Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

però hi torna a ser, en destrossar-lo les mènades. I saludem ara els	jutges	, solemnes en els setials. Èac, a la porta, amb el ros Radamant, amb el
"Amb aquesta cara de vet-ho aquí, és evident que l'havien de triar com a	jutge	en el famós i escandalós judici", va comentar la senyora Magdalena
creure que ella ha estat el meu botxí, però no ho asseguraria davant cap	jutge	. En coses tan greus cal no precipitar-se a emetre parers, i faré honor al
vessava sang, m'hauria de purificar, i les cerimònies duren, i els divins	jutges	es complaurien a dictar expiacions oneroses. La dona i el fill m'han
no passa de ser una expressió de vindicta: transferim a Déu-	Jutge	les nostres justificades ànsies de represàlia. "Venjança pòstuma". Els
només poden esperar eludir les trampes de la policia i la severitat dels	jutges	. I és que la instància "legal" que plana per damunt dels uns i dels
institucions: fins a tal punt n'està convençut de la importància. Els	jutges	, la policia i les presons són un correlat necessari d'aquesta convicció.
hi ha massa feina i solen deixar-los en blanc. Suposo que a tots aquests	jutges	nous els falta experiència. —I als detinguts també —replica el xicot—.
us heu inventat de desfigurar les realitats, de posar distància entre el	jutge	i l'acusat, entre les víctimes i els victimaris. De primer ens humilieu,
i tots dos es contemplen llarga estona, fins que la veu afemellada del	jutge	mig pregunta: —Sou vós, oi? —Sí —diu, reconeixent-lo tot d'una
potser una mica recelosos, però ja amb un inici de somrís. —Ja no sou	jutge	? —s'interessa aleshores. —Només tinc servei dia per altre —explica
per culpa de la flama. —Sé que intenten de matar-la —fa aleshores el	jutge	. —La mare? L'altre només mou el cap, afirmativament. —Ho sabeu ara o ja
continua essent útil, instrument. —És més complicat, ja ho sé —sospira el	jutge	. —No —protesta ell—. És més senzill, perquè vós disposeu d'aquesta altra
nega. I la utilitzeu, l'escolliu... —Només dia per altre —li recorda el	jutge	. —Sempre, doncs! Digueu: em consideràveu culpable, ahir? —Sí. —Ah!
us persegueixi. —La llei ho ordena. No és justa, doncs? —No —diu el	jutge	simplement—. La llei no serveix la justícia, sinó la conveniència. —I és
actitud moral és insostenible? —No n'hi ha cap, de sostenible —precisa el	jutge	—. Si hi fos, no caldria una llei. —I cal obeir-la? Fins al
l'autoritzarien, que us desposseirien del vostre càrrec, si ho sabien. El	jutge	somriu. —La llei especifica que tots els ciutadans tenen els mateixos
la noieta, inesperadament. —Que no se us respecten, potser? —replica el	jutge	, alçant els ulls. —Sabeu perfectament que no —diu ell—. Us consta la
res. —Per a mi, sí. —I ho aprova? —diu ell, assenyalant el	jutge	. La noia riu, amb una rialla fresca com l'aigua que transpira del càntir.
. És més teva que jo, a pesar de tot. —Aquí, no —declara sobtadament el	jutge	. Ell es gira amb un moviment brusc. —Ho has entès, doncs? —No —nega
Tens por? —pregunta a la noieta. —No, gens. Darrera d'ells la veu del	jutge	mormola audiblement: —Sempre hi ha vigilància, a les habitacions. Demanen
es torna a aturar, i aleshores es precipita disparat cap a la parada del	jutge	de la veu afemellada, atrafegat amb la seva caixa, massa petita per totes
es va abaixant mentre dins se sent una remor de trencadissa. Després el	jutge	col·loca un cadenat als dos extrems, s'eixuga la suor que li regalima del
ordenades, triturant entrepans. —Seria massa compromès —contesta el	jutge	—. I ara aniran de pressa. Cap aquesta hora sempre van més de pressa. És
devien haver estat anuncis comercials, però aleshores, inesperadament, el	jutge	s'immobilitza, pregunta: —Ha estat en entrar o en sortir, que us heu
