Dispersions  
  Lemes:
  reset   aplica
ironia F 1782 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2013)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb ironia Freqüència total:  1782 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

veu adquirí de sobte un accent singular; vibrà amb una barreja de falsa ironia, que no aconseguia de velar l'angoixa massa real que bategava en el fons;
Potser tenim ja dret a esperar que el sexe no admetrà ni tan sols la ironia. La pornografia hi perdrà tota la seva saborosa eficàcia. La
obrer ferroviari, que seia al seu costat —boina, ulls clars— li diu amb ironia: /Compañero: ¡cuántas cosas haría yo también si tuviese el mundo en
14 juliol. Vaig a Barcelona. Al tren uns viatgers fan ironies sobre els avenços de les tropes republicanes, a Madrid. "Ara sí que anem
descobrir-la. —Aquí ve la Muda. Què li deu passar? Li deien la Muda per ironia, perquè mai no es cansava de parlar. La seva llengua es movia tothora i
tenia cap interès a fer l'esforç de pensar frases brillants, carregades d'ironia, les més convincents per a tu i per al teu públic. L'única cosa que
d'un clima verd gris i anéssim despullats i no duguéssim ni ganivet ni ironia a la faixa. Un dels meus interlocutors de Borabora ha estat un senyor
cap a realitats concretes, eficaces i profundes. I en darrer lloc, la ironia, forma vital que permet els redreçaments i anul·la la gangrena de la
anul·la la gangrena de la passió i del fanatisme. El seny, la mesura i la ironia es troben al servei de la continuïtat, expressada en la fórmula "que tot
mateix poble. Algun dels més il·lustres escriptors actuals, que fan de la ironia el fuet de la mesura, recorre fins i tot a la meteorologia, i explica que
homes de la flamarada i de les actituds extremistes. El nostre sentit d'ironia falla, i sortim al carrer devorats per un excés de pressió sentimental.
Palma. Se les dóna d'aristòcrata per aquells barris. A mi —somrigué amb ironia— em diu cosí. —No li has de consentir aquestes familiaritats —digué Dona
i les dones de poble malmenjades —això ho diré sense ironia— sembla com si de nit sentissin un bruel impossible,
de creure del tot, no contradiu l'esperit blanc cap ironia de cap cos), després de tot, què té d'estrany si en
endreços, ni menys a ser bescantada. Víctor. [(Amb amarga ironia.)] És que esperes la visita d'algun príncep, Ernestina?
però bé s'ha de tapar l'expedient. Víctor. [(Amb despit i ironia.)] És a dir que jo era el destinat a vetllar els festeigs de... Oh, li
No, no; la consciència, Víctor... els juraments. [(Diu això amb amarga ironia.)] Hem d'estar sempre d'esquena! Desitjo reposar... ja no treballaré
no sé si molt encertadament, amb els noms de continuïtat, seny, mesura i ironia. Aquestes són les que m'han semblat sobresortir i excel·lir damunt les
una unitat on queden arrelades totes quatre. Continuïtat, seny, mesura i ironia no són, per consegüent, quatre maneres diferents de viure, que puguin
el secret d'un poble. Perseguir la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia al llarg de la història ens palesaria potser un dels aspectes més
que caracteritza tant com ella la vida catalana: el seny, la mesura i la ironia. La consciència, és, en el fons, el que les fa possibles, de tal manera
que, per dir-ho així, la conforma. El seny és, en canvi, com la ironia, una categoria material, que no arriba potser a conformar l'existència,
de dissoldre amb l'aridesa d'un raonament o amb la petita sageta d'una ironia qualsevol situació afectiva. D'ací també certa distància que cada català
adora des del fons dels segles té un nom: és la Mesura. IV La ironia El català creu en algunes coses, poques i molt fonamentals, a fons i
realitat que constitueix un dels pilars essencials de la seva vida: d'ironia. Què és pròpiament la ironia? Assagem una resposta provisòria i una mica
un dels pilars essencials de la seva vida: d'ironia. Què és pròpiament la ironia? Assagem una resposta provisòria i una mica precipitada: ironia és
la ironia? Assagem una resposta provisòria i una mica precipitada: ironia és aquella actitud que renuncia a la drecera, que deixa d'expressar-se
a través d'un rodeig. Tal és poc més o menys el sentit que donava a la ironia el més il·lustre de tots els irònics: Sòcrates. Ell sabia que no tot es
per a esdevenir després més transparents i més clares. Perquè la ironia no és una manera de velar i ocultar el que vol dir-se, sinó cabalment una
sinó cabalment una manera de fer-ho més evident, més patent encara. La ironia no és una vel·leïtat del sentiment: és una necessitat de la raó. El
del sentiment: és una necessitat de la raó. El català no entén, doncs, la ironia com l'entenia, per exemple, el romàntic. Per a l'actitud romàntica,
d'una obscura intuïció, a la unitat essencial de tot el que existeix. La ironia era utilitzada per a practicar l'operació que amb més delit perseguia el
dissolució, la confusió, la identificació de totes les coses. Per això la ironia era, com reconeixia Frederic Schlegel, la funció més pròpia d'una
de crear-les novament des del fons irracional on les deixava sumides. La ironia romàntica es complaïa en desconjuntar les coses, no per a mostrar el que
equivalia a confondre i no a destriar. Així, el romàntic despullava la ironia d'allò que li atorga el més evident atractiu: la humilitat. Perquè
que li atorga el més evident atractiu: la humilitat. Perquè l'autèntica ironia és sempre humil, i s'afanya menys en dissoldre el món per a crear-lo
per a crear-lo novament que en reconèixer-lo en la seva realitat nua. La ironia clàssica i socràtica és precisament el contrari de la ironia romàntica:
nua. La ironia clàssica i socràtica és precisament el contrari de la ironia romàntica: és la tendència a reconèixer constantment els límits de les
les coses; és el desig de separar, de distingir, i per això aquesta humil ironia esdevé sovint el que és menys romàntic del món: la caricatura. Per ella
les coses la seva altra veritat. No obstant, la distinció entre la ironia romàntica i la ironia clàssica, entre la dissolució i la caricatura, no
veritat. No obstant, la distinció entre la ironia romàntica i la ironia clàssica, entre la dissolució i la caricatura, no ens facilita encara una
la caricatura, no ens facilita encara una significació unívoca d'aquesta ironia que el català utilitza sense adonar-se'n. Caldrà submergir-nos una mica
Caldrà submergir-nos una mica més per a descobrir l'essència d'una ironia que, per tal d'assolir la veritat, defuig tota drecera. Sense una prèvia
drecera. Sense una prèvia distinció entre els diferents tipus possibles d'ironia no trobarem el sentit particular que la ironia i l'expressió irònica
tipus possibles d'ironia no trobarem el sentit particular que la ironia i l'expressió irònica tenen per al català. En desviar-nos de la drecera,
deixem, en efecte, de creure una mica en la cosa sobre la qual s'aboca la ironia; deixem de creure, no en la seva veritat, però sí en la seva veritat
per manca de religiositat, sinó per amor a la proporció i a la mesura. La ironia ens detura; ens impedeix abandonar-nos totalment a una cosa i fa possible
alhora un lliurament autèntic. De primer antuvi sembla, per tant, que la ironia exclou la fe positiva, que no és sinó el mantell de la supèrbia, de
de l'orgull, de l'egoisme. I, certament, el primer moviment de la ironia és la separació i la indiferència. El risc que així correm és
desconfiats, descreguts, escèptics. Però això que sembla perseguir la ironia quan desconeix l'existència de realitats externes a la pròpia, quan

  Pàgina 1 (de 36) 50 següents »