Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

com en els seus actes va ser constitucionalista i defensor dels furs,	jacobí	i usà el títol de Cavaller de Padrós, —no hi ha cap document que confirmi
amenaces de presó i anatema de la Inquisició, "la depravada corrupció	jacobina	" —paraules del ban— s'estenia per la ciutat. Els marxants, els
sentir-hi un net accent gavatx, i en més d'una s'amagava un pèrfid accent	jacobí	. A can Campdepadrós de la Portaferrissa hi ha acadèmia. Sol haver-n'hi
de la nit. Jeroni Campdepadrós, el Cavaller de Padrós, assimila les idees	jacobines	del seu amic, procura obtenir la seva admiració explicant també, i
la seva fàcil paraula, la seva audàcia, fins que descobrí la filiació	jacobina	del silenciós empordanès i comprengué que tenia a les mans la màxima
del llibreter Sterling, ja famosa a la ciutat, amb una fama merescuda de	jacobina	. Descobrí sorprès, embriagat per l'èxit, que els seus discursos
del Senyor de Meternich es formava un nucli de venecians que es creien	jacobins	simplement perquè odiaven la imperial i catòlica Àustria. Per què va
ceguesa, obtusa irreflexió per part del clan Campdepadrós, puritanisme	jacobí	per part d'Erasme, van tractar de salvar-lo d'ell mateix, acorralant-lo,
època de llibertats. Confonia la llibertat que ell defensava —de nissaga	jacobina	— o el fur que venerava —una resta petrificada de passades concepcions
de govern. Un segle d'esclafament provincià i un altre de reviscolament	jacobí	del problema de la sobirania, plaçat sobre la concepció d'un pacte de
de 1808, es proposaren a Espanya dues solucions: l'abstracta,	jacobina	i uniformista dels intel·lectuals castellans i andalusos, i la real,
de saber— que no podrà pas ésser, simultàniament i a títol igual, la del	jacobí	i la de l'aristòcrata. Per hipòtesi, llurs totalitzacions respectives
trobadors, entre ells— es troben a dos dits de l'extinció. Els projectes	jacobins	de l'abbé Grégoire troben avui, a gairebé dos segles de distància, el seu
els liberals del Vuit-cents els encarregats de procurar-ho. Ells també,	jacobins	, maquinaren la divisió "provincial". La monarquia unitària de Felip V
no tenia un contingut nacionalista —ni el podia tenir. Però els	jacobins	sentien d'alguna manera que hi havia un risc en germen. La paraula
n'adonaven tant com els del centre. La fina sensibilitat del liberalisme	jacobí	es feia càrrec de la transcendència i de la gravetat de la situació. Els
es feia càrrec de la transcendència i de la gravetat de la situació. Els	jacobins	no eren ximples i endevinaven una amenaça, llunyana, però no gens
en desembocar en el XIX, despertarà profundes aprensions en els	jacobins	. En 1837, i a València, un anònim escriu una carta al setmanari
penso— perquè l'estimo ben simptomàtic. Simptomàtic, és clar, del recel	jacobí	. Era un recel que no devia ésser estrany al fet de la divisió
edifici valencià degué ésser una idea que els buròcrates i els polítics	jacobins	devien reconsiderar repetidament. Jo no asseguraria pas que fos amb la
Si ho mirem bé, aquest "provincialisme" és encara una maniobra	jacobina	. Perquè l'hidra jacobina, liberal —diguem-ne liberal— o antiliberal, no
aquest "provincialisme" és encara una maniobra jacobina. Perquè l'hidra	jacobina	, liberal —diguem-ne liberal— o antiliberal, no sembla disposada a
el centre no tardà a reviscolar, amb una metamorfosi increïble: es fa	jacobí	. Era lògic que fos així, si volia sostenir-se com a centre. Però el nou
de la seva ineficàcia "assimilista". A França, i a tot arreu on l'Estat	jacobí	ha estat en mans hàbils, l'aparell governamental fou un instrument
Potser també era inevitable. Enfrontats polèmicament amb l'Estat	jacobí	, per unes raons o altres, llur oposició havia de reflectir-se en una
