treballosament entre el desori, rebutjant mans que imploren, defugint rostres cadavèrics que se'ls riuen a la cara, enredant-se amb
Les esglésies queden obertes a tota hora i es relleven les novenes per a implorar clemència; a les cantonades i places cremen focs; i perquè cal trobar
histrió, el cor, et lliuro descobert el seu truc d'implorar perdó. Amor, perdó. Perdó per mi. Un últim perdó sense encant,
en el moment que Frederic de Lloberola s'havia de rebaixar i havia d'implorar clemència, de vegades per quantitats ridícules. La senyora Carreres,
el corb que em porti cada dia, com únic aliment, el pa d'amor. Implorant la pluja La veu del camp assedegat vers Vós, Déu meu,
No et deman el silenci de l'altura, ni en la tempesta implor el teu sopluig. Solament una estona sense enuig, un amorós
pitjor de tots els pecats, que és el pecat d'escàndol. —Vagi-se'n! —implora Laura. —Si el veiessin aquí! —Ja no poden creure coses pitjors de les que
tapada fins al coll per ganes que et vegin nua. Teresa no s'ofèn gens, implora: —Deixa estar en Pere i faré tot el que em manaràs; t'ho dissimularé tot,
..., apunto jo. —Ah! Qui sap? —Heu de venir una altra vegada! —imploro jo, sobtosament. Com he dit això? És una explosió emotiva, una d'aquelles
rapat, fa cara de ràbia. Abans de parlar-li jo, ell m'engueule. Jo imploro, amb una veueta humil, de llàstima, hipòcritament. Ell em diu que hi ha
tot ell, aixecava les mans al cel o devers el cònsol, suplicant. Implorava amb una veueta prima i humil, s'ennuegava, li venia un rogall asfixiant,
era á la pedrera, sortia y 's posaba al peu d' una iglesia desde ahont imploraba la caritat dels que anaban á missa. Mes tart, se 'n entornaba á casa y
sense dir paraula, y si alguna 'n deya feya tart; perque 's posaba á implorar caritat quan lo que n' hi hauria pogut fer qui sab per ahont passaba. En
en altres dones, s'iniciaria la decadència del teu cos. No creguis que implorés les sobres; no pretenia que la teva desfeta t'aproximés a mi; només sé
-nos en la vostra vida privada? —Cap, ni un! No segueixis, Gaspar! —implora Lluïsa. Mònica mou el cap, compungida; es dol d'aquella covarda feblesa
mare. —Ja ho veus, Cosme... —Era la tímida veu de la senyora Clotilde, que implorava clemència. Cosme va reaccionar amb vivesa: —Sí, tot és més clar que
paraules, la gesticulació dramàtica, les llàgrimes, les mans unides per implorar perdó. —Cosme, Cosme... Obria la resclosa: l'aigua es precipitava rost
pecat, se'n penedia després de dos mesos de constant remordiment; no implorava perdó "encara", només exigia penitència, però no aquella indiferència
"Aquell migdia que et vas decidir per primera vegada a implorar el meu perdó, va ser el meu orgull qui et va respondre. Cosme, el soberg,
vespre que estava convençuda que les paraules no se li acudirien. Havia implorat a Déu tenir prou força per a confessar-se, expiar la seva falta, a canvi
i jutjar el meu acte, estic segura que l'aprovaria. ¿Qui de nosaltres dos imploraria una secreta mort? Ell! I, molt més que tots dos, Cosme la celebraria.
