×
Filtres |
|
|
|
|
Lema: Coincident amb manar |
Freqüència total: 7355 |
CTILC1 |
va començar el vell. "Encara que no sàpiguen si algú m'escolta, em | manen | de parlar. Qui m'ho ordena i em belluga alhora, com un titella, és un | i sense raó, d'Hera, germana i esposa legítima de Zeus. La deessa va | manar | als ex-dansaires, tothora nus i una mica envellits, que matessin Èpafos. | qui gosarà en cap ocasió, fins a la meva segona remota mort, desobeir-me? | Manaré | tothom, sense rèpliques, i exerciré el poder, del qual ningú no es cansa | a l'aguait un gendre, fa de mal governar. La gent assegura que les viudes | manem | , que pilotegem al nostre gust el món, i tant, vet-ho aquí, etcètera, però | gràcies a una lúcida i calculada parcialitat persuasiva d'una deessa que | mana | de debò. La de Teseu, potser no ben injusta però que ens sembla | doncs, a les instruccions rebudes. Jo no enganyo, ordeno. És fàcil de | manar | -los, pobra gent, conec els meus sotmesos, i el que desitjo és sempre la | Fedra. "Amb quina irresistible voluntat glacial ell m'hi induïa, m'ho | manava | , imperatiu, sense paraules! Sóc de cera blana, dòcil a les seves mans, i | més menuts. Sileta havia jugat damunt els seus genolls, li deia | mano | i el petonejava. Ja de més grans, amb tot i la mort de la mare, les | joia, el rostre encès per l'emoció i per la violència de la correguda. " | Mano | !... Tino!..." I es deturà: confusa davant d'ell, tota astorada. Tino | l'hivern de la seva ànima cridés les coses a la vida i a la resurrecció. — | Mano | !... Tino!... Era allí, davant seu. Portava un vestit que li arribava al | de constituir una llar i una família i fer una vida ordenada "com | mana | Déu". No es referí per a res a la seva darrera fugida; tampoc ell no la | i noies de famílies riques, de sa casa, treballadores i criades com Déu | mana | ; però li semblava que, com Mila, no n'hi havia cap. El silenci tornava a | hi tens? Em sembla que... El Sagristà es desviava fugitiu. —Cunyada, Déu | mana | que... —Vés, vés, i deixa estar Déu. I no tornis. Ja té raó el | va córrer al seu encontre i passà el seu braç entorn de les cames d'ell. — | Mano | ... Però Tino Costa venia aquell dia en un estat de profund mal humor, | li enfosquien la visió. Sileta l'esguardà després als ulls. —Què tens, | mano | ? —amb la mirada innocent posada en ell, impregnada d'un pesar sincer—. | Sileta, com la presència d'un àngel de bondat: "Quan ets lluny d'ací, | mano | , sempre reso per tu..." ¿Per què venia, Déu!, a turmentar-lo aquella | i tornava a passar pels mateixos carrers. "Quan ets lluny d'aquí, | mano | , sempre reso per tu, perquè tornis"... S'entendria. "Resa per mi, | experimentava, es sentia de bell nou ofès pel que ella havia gosat fer. | Manà | que aparellessin el carro i un dels mossos portà Arcisa a la casa on ella | i malgrat ésser ja fosca nit i a despit de la fatiga que l'aclaparava, | manà | aparellar de nou el carro i va apressar-se devers la seva fillola. Quan | dona, tant com la seva evaluació pragmàtica, són de submissió. L'home | manava | sempre: en l'"amor" i tot, a pesar de les aparences. El Nou-cents | no sembla massa propici a aquest tipus d'Estat. Si el dia de demà | manen | els tecnòcrates —com auguren alguns sociòlegs—, el seu poder també serà | imaginar-nos el vell —l'avar, ens el representem sempre vell, segons | mana | el tòpic— de faccions contretes i pupil·les brillants, que fulleja i | els sotmesos. Els súbdits, els ciutadans, els sotmesos, no aspiren a | manar | : s'acontenten de parlar, de xerrar. El tirà, de vegades, els concedeix | regalim monòton de la pluja. Fa dos dies que no ve el tren. El govern ha | manat | recollir ràdios i mapes. 