×
Filtres |
|
|
|
|
Lema: Coincident amb interrogar |
Freqüència total: 1606 |
CTILC1 |
grup dels seus habitants; els comunicà que era el seu propietari; els | interrogà | sobre llur comesa, i amb breus paraules els assenyalà la nova ocupació | d'ell amb la forastera— també aquesta se li havia esvaït. Mila l'havia | interrogat | sobre aquell fet: no pogué menys de dir-li-ho, car era l'única cosa que | S'assegué en silenci, fatigat, i sospirà. Mila a penes s'atrevia a | interrogar | -lo. L'havia esperat amb impaciència, pensant que li diria alguna cosa | Per la mateixa raó no volgué parlar-li de l'estàtua ni volgué tampoc | interrogar | -la sobre la impressió que li havia pogut causar, impressió que, per altra | davant seu, hi havia la imatge de Mila, que, des de la fusta, semblava | interrogar | -lo angoixosament. Tenia els ulls fixos en ella feia una estona; els | sap per què l'han duta a la masia. La seva mare, un dia que ella intentà | interrogar | -la sobre això, l'havia feta callar amb aspror, però Andreu li ho explicà | perdició. Joan del Santo, segons el seu costum, l'escoltà en silenci. L' | interrogà | , després, sobre altres coses, com si allò no l'interessés, però, en | puc contestar a la meva manera. Si no m'ho permeteu, tant se valdria que | interroguéssiu | algú altre al meu lloc. Les mirades pesen al seu damunt, amenaçadores i | una llarga sarment que té a les mans. En sentir-los, dreça el cap, els | interroga | : —Què n'he de fer, d'això? —Planteu-la —diu ell. — | la boca excessivament oberta abans de mormolar: —No ho sé. —T'han ferit? — | interroga | l'altre. L'expressió l'obliga a alzinar la testa cap al rostre on | però es contemplava el seu fill amb una certa inexplicada angúnia. S' | interrogava | a si mateix amb sorpresa, per què no se sentia orgullós? Jeroni era un | es digué el Narro, i estigué a punt d'anar-se'n. Això no obstant, l' | interrogà | : —Què et passa? —Esta nit hai tingut un somni. —Un somni? I què | romangué una estona vora de la bèstia. Rosa Maria cridà Jordi a banda i l' | interrogà | : —Què li passa, a ton pare? Saps alguna cosa? —És el gos. — | aquells ulls quasi humans, que ell ara no podia mirar. Ara semblava | interrogar | -lo, preguntar-li per què li havia disparat. "Per què m'ho has fet? | canviat. Marina endevinava que li amagava alguna cosa. Quan ella l' | interrogava | , ell la mirava de sobte, estremit, com arrencat a una preocupació | I Frederic, l'endemà d'aquella decisió, estirat dintre dels llençols, | interrogant | amb els ulls d'una manera mecànica el gos dissecat i tornant a passar les | ,— tu mateixa; des d'ara a tu pertoca de fer i desfer. —Jo? — | interroga | Laura, obrint molt els ulls. —Qui més mestressa? —I sense abandonar | per les cares brutes. —No veus, Tomàs, com no costa res de ser feliç? — | interroga | tot prement el braç de l'home, per encomanar-li la seva vibració. —Només | la Teresa... —¿I, què creus que m'ha de passar, amb la Teresa? — | interroga | Laura, amb un séc d'angúnia al front. —Com que costa tant de fer estar de | , i m'avergonyeixo de ser una pobra. —Ja han començat a retreure-t'ho? — | interroga | ell, amb despit. —Així, vols dir que m'ho retrauran? —No pas davant teu | s'atura i el braç li tremola una mica en el de Tomàs. —Que estàs cansada? — | interroga | l'home, sol·lícit. —Molt cansada; però és de saber aquestes coses, que no | un cop de mà instintiu, es tiva la faldilla tan avall com pot. —Què fa? — | interroga | immediatament la filla. L'oncle es redreça tot encès de galtes; un tros | li tremola: —És... que jo no vull pas anar-me'n. —No? — | interroga | Laura, en un esclat de vehemència, com el crit d'un nàufrag que percep | varen desentendre d'acompanyar-la. —Cap al Rieral vols anar a fanguejar? — | interrogava | Teresa. —Sí que ens posaríem bé la roba! La gent creuria que anem a | una visita de compliment. I no sap que jo els porto la visita! Laura | interroga | , vagament encuriosida. —Ja vaig