DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
jacobí A 138 oc.
jacobí M 109 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2020)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb jacobí Freqüència total:  247 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

com en els seus actes va ser constitucionalista i defensor dels furs, jacobí i usà el títol de Cavaller de Padrós, —no hi ha cap document que confirmi
amenaces de presó i anatema de la Inquisició, "la depravada corrupció jacobina" —paraules del ban— s'estenia per la ciutat. Els marxants, els
sentir-hi un net accent gavatx, i en més d'una s'amagava un pèrfid accent jacobí. A can Campdepadrós de la Portaferrissa hi ha acadèmia. Sol haver-n'hi
de la nit. Jeroni Campdepadrós, el Cavaller de Padrós, assimila les idees jacobines del seu amic, procura obtenir la seva admiració explicant també, i
la seva fàcil paraula, la seva audàcia, fins que descobrí la filiació jacobina del silenciós empordanès i comprengué que tenia a les mans la màxima
del llibreter Sterling, ja famosa a la ciutat, amb una fama merescuda de jacobina. Descobrí sorprès, embriagat per l'èxit, que els seus discursos
del Senyor de Meternich es formava un nucli de venecians que es creien jacobins simplement perquè odiaven la imperial i catòlica Àustria. Per què va
ceguesa, obtusa irreflexió per part del clan Campdepadrós, puritanisme jacobí per part d'Erasme, van tractar de salvar-lo d'ell mateix, acorralant-lo,
època de llibertats. Confonia la llibertat que ell defensava —de nissaga jacobina— o el fur que venerava —una resta petrificada de passades concepcions
de govern. Un segle d'esclafament provincià i un altre de reviscolament jacobí del problema de la sobirania, plaçat sobre la concepció d'un pacte de
de 1808, es proposaren a Espanya dues solucions: l'abstracta, jacobina i uniformista dels intel·lectuals castellans i andalusos, i la real,
de saber— que no podrà pas ésser, simultàniament i a títol igual, la del jacobí i la de l'aristòcrata. Per hipòtesi, llurs totalitzacions respectives
trobadors, entre ells— es troben a dos dits de l'extinció. Els projectes jacobins de l'abbé Grégoire troben avui, a gairebé dos segles de distància, el seu
els liberals del Vuit-cents els encarregats de procurar-ho. Ells també, jacobins, maquinaren la divisió "provincial". La monarquia unitària de Felip V
no tenia un contingut nacionalista —ni el podia tenir. Però els jacobins sentien d'alguna manera que hi havia un risc en germen. La paraula
n'adonaven tant com els del centre. La fina sensibilitat del liberalisme jacobí es feia càrrec de la transcendència i de la gravetat de la situació. Els
es feia càrrec de la transcendència i de la gravetat de la situació. Els jacobins no eren ximples i endevinaven una amenaça, llunyana, però no gens
en desembocar en el XIX, despertarà profundes aprensions en els jacobins. En 1837, i a València, un anònim escriu una carta al setmanari
penso— perquè l'estimo ben simptomàtic. Simptomàtic, és clar, del recel jacobí. Era un recel que no devia ésser estrany al fet de la divisió
edifici valencià degué ésser una idea que els buròcrates i els polítics jacobins devien reconsiderar repetidament. Jo no asseguraria pas que fos amb la
Si ho mirem bé, aquest "provincialisme" és encara una maniobra jacobina. Perquè l'hidra jacobina, liberal —diguem-ne liberal— o antiliberal, no
aquest "provincialisme" és encara una maniobra jacobina. Perquè l'hidra jacobina, liberal —diguem-ne liberal— o antiliberal, no sembla disposada a
el centre no tardà a reviscolar, amb una metamorfosi increïble: es fa jacobí. Era lògic que fos així, si volia sostenir-se com a centre. Però el nou
de la seva ineficàcia "assimilista". A França, i a tot arreu on l'Estat jacobí ha estat en mans hàbils, l'aparell governamental fou un instrument
