Dispersions  
  Lemes:
  reset   aplica
llanterna F 568 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2013)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb llanterna Freqüència total:  568 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

rància que tapa els esperits. —Espera —diu l'home—. Necessitem unes llanternes. En un costat n'hi ha tot un munt, però la majoria sembla que no
entre els quals queden uns passadissos per on circular. La llum de les llanternes projecta contra les parets tot d'ombres desiguals, descobreix llautons i
-ho bé, comencem pel començament —diu l'home—. M'hauràs d'ajudar. Deixa la llanterna a terra, s'enfila en un sortint de bagul i, amb un petit cop de palmell,
de nou la porta, els cal seure uns moments a terra, al costat de les llanternes desordenades, on ell respira amb tot d'espasmes feixucs darrera el
cap a la fossa on treballen els dos funcionaris que ara han encès una llanterna perquè a baix ja és gairebé totalment fosc. —No pleguen? —pregunta ell.
que espetega sota el seu pes. —On sou? —pregunta. —Aquí. Encendré la llanterna. La flama resplendeix, minsa i pàl·lida, dibuixant un ròdol de claror que
que semblen dansar d'una banda a l'altra quan la llum vacil·lant de la llanterna les colpeix. Ell s'incorpora amb un salt. —Ei! —fa—. D'on sortiu
. Un moment després torna amb el travesser. —Què vols fer? —Baixar-hi. La llanterna! Cal pescar-la a la galeria, on provisionalment han dipositat més
peus penjants, es mig gira i, engrapant la soga amb la mà, reclama: —La llanterna. Però la cosa no és practicable, cal cercar encara una altra corda, més
encara una altra corda, més prima, a l'extrem de la qual lliguen la llanterna que la germana fa davallar arran de paret. Aleshores el noi es deixa anar
es va submergint en les profunditats. Invisible ja, crida: —Més avall, la llanterna! La noia obeeix i hi ha un llarg silenci, fins que del fons de tot els
van remuntant penosament, un cap, les espatlles. La noia va aixecant la llanterna. —Què és, què és? —pregunten tots. Només els respon l'esbufec del xicot
altres i s'emboliquen de tal manera que, en sortir al pati, on brilla una llanterna solitària, el caporal els ha d'ordenar de nou. Cap al fons, distingeixen
obscur com una carbonera. —Al... to! —ordena el caporal. Encén una llanterna elèctrica que s'ha tret de la butxaca i avança cap al fons, obre una
a tancar la porta i els il·lumina incòmodament amb el feix de la seva llanterna. Darrera la zona d'ombra se sent la remor dels seus llavis que van
la marxa en seguiment del caporal que en travessar la porta apaga la llanterna. Tornen a recórrer el pati on els homes continuen llurs exercicis i
d'homes amb el tors nu treballen amb dues perforadores a la llum d'unes llanternes vermelles, i ací el terra tremola més perceptiblement, les vibracions de
si era ell. I de seguida van entrar a la casa i la van resseguir amb una llanterneta i feia olor d'abandonat i els passos ressonaven com si altres persones
i de costat i les ombres d'ells també ballaven i el reflector de la llanterneta era pertot arreu al seu voltant i la branca d'un arbre, flic, flac,
sempre resta apagat ton ull immòbil en la marina i ta llanterna sols il·lumina el sol, que mostra ta soledat. La blanca torre
perquè havien fet servir —així m'ho devien contar— els focus de les llanternes màgiques, per a il·luminar el carrer, i perquè, per fer soroll, havien
la mev' ánima. [(Desapareix)] Escena última [Roche, sol, ab una llanterna encesa, luego francesos ab mantas y barretinas y despues Ton. Comensa á
de la meva mare, que vivia en un poble de Creta, agafava cada vespre la llanterna i donava una volta pel poble per si de cas havia arribat algun foraster.
avi. Jo també he trobat un hoste, com si l'hagués buscat a la llum de la llanterna, i no el deixo que se'n vagi. Em costa molt més car que no un sopar,
càrrega." Vaig tornar a corre-cuita a la barraca i vaig encendre la llanterna. Zorbàs, quan li donà la llum, va parpellejar, obrí els ulls, em mirà com
Em mirava, obria la boca, la tancava de bell nou. A la llum de la llanterna, jo veia clarament els seus ulls impacients i inquiets. No em vaig
. Li dius que has perdut el camí, que s'ha fet de nit i que et deixi una llanterna. O bé que de sobte t'ha vingut un desmai i que voldries un vas d'aigua. O
amb grossos claus l'encavallada del sostre. Vaig despenjar d'un pilar una llanterna d'acetilè, anava i venia pel llot, mirant el filó negre i brillant.