La vostra i la nostra. —Aleshores també esteu perduts —li fa remarcar el	jutge	. —No, perquè no l'acceptem. —La nostra acceptació suposa i exigeix la
reclama un testimoni. Això és el que acceptem. —No és tan senzill —fa el	jutge	, i es grata la barbeta abans de fer un pas cap a la cabina—. Anem; pugeu
ell, enfilant-se al seu costat. —Només n'hi ha un —el rectifica el	jutge	—. Si voleu situar-la en un terreny acadèmic, podem començar a partir i a
us pregunto: per què fer-ne? —No n'hi ha, de trampa —denega el	jutge	mentre el tricicle avança per l'espai ara gairebé lliure, car ja queden
trampa és un privilegi que ara per ara només és reservat als déus. —I als	jutges	—somriu ell, afegint—, fins on els representeu. —El mira fitament—. Oi que
arribar a ser... —En una concepció diferent de les coses —l'interromp el	jutge	—. Sempre és el mateix. —No —el contradiu ell—. O sí, en la
acció i el qui queda n'inicia una altra: contemplar un cadàver. El	jutge	torna a riure, se'l mira i reposa les mans sobre la guia del tricicle
fiten com dos galls de panses, gairebé a punt d'agredir-se, fins que el	jutge	es veu obligat a engegar darrera l'altre vehicle que avança uns tres
s'ha reduït veloçment a una dotzena o dues de persones, i ell es gira al	jutge	, amoïnat i urgent: —Si no sortim de pressa ja se n'hauran anat. —Qui?
travessera, definitiva—. I per on passen, els de la cua? —pregunta al	jutge	. —Darrera els moneders hi ha una altra porteta, només per a ells. —I
acaba per a arrabassar-los, els papers, quan a la fi els allarguen al	jutge	, els hi entafora a la butxaca i gairebé l'empeny cap al vehicle que
ja cap al tard quan arribaren els "serenos" del nostre poble, amb el	jutge	i amb l'agutzil; el trobaren penjat, balancejant-se a l'arbre, i amb una
de donar explicacions a ningú. Però enyorava sa meva filla. Malgrat els	jutges	, judicis i sentències, sa nina volia viure amb mi i no amb son pare. Fou
que l'havien restituït tot d'una al palau de Collera sense esperar el	jutge	, perquè en un cas així el jutge tanmateix no pot disposar més que el que
al palau de Collera sense esperar el jutge, perquè en un cas així el	jutge	tanmateix no pot disposar més que el que és raonable. Allà, dins el més
"Reu de lletjor!" deien uns crits, uns crits de	jutge	amb la veu meva. Tot tan distant i tan present! Tot gratuït,
cada dia diposita la ínfima xifra de sa fe infinita. Quan el	Jutge	Major sortí de casa després d'una dormida de cent dies,
tropa t'espera; vora del torrent reps del sometent; i a ciutat hi ha un	jutge	dels més saberuts que el paper ja embruta amb els ets i uts. I t'estafen:
fan planta, vuitanta, noranta, i ja són aquí! Fi trista i eixorca! Els	jutges	la forca! Primer sê estimbat per un espadat! Ai, Verge del Carme, volgueu
ara ho han fet amb Nadal, l'han tenyit amb sang dels	jutges	, jutges del Consell reial, mentre Claris oferia
han fet amb Nadal, l'han tenyit amb sang dels jutges,	jutges	del Consell reial, mentre Claris oferia la missa que
tenia gana. Em tirava el plat de les sopes enlaire i, encarcarat com un	jutge	, assegut a la trona, picava amb la forquilla si trigava a dur-li les
moment del crim, i no dubta que el gos és mut i desconeix el domicili del	jutge	. Ranalies no exercia el seu càrrec amb la indiferència d'aquell que s'ha
i que era innocent, però no se'l va creure ningú; el lligaren, arribà el	jutge	amb uns grans ulls de son, passà tot el que passa en aquests casos... Les
a dubte i a més a més, encara que el francès explicava una història, el	jutge	se'n reia per sota el nas; tot l'acusava, tot li anava en contra. ¿Qui

Pàgina 1 (de 96)

50 següents