Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

només parlava tahitià, les nenes parlaven francès, però eren lleugerament	lirones	. Observo que no tenen gens de ganes de complaure. Després d'arronsar molt
-se.)] ¿Què fas ara? Abel. Vina aquí, et dic!... Cabreta	lirona	! Nara. Ja tens el vi al cervell! No vull que em toquis, ¿sents?
Diu que els rics no poden entrar en Paradís. (Els	lirons	, els mísers, benaventurats!). Qui trobi son ànima,
i el coloret de la manera més seriosa. Era romàntic, criatura i una mica	liró	; quan convidava a sopar una entretinguda, feia que les roses de damunt la
cop la venia a veure el senyor canonge, els ulls d'aquella pobra vella	lirona	s'encenien una miqueta i la seva boca ensorrada, monstruosament desfeta
remorosa de medalles beneïdes que li pengen del coll. —Com que és mig	liró	, li fan fer tots els papers de l'auca. —No tan liró com sembla! Jo prou
—Com que és mig liró, li fan fer tots els papers de l'auca. —No tan	liró	com sembla! Jo prou recordo les seves fetes de jove. —De jove i de vell! —
curiositat, perfectament dissimulada, de sentir què es diuen el capellà	liró	i la frívola mestressa Muntanyola, separats de tothom. —Si sabés com
al davant de la casa, i la Llebre de Març i el Capeller hi prenien te: un	Liró	seia entre ells, dormint profundament, i els altres dos reposaven llurs
la taula, i hi parlaven a tort i a dret. —És una cosa ben incòmoda per al	Liró	—va pensar Alícia— però, com que està adormit, suposo que tant se li'n
"obtinc el que em plau". —De la mateixa manera podríeu dir —afegí el	Liró	que semblava parlar bo i adormit,— que "respiro quan dormo" és igual
confosa. —No ho entenc— va dir tan polidament com va saber. —El	Liró	dorm altra vegada —digué el Capeller, i li va tirar una mica de te calent
—digué el Capeller, i li va tirar una mica de te calent sobre el nas. El	Liró	sacsejà el seu cap impacientment i digué, sense obrir els ulls: —És clar,
una safata de te. Parpelleja, parpelleja! Aquí el	Liró	va sacsejar-se i començà de cantar en el seu son: —Parpelleja,
bastant alarmada per aquella resposta. —Aleshores que en conti una el	Liró	—cridaren tots dos.— Desperta't, Liró! —I el pessigaven a tots dos
—Aleshores que en conti una el Liró —cridaren tots dos.— Desperta't,	Liró	! —I el pessigaven a tots dos costats, al mateix temps. El Liró va obrir
Liró! —I el pessigaven a tots dos costats, al mateix temps. El	Liró	va obrir lentament els ulls. —Poc estava dormit —féu en una veu tota
—Una vegada hi havien tres germanetes petites, petites —començà el	Liró	amb una gran pressa— i llurs noms eren Elsie, Lacie i Tillie, i vivien al
en totes les qüestions de menjar i de beure. —Vivien de melassa —digué el	Liró	, després de pensar un minut o dos. —No haurien pas pogut, sabeu? —observà
gentilment Alícia;— haurien caigut malaltes. —Així estaven —digué el	Liró	:— molt malaltes. Alícia intentà d'imaginar-se quina manera de viure tan
posar-se una mica de te i de pa amb mantega, i després va girar-se al	Liró	i va repetir la seva pregunta: —Per què hi vivien, al capdavall d'un pou?
repetir la seva pregunta: —Per què hi vivien, al capdavall d'un pou? El	Liró	va prendre's de bell nou un minut o dos per a pensar-hi, i després va dir
irada, però el Capeller i la Llebre de Març feren: —Xxt, xxt!— i el	Liró	va reparar, fent el bót: —Si no podeu tenir educació, val més que
Gosaria dir que pot haver-n'hi un. —Un, talment! —digué el	Liró	indignat. Consentí, però, de continuar. —Així doncs aqueixes tres
—digué Alícia, oblidant del tot la seva promesa. —Melassa —digué el	Liró	, sense fer, aquesta vegada, cap escena. —Necessito una tassa neta —va dir