Els arbres es tornaren carbó, vingué Zorbàs i l'ha trobat. Vaig penjar la llanterna al seu lloc, i em vaig posar a mirar com treballava Zorbàs. Es lliurava
la mà, regirà una panera, va treure fils, bobines, fustetes, encengué la llanterna i va començar a fer proves del telefèric. Ajupit sobre la seva primitiva
de puntetes per despenjar el santuri. Així que s'apropà a la llum de la llanterna, li vaig veure els cabells: eren negres com el betum. —Malvat —vaig
nit, fou madam Bubulina, arrupida davant la barraca. Quan, encesa la llanterna, li vaig veure la cara, em vaig esglaiar. —Què tens, madam Hortènsia?
em va mirar. Jo estava estirat al meu llit i, damunt meu, cremava la llanterna d'oli. Em va mirar una bona estona amb severitat; s'agafà els mostatxos:
camisa i s'abaixà els pantalons. —Porta el llum! —ordenà. Vaig acostar la llanterna. El cos magre i colrat s'il·luminà: ganivetades profundes, cicatrius de
. —Veus?, per darrera, ni una rascada... Has entès? Ara, emporta't la llanterna. —S'arreglà els pantalons i la camisa, es va asseure damunt el llit—.
es va perdre en la foscor. Em vaig estirar al llit, vaig apagar la llanterna i vaig començar de nou, seguint el meu trist i inhumà costum, a desplaçar
i En Quimet el tresor de les dobles d'or... Entretant, les ombres de la llanterna màgica esdevenien més i més confuses. El sol baixava més decidit. Ja
va de través. Comtessa Clara S'està parat. Guiomar I la llanterna sorda, la porta a la mà? Comtessa Clara L'ha deixada al caire
XI] [Alibou, Nas Tort, eixint a dreta i a esquerra amb una llanterna sorda. (Hom veu primer el reflex de les llanternes en les muralles i
i a esquerra amb una llanterna sorda. (Hom veu primer el reflex de les llanternes en les muralles i finestres.)] Nas Tort Ah! Ets tu, Alibou.
Ni jo. Només passant en el verger movia fressa un ocellàs que ma llanterna esporuguia. Nas Tort Fins la Guiomar que no es deixa lluscar.
està farcida de significacions demostratives; d'una manera anàloga, la llanterna de Demòstenes és admirable perquè dos homes en parlen i
del fons de les centúries amb els dos màstils airosos, el campanar i la llanterna, nau que fóra tan noble i tan pura, si la massa riquesa arribada amb els
seguit revingué. I aquesta vegada, replegant la cortineta que velava la llanterna penjada del sostre, l'escena va quedar il·luminada bruscament, i els uns
passatgers. Ara fóra impossible—, perquè l'home ha velat altra vegada la llanterna, i ell i la dama reposen, una mica encongits, entre el vell oficial i
Nosaltres som avui els primers que, passatgerament, enfoquem la llanterna de Spengler damunt la terra catalana. Cal confessar que la primera
Creguérem preferible de complir aquest delicat servei amb l'ajut d'una llanterna, tenint en compte l'estat del temps. En acabat, col·locàrem els nostres
i per una altra porta s'arreplegà allí dins una processó amb bugies i llanternes, el propietari i dos hostes alemanys en bates de nit, i una cambrera,
de lluna: la nit era negra com gola de llop. L'Andreuet va bufar la llanterna, i la va penjar en un clau al qual a penes arribava. Es varen posar en
van destacar-se sobre les meves parpelles closes unes visions com de llanterna màgica. Vaig veure la cara d'en Xaneta, amb els seus ulls menuts i

  Pàgina 1 (de 12) 50 següents »