Potser també era inevitable. Enfrontats polèmicament amb l'Estat jacobí, per unes raons o altres, llur oposició havia de reflectir-se en una
havia el fons proudhonià d'una idea de l'Estat als antípodes de la versió jacobina. Blasco Ibáñez es limitarà a repetir la lliçó més o menys ben apresa en
del nou patriotisme. Sobre ell operarà, francament desimbolt, el clan jacobí del XIX. Les dèries unitaristes dels liberals del Vuit-cents no
tenen tot un altre aire, i fins i tot una intenció ben distinta. L'Estat jacobí del Vuit-cents fou una pròtesi inadequada que la bona voluntat dels
administratiu, és clar. Protesta contra l'aparell burocràtic de l'Estat jacobí. És una protesta limitada, no cal dir-ho. Ell està infeccionat per la
"privilegiades". Els tals "privilegis" són il·lusoris: l'Estat jacobí s'estarà molt de concedir-los. En el fons no és sinó una enveja palmària
comú. Cap de les quatre províncies en què fou dividit el Principat pels jacobins del 1833 no reté en exclusiva el nom de "catalans":
al "centre" cap confabulació per dividir-nos: però és el sinistre furor jacobí que la nostra divisió ha de beneficiar. La unitat del País Valencià,
és evident que havien d'acudir a la política per a aconseguir-ho. L'Estat jacobí no farà mai cap concessió motu propio a les llengües no oficials
les portes d'un mercat que s'havía d'erigir damunt l'indret del club dels Jacobins, a París. Jo estava retut —retut fins a la mort per aqueixa llarga
més o menys heroica, més o menys brillant, hi ha una abundor de jacobins en doina, sobrers abans d'actuar, desocupats quan no estan ocupats en
Dretista Espanyol reconeixia la seva error —Bèlgica estava venuda a la jacobina França; la minaven els jueus i la maçoneria, —aquell negre espectre que
i les circumstàncies varien no menys ràpidament. La dictadura jacobina no fou substituïda immediatament per una altra dictadura (bé que el
que nosaltres mateixos els hem donat". La idea uniformista dels jacobins, triomfadora damunt la idea federalista dels girondins, no era realment
contraria al nacionalisme, al menys en intenció i en principi. Ells, els jacobins, partíen del fet que la França era un sol poble, una sola nació. La Festa
categòrica, que fa pensar en una acceptació pura i simple del centralisme jacobí, cal tenir en compte que, precisament en aquella època, Plekhànov havia
que de cap manera li pertany. El llibertinatge, la impietat, la febre jacobina i tots els radicalismes, naturalment trascendeixen a la virulencia de
en retrobar-se l'ànima catalana en mig del desori i de la fullaraca jacobina, cal veure com en el Born es treballa per constituir una pàtria rica i
els "brigitins", els "agustins", els "guillemistes", els "jacobins"; com si fos poca cosa el nom de cristians! Una bona part donen molta
moviments així, al cap d'avall passa per reaccionari tot aquell qui no és jacobí, qui no és maximalista, perquè els jacobins són els temperaments
tot aquell qui no és jacobí, qui no és maximalista, perquè els jacobins són els temperaments fisiològicament revolucionaris, i són els motors de
baixament materialista del concepte de la lluita política. El prejudici jacobí d'escalfar l'adversari, d'impedir les seves possibles reaccions, de
ha mort, o més bé, està en camí de morir la forma romana, regalista, jacobina, napoleònica, qui, baix els diversos aspectes, és una i sempre la mateixa
uns cartells amb el següent reclam: "Un noble milanès, perseguit pels jacobins francesos, acaba de fixar sa residencia en aquesta hermosa ciutat, on es
a fer corre la veu de que aquell banqué no podía ésser altre cosa que un jacobí que parlava gascó, obligant-lo a fugir de Lunebourg, davant l'actitut poc
de reconciliar allò irreconciliable." Etienne Cabet, fill d'un obrer jacobí, advocat mediocre, s'havia sentit atret des de molt jove per les

  Pàgina 1 (de 5) 50 següents »