havia el fons proudhonià d'una idea de l'Estat als antípodes de la versió	jacobina	. Blasco Ibáñez es limitarà a repetir la lliçó més o menys ben apresa en
del nou patriotisme. Sobre ell operarà, francament desimbolt, el clan	jacobí	del XIX. Les dèries unitaristes dels liberals del Vuit-cents no
tenen tot un altre aire, i fins i tot una intenció ben distinta. L'Estat	jacobí	del Vuit-cents fou una pròtesi inadequada que la bona voluntat dels
administratiu, és clar. Protesta contra l'aparell burocràtic de l'Estat	jacobí	. És una protesta limitada, no cal dir-ho. Ell està infeccionat per la
"privilegiades". Els tals "privilegis" són il·lusoris: l'Estat	jacobí	s'estarà molt de concedir-los. En el fons no és sinó una enveja palmària
comú. Cap de les quatre províncies en què fou dividit el Principat pels	jacobins	del 1833 no reté en exclusiva el nom de "catalans":
al "centre" cap confabulació per dividir-nos: però és el sinistre furor	jacobí	que la nostra divisió ha de beneficiar. La unitat del País Valencià,
és evident que havien d'acudir a la política per a aconseguir-ho. L'Estat	jacobí	no farà mai cap concessió motu propio a les llengües no oficials
les portes d'un mercat que s'havía d'erigir damunt l'indret del club dels	Jacobins	, a París. Jo estava retut —retut fins a la mort per aqueixa llarga
més o menys heroica, més o menys brillant, hi ha una abundor de	jacobins	en doina, sobrers abans d'actuar, desocupats quan no estan ocupats en
Dretista Espanyol reconeixia la seva error —Bèlgica estava venuda a la	jacobina	França; la minaven els jueus i la maçoneria, —aquell negre espectre que
i les circumstàncies varien no menys ràpidament. La dictadura	jacobina	no fou substituïda immediatament per una altra dictadura (bé que el
que nosaltres mateixos els hem donat". La idea uniformista dels	jacobins	, triomfadora damunt la idea federalista dels girondins, no era realment
contraria al nacionalisme, al menys en intenció i en principi. Ells, els	jacobins	, partíen del fet que la França era un sol poble, una sola nació. La Festa
categòrica, que fa pensar en una acceptació pura i simple del centralisme	jacobí	, cal tenir en compte que, precisament en aquella època, Plekhànov havia
que de cap manera li pertany. El llibertinatge, la impietat, la febre	jacobina	i tots els radicalismes, naturalment trascendeixen a la virulencia de
en retrobar-se l'ànima catalana en mig del desori i de la fullaraca	jacobina	, cal veure com en el Born es treballa per constituir una pàtria rica i
els "brigitins", els "agustins", els "guillemistes", els "	jacobins	"; com si fos poca cosa el nom de cristians! Una bona part donen molta
moviments així, al cap d'avall passa per reaccionari tot aquell qui no és	jacobí	, qui no és maximalista, perquè els jacobins són els temperaments
tot aquell qui no és jacobí, qui no és maximalista, perquè els	jacobins	són els temperaments fisiològicament revolucionaris, i són els motors de
baixament materialista del concepte de la lluita política. El prejudici	jacobí	d'escalfar l'adversari, d'impedir les seves possibles reaccions, de
ha mort, o més bé, està en camí de morir la forma romana, regalista,	jacobina	, napoleònica, qui, baix els diversos aspectes, és una i sempre la mateixa
uns cartells amb el següent reclam: "Un noble milanès, perseguit pels	jacobins	francesos, acaba de fixar sa residencia en aquesta hermosa ciutat, on es
a fer corre la veu de que aquell banqué no podía ésser altre cosa que un	jacobí	que parlava gascó, obligant-lo a fugir de Lunebourg, davant l'actitut poc
de reconciliar allò irreconciliable." Etienne Cabet, fill d'un obrer	jacobí	, advocat mediocre, s'havia sentit atret des de molt jove per les

Pàgina 1 (de 5)

50 següents