Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

de nou en els teus ulls la bellesa dels núvols i dels arbres, l'oberta	mà	de l'oreig als camps de blat i d'userda. Vés-te'n, doncs, i sigues
irrespectuós. Prometeu "Vés amb compte amb el martell, que tinc les	mans	delicades", advertia, només amb el pensament, el Tità al seu amic botxí.
en el camí de les Gorgones. Però l'ull i la dent ja han lliscat de	mà	en mà, una volta sencera, i de nou em correspon a mi el dret
, en el camí de les Gorgones. Però l'ull i la dent ja han lliscat de mà en	mà	, una volta sencera, i de nou em correspon a mi el dret d'utilitzar-los.
sense treva damunt el crani, com tampoc als ullals com de senglar i a les	mans	o urpes d'aram. De què ens serveixen les ales d'or, si no és per escampar
ignoro el seu nombre. S'apliquen amb tenacitat al cant i duen a les	mans	, també de dona, delicats instruments de corda, que sospito que les han
just movien amb una remor piadosa les fulles, en fregar el brancatge les	mans	de l'hora baixa. Coronis A Tessàlia, Coronis o Cornella, jove nimfa
contarella sense sentit de la vida. Asclepi "El déu metge porta en una	mà	un bastó de caminant", enunciava des d'un magnetòfon una veu ampul·losa,
"Per la vara s'entortolliga una serp, animal endevinaire. En l'altra	mà	duu sovint una copa, per a triagues i altres begudes saludables. La
un somriure enigmàtic als espectadors ingenus i tornava a tenir en les	mans	la primera noble testa de la dona. "M'ha deixat de pedra", comentava la
Blasi. "On va, amb l'exhibició desvergonyida de pits i melic i amb les	mans	tan estranyament ocupades." "Sembla que hi agiti un parell de
noi Estengre. I va rebotre a terra, plorant de ràbia, el que tenia a les	mans	. "Sí", confirmava Pulcre Trompel·li. "I el cas és que tampoc no
l'exercici del cervell ni d'allò que prové de la noble disciplina de les	mans	. Hermes És aquí un jove amb les espatlles alades, disposat a calçar-se
del prat i a l'ombra dels arbres, estan sempre disposades a agafar-se de	mans	i a ballar la sardana, que és la dansa més bella..." "No, això no,
Hi entra fins als genolls i s'hi emmiralla. Atansa, potser d'esma, la	mà	esquerra a la fulla més baixa de l'últim arbre, ran mateix de la riba.
més noble i seriosa, en el seu origen, que la dels sàtirs. Agafes amb la	mà	dreta una copa, és cert, però potser en ella beus una dura i desolada
concurrència. El trencava amb valentia, en mesurar, rellotge en	mà	, la seva excepcional durada, Herr Doktor Herbert Johannes Dinkelhauser,
"que, si no canvia d'actitud, es ferirà amb l'espasa esgarrifosament les	mans	, totes dues o ni que malmeti només l'esquerra. I no ens caldria sinó
amb espasa. En el camp dels asfòdels començaré a esbrinar-ho, i alhora la	mà	del qui em colpeix. L'última veu que he distingit era la de la dona, i
per res, no els fregaré ni un bri de la roba. Si cometia amb les meves	mans	els homicidis, si per desgràcia i per escreix vessava sang, m'hauria de
manava, imperatiu, sense paraules! Sóc de cera blana, dòcil a les seves	mans	, i no podré desobeir la cruel ordre d'uns malignes ulls. I jo l'estimo,
mai el qui he agafat, el presoner, igual a una arna, en una meva closa	mà	. Hi ha dues exclusions, per a la meva vergonya, i encara tal vegada els
Tino Costa s'avançà cap a la porta i trucà. Només ara sentí que la seva	mà	tremolava lleugerament i tal vegada notà una lleu flaquesa als genolls.
l'escala, i acostar-se... acostar-se... Li costà una mica d'obrir; la	mà	nerviosa no encertava el pany. Féu girar la clau dues, tres vegades... i
i plagasitats dels infants del poble. El noi tenia encara un dit de la	mà	dreta inutilitzat, trist record d'una de les facècies més salvatges de