dir-los que tornava el meu nebot de | esguard se li perd en el flam violeta de l'estufa. —No m'escoltes, Laura? — | interroga | Teresa amb un màxim de simplicitat d'accent. —Encara no m'has dit què | la meva filleta benaurada. Les llàgrimes li arriben als ulls. Pere no la | interroga | ; l'un i l'altre respecten l'acord, no formulat, de fer abstracció en les | totes les tardes, fins a ella que hi és present. —Només, alguna tarda?... — | interroga | amb reticència. —Et sap greu? —diu Pere amb un començ de terror. —Oh, | compareix a l'ermita, acompanyat d'un amic. —Què hi véns a fer, aquí? — | interroga | mossèn Joan al nebot. L'altre s'excusa: ahir a casa els Muntanyola | fiblonejats per les primeres cremades del desig. —Què vols dir, Teresa? — | interroga | l'amiga, malgrat haver-la entesa prou bé. L'altra no respon, endurida de | tothom en parlava; i quan el senyor Llibori, en un apart amb Teresa, va | interrogar | -la sobre aquell punt delicat, ella restà com espantada, en una actitud | de Laura i d'unes quantes persones amigues. —Feia dies que no se't veia! — | interroga | Teresa a una noia amiga de les Torroelles. —He fet tres setmanes | estranyes aquest minut tan bo, que no tornarà mai més. —Mai més? — | interroga | Pere, anguniat. —I doncs, què creu de mi? —No sé res; només sé | afront! Per què el necessites un altre home; digues? —Un altre home? — | interroga | Laura, sorpresa. —N'he tingut prou i massa amb un. He fugit d'en Pere per | hora per veure-la de prop. —De què ve que tant t'agradi, ara? — | interroga | la cunyada, recelosa perquè era com si Laura li hagués endevinat el propi | persona que li parla amb dolcesa. —I tu, podies creure-ho, de mi? — | interroga | Laura, melangiosa. —És clar; ells són els bons; poden tenir raó. —D'aquí | el germà dret davant la muller, magnífic com un fiscal. —Què us passa? — | interroga | la germana amb la fredor de sempre. El dit de l'home acusa: —He trobat | refusa: —Queda't, si no hauré de creure que també tens por. —Por? — | interroga | Pere, ressentit: —de qui? —De la gent, home! Tomàs seu, entre la | anat. Quan una persona té ganes de fer parlar la gent... —Què vols dir? — | interroga | el Muntanyola allargant el coll per veure de cara la seva germana. —Aviat | més perquè s'acaba d'esvanir entre els braços de l'home. —Què li passa? — | interroga | a Teresa, que entra, encarcarada com una divinitat justiciera. —Passa que | el covard i el transforma en agressiu. —És cert tot allò d'en Pere? — | interroga | amb un començ de vermellor a la cara. —Pregunta-ho a qualsevol que | l'infern! Prou saps el que puc dir-te... —Què pots dir-me? — | interroga | Teresa amb tot de sécs al front, de severa indignació. —Una dona com tu, | per un amor impossible. I és en aquell moment de vacil·lació quan Tomàs | interroga | , de cara a les dues dones: —És cert que en Pere i tu sou amigats? — | ser enlloc. Nostre Senyor ja m'hauria donat resistència. —I ara, què? — | interroga | de nou el sacerdot, al punt en què van per sortir. —No el veuré mai més. | —Però, què hi havia de cert, en tot allò d'en Peret de cal procurador? — | interroga | ell, amb aire de candidesa. —Tothom diu el que li sembla, encara que jo | Compareix Teresa, amb el somriure gèlid de la indiferència. —Tornar? — | interroga | , meravellosament sorpresa. Es decanta a mirar endins de la casa: —Ja ho | el conjunt pot oferir al problema que el bricoleur li planteja. | Interroga | tots aquells objectes heteròclits que constitueixen el seu tresor, per | pogut ésser preferida a la primera. Indubtablement, l'enginyer també | interroga | , puix que per a ell l'existència d'un "interlocutor" resulta del fet | de transigir. Hom podria sentir-se temptat de dir que l'enginyer | interroga | l'univers, mentre que el bricoleur s'adreça a una col·lecció de | de matisar. Contemplem ara aquest retrat de dona pintat per Clouet i | interroguem | -nos sobre les raons de la profunda emoció estètica que suscita, |
|