Tirem-nos un lloc més enllà. Va mudar de lloc mentre parlava, i el	Liró	el va seguir; la Llebre de Març es posà al lloc del Liró i Alícia, de
parlava, i el Liró el va seguir; la Llebre de Març es posà al lloc del	Liró	i Alícia, de bastant mala gana, va prendre el lloc de la Llebre de Març.
la llet en el seu plat. Alícia no desitjava pas ofendre un altre cop al	Liró	, així és que va començar amb molta de cautela: —Però no ho entenc. D'on la
de melassa, eh, estúpida? —Però elles eren dins el pou —digué Alícia al	Liró	, preferint de fer com si no l'hagués sentida aquella observació. —És clar
si no l'hagués sentida aquella observació. —És clar que hi eren —digué el	Liró	— ...pou endins. Aquesta resposta va confondre tant i tant la pobra Alícia
va confondre tant i tant la pobra Alícia que va deixar continuar el	Liró	per una estona sense interrompre'l. —Aprenien de treure coses del pou
estona sense interrompre'l. —Aprenien de treure coses del pou —digué el	Liró	tot badallant i fregant-se els ulls, perquè anava ensunyant-se d'allò
M? —digué Alícia. —Per què no? —va dir la Llebre de Març. El	Liró	cap a aquell temps havia tancat els ulls, i s'engegava cap a una
Alícia podia comportar i va aixecar-se tota regirada i va anar-se'n; el	Liró	caigué dormit immediatament i cap dels altres dos no hagué esment de la
que la cridarien: la darrera vegada que els va veure provaven de ficar el	Liró	dins la tetera. —Sigui com sigui el que és allí no hi tornaré més
mirà a la Llebre de Març, que l'havia seguit al tribunal, de braç amb el	Liró	. —El catorze de març, em penso que era, —va dir. —El quinze —
—va dir. —El quinze —digué la Llebre de Març. —El setze —afegí el	Liró	. —Preneu-ne nota —digué el Rei al jurat, i el jurat escriví adaleradament
espai per a ella. —Voldria que no peguéssiu aquestes estrebades —digué el	Liró	, que seia al seu costat.— Amb prou feines puc respirar. —No puc fer-hi
dolçament.— Creixo. —No hi teniu dret a créixer aquí —va dir el	Liró	. —No digueu ximpleries —féu Alícia, més ardidament— ja sabeu que vós
d'una manera raonable, i no pas d'aqueixa manera ridícula —digué el	Liró	. I va aixecar-se molt botós, i va creuar el tribunal cap a la banda
deixat de mirar de fit a fit al Capeller, i en el mateix moment que el	Liró	va creuar el tribunal, va dir a un dels funcionaris del tribunal:
. —Ho nega —digué el Rei,— anem per un altre. —Bé, almenys el	Liró	va dir... —continuà el Capeller, mirant dalerosament al seu voltant per a
dalerosament al seu voltant per a veure si ell també ho negaria, però el	Liró	no va negar res perquè estava profundament adormit. —Després d'això —va
vaig tallar una mica més de pa amb mantega... —Però què va dir el	Liró	? —preguntà un dels jurats. —D'això no puc recordar-me'n —digué el Capeller
una veu tota assenyada al darrera d'ella. —Agafeu-me pel coll aqueix	liró	—féu la Reina en un esgarip.— Escapceu-lo! Traieu aqueix Liró de la sala!
coll aqueix liró —féu la Reina en un esgarip.— Escapceu-lo! Traieu aqueix	Liró	de la sala! Reprimiu-lo! Pessigueu-lo! Arrenqueu-li les patilles! Per
minuts tot el tribunal va estar ple de confusió, treient a fora el	Liró	, i cap al temps que cadascú havia tornat al seu lloc, la cuinera havia
—Boi! Mira-te'ls! Ja vénen! I de la gran alegria que sentia semblava mig	liró	. En Boi dirigí la mirada cap el punt on en Bau havia senyalat, i va veure
La son ens va vencent... Jo m'ajaço sota coberta i m'adormo com un	liró	, al redós de la minsa carcanada del pobre Martí. Els més valents han
deixat dormir en tota la nit. (I era mentida, perquè ho havia fet com un	liró	.) Jo crec que un bon administrador teu ho seria. La veritat, mai no em

Pàgina 1 (de 3)

50 següents