només per la cambrera, o tota sola... Potser de pensament el cridaria per implorar per darrera vegada el seu perdó... Cosme es va fer servir el sopar abans
el germen d'una nova vida condemnada a l'odi? Venia a somicar, potser, a implorar clemència, a vessar llàgrimes de contrició còmodament establert a l'altra
que Déu l'escoltés a ella sola, se li adreçà amb el seu propi llenguatge. Implorava clemència, sol·licitava que en aquella dramàtica alternativa li
fins aleshores. S'hauria conformat amb el paper de criada; només implorava pietat, silenci, que la deixessin sola, però Cosme es complaïa a
just. ...preferí no delatar-se tan ostensiblement i adreçar-se a Déu per implorar que la salvés d'aquella hora ignominiosa ni que fos amb la mort. —He
humil, potser? —va demanar a la seva mare amb mirada mansoia, com si implorés clemència. —Ser humil no és cap defecte. —Aleshores... —Saps ben bé qui
—Sí, sempre que em deixi infectar pels vostres remordiments i que implori el perdó dels déus per un crim que no vaig cometre. Sí, sempre que besi
Electra. —Ja ho veus, Filebe: és la regla del joc. La gent t'implorarà perquè els condemnis. Però mira de condemnar-los únicament per les faltes
—No en tinc, em sento embriagada. Borratxa d'alegria. Què ha dit? Ha implorat molta estona la teva gràcia? Orestes. —Electra, no em penediré
molt altiu. Has colpit un home que no es defensava i una vella que t'implorava que l'estalviessis, però qualsevol que et senti parlar pot creure que has
glòria ni amb poder ni amb fúria no em prendrà mai. Humil, implorar gràcia amb genolls suplicants, i reconèixer com a
sembla que es burlin del nostre mínvol feinejar, i que implorin més braços perquè podin llur creixença d'un excessiu
Pare i el seu Fill, irosos, mentre hi haurà perdó, si a temps l'implores." Digué l'Àngel fervent; però cap altre no secundà el seu zel,
no va poder la Musa salvar el seu fill. No així tu el qui t'implora podràs abandonar; car tu ets celeste, i ella, només
Senyor de tot, com ordenant-m'ho. Llicència de parlar llavors imploro, i li responc, amb súplica humilíssima: "Celestial Poder, no
un estil escaient, ella que es digna visitar-me de nit, sense implorar-li-ho, i que em dicta en els somnis o m'inspira,
ara tan dòcil als seus peus, misèrrima, criatura bellíssima que implora la benvolença i el consell, l'ajuda del mateix a qui
nosaltres." Serè, respon el Pare, sense núvols: "Fill meu, tot el que implores per a l'Home obtens; fou decret meu el que em demanes;
la mula. —Què vols? —va fer Zorbàs, nerviós. —Zorbàs —mormolà ella, implorant—, tingues seny... No m'oblidis, Zorbàs, tingues seny... Zorbàs sacsejà la
descolorides. Dalt de tot, a la volta, la Verge amb els braços oberts, implorant. Davant d'ella cremava una pesada llàntia de plata, i la tremolosa llum
sospiren... Eh, senyora Bubulina, fora les urpes! —Zorbàs... Zorbàs... —implorà de nou la madam, i s'acotà, agafà el mocadoret i el va enfonsar al
de Déu, Hortènsia, promesos l'un de l'altre, i per llur salvació, implorem el Senyor!" —/Kyrie eleison! Kyrie eleison!\ —taral·lejava
Hortènsia formiguejaven, se li esponjaven, i els mugrons se li dreçaven implorant també una boqueta infantil. "Casar-me, casar-me, tenir un fillet...",
inanició. Fins i tot en mig de les angunies presents la natura humana implorava menja. Amb un esforç penós vaig estirar el meu braç esquerre fins aon els
estat joia i ventura, a canvi de tu viure." "Tota intercessió fou implorada. Cap escrúpol no impedí de doblegar els genolls, cap vergonya d'humiliar
de carga. —/¡Nó, pobre! Nó, señor Bau, nó!\ —encara imploraven alguns ab tò de mofa, no poguent contenirse'l riure. —/¡Silencio,
aprop; jo, amb un home barba-roig, que m'estrenyé contra el seu pit i m'implorà com si fos el seu confés: em perdones? I certament, jo, noiet de dotze

  Pàgina 1 (de 13) 50 següents »