Aquest ferro? Bah!... —Prova-ho, si ets valent, home! —Amb una	mà	me'n sobra. Presumia en la seva ingenuïtat. —Ho heu sentit? Diu que amb
sobra. Presumia en la seva ingenuïtat. —Ho heu sentit? Diu que amb una	mà	... —se'n burlava el de la ferreria. —Ni amb una mà ni amb dues —saltà
? Diu que amb una mà... —se'n burlava el de la ferreria. —Ni amb una	mà	ni amb dues —saltà un altre. —Prova-ho, home, prova-ho, si
el del ferrer. Candi somrigué. Avançà confiat; agafà el ferro amb una	mà	, i tornà a amollar-lo de cop, amb un crit de dolor, bo i donant fortes
amollar-lo de cop, amb un crit de dolor, bo i donant fortes espolsades de	mà	. Els nois s'havien escapat tot rient. El de la ferreria, abans de tombar
no rigué: s'havia acostat; s'aixecà amb un terròs de fang endurit a la	mà	dreta, i el llançà contra Randa amb tanta força, que, colpint-lo a
continuà amb els ulls clavats en ell, sense immutar-se i amb la falç a la	mà	. I, de sobte, sense pressa, girà l'esquena al seu rival i continuà la
tornà davant el mirall, on, una mica inclinat, continuà pentinant-se. La	mà	, ara, li tremolava lleugerament. IV De manera que sa filla s'havia
gairebé amb sor Àgueda de la Creu, qui tenia, com deien allí, les	mans	de plata. La gràcia de les mans seves, l'heretà Mila en el brodar, i tal
la Creu, qui tenia, com deien allí, les mans de plata. La gràcia de les	mans	seves, l'heretà Mila en el brodar, i tal vegada heretà també un xic la
hagués estat capaç de fer-los sentir. Darrera d'ell hi havia, però, la	mà	amagada que el sostenia i li donava coratge, i aquesta mà era el padrí de
havia, però, la mà amagada que el sostenia i li donava coratge, i aquesta	mà	era el padrí de Mila, i era també sa mare, interessats tots dos que es
de la família i saben que poden deixar-ho tot confiat a les seves	mans	. Mila hi havia d'estar que ni una reina. Què li hauria de faltar? Si el
anaren cap a ells, precedits dels més vells, amb els capells a les	mans	. Saludaren: —Bon dia, nostramo i la companyia! —Bon dia! S'havien aturat
en tant espolsava el cap alçant-lo al cel, intentant d'alliberar-se de la	mà	del jove pastor. Mila l'acaricià sota les banyes, damunt la taca blanca:
ja saltant marges i sèquies, fent voltar el bastó i llançant pedres amb	mà	destra. Ara s'allunyaven comentant: —Bonica, la mestressa, eh? —Sí, però
Sempre somniant follies. Aquesta sang no es calmarà mai—. I li passà una	mà	pel cap en una aspra carícia. —I la Teresa? —digué un de menut. —La
vi i cantant en veu baixa entorn d'ambdós, bo i acompanyant-se picant de	mans	. Un d'ells, al compàs de les mans, es posà a cantar: El vell de can
d'ambdós, bo i acompanyant-se picant de mans. Un d'ells, al compàs de les	mans	, es posà a cantar: El vell de can Borraina quan va a la plaça,
plaça. Corejaren tots els dos darrers versos, marcant la cadència amb les	mans	, picant, i el ball entrà en un ritme encara més mogut. El vell Candaina
girar al ritme vibrant de les notes de l'acordió, tocat per les àgils	mans	de l'hereu, i tots cantaven en veu baixa, Mila s'havia parat de sobte i,
per tots, aclaparada, acabà per dir-los que ho deixava tot a llurs	mans	, que obressin com els semblés millor. I com els veiés il·lusionats amb la
Prosseguí: —Quan vaig anar-me'n eres així —assenyalava l'alçària amb la	mà	estesa, exagerant—: sembla que et vegi! I ja tenies la mateixa gràcia.
hi ha el cel, que ens bastarà escalar-la per a aconseguir-lo amb les	mans	. És inútil que ens diguin que darrera la muntanya es troben les mateixes
és impossible desenganyar-nos. És precís anar a les coses i posar les	mans	en llur no-res, com el deixeble incrèdul sobre la nafra, i sofrir la

Pàgina 1 (de 1228)

50 següents