20 gener. He passat molt mala | rebelde dient que cal resistir i aguantar perquè així ens ho | mana | el Crucifijo que aún tenemos junto al lecho... | dreta. Hi són, naturalment, i l'home del cigar torna a riure abans de | manar | als uniformats que s'enduguin el culpable. L'ordenança s'allunya entre | el vehicle. Un dels soldats li encara el fusell mentre l'altre | mana | : —Papers. Ell reposa el carro i la noia s'inclina per travar-lo amb una | s'arrengleren potser dues dotzenes de dutxes. —Despulleu-vos —els | mana | . Els homes obeeixen, pengen els vestits als ganxos clavats a les parets | se li atura al costat. —I les tovalloles? —diu. —Ferm, soldat! — | mana | el caporal, fent-se una mica enrera per evitar els esquitxos—. No és | les tres pistoles inevitables, que cus en una cadira baixa. —Al... to! — | mana | el caporal. Es quadra davant el sergent i recita—: Els voluntaris que han | torna a atansar-se al cap de cua, se'ls queda mirant i tot seguit | mana | : —A callar, vosaltres! No es mou de llur costat fins al cap de mitja hora, | serà estudiat. És indispensable, de cara a la disciplina, que un | mani | i els altres obeeixin, però tots tenim l'obligació de pensar i de posar | i tenia cambra pròpia, però dedicada a fer qualsevol cosa que decidissin | manar | -li. Era destra, silenciosa, i posseïa uns grans ulls agraïts, molt poca | aconsellà a l'home ric que l'arranquessin de seguida, i, com que ho | manava | l'amo, l'arbre va ésser arrencat. Hi havia a l'arbre una rama molt dreta | la seva cara, per acostar-me a demanar-li perdó. —No ho faré més, | mano | . No t'enfades. Ell no deia res; a vegades s'allunyava, però estic segur | del públic, als quals jo afegiria els meus, emocionat: "Molt bé, | mano | !". Després caminaria al costat d'ell, ben agafat a les seves robes, als | movent-se a penes i sense pronunciar una paraula; si li deien res, si li | manaven | la cosa més insignificant, obeïa a l'acte, i en silenci, desitjant encara | es posà a plorar com una criatura i es llançà als braços del germà. — | Mano | , Joan...! Ell se sentí commòs, la tingué abraçada un moment. Després li | Brizard". A Tahití s'explica —no sé si és veritat— que Pomaré V | manà | en el seu testament que damunt la tomba li posessin una ampolla de | banda encimbellava en el tron una mena de gent acostumada a Castella a | manar | sense traves, puix que allà el pactisme, per bé que existent, formava una | quan alteràvem el païdor de l'alta societat burocràtico-andalusa que | manava | a Madrid. Però ni Catalunya ni els catalans no hi podien fer més. Eren | cobrir-la amb un vel pietós. El problema és molt altre. Els catalans que | manaren | a Espanya durant la Revolució de Setembre incorregueren en l'equivocació | admirant l'espasa.)] De seguida... Quer· Fes el que et | mano | ! Caín. Quina espasa més lluent i més... acabada! Una com aquesta | Recorda't quan érem joves i teníem el desig de la carn tan encès. ¿Qui | manava | ? Me les feies gruar les besades! ¿I no has vist Nara i els nois? Ella en | Un adust consol. El president del comitè que va | manar | la saca d'aquell dia, també l'he conegut. Era l'Oliva. És de | d'una fàbrica.)] Quina angúnia! [(Passeja nerviós.)] Si jo | manés | , escanyaria totes les sirenes. [(A Amèlia, que el mira | cremis les entranyes. /Clavell\ Calla d'un cop. Ara sóc jo qui | mana | . /Andreu\. [(Rient.)] Quina gràcia! Clavell, de quan ençà | sigui un perdut, un lladre, un que et venta una cossa i et | mana | que li netegis les sabates. /Amèlia\ T'ho prego: no parlis més | un fill, explica-ho al teu home. No és ell qui paga? Doncs és ell qui | mana | . /Xela\ Però jo vull un fill meu, comprens? No d'aquest home, | I ara també. Jo sóc igual que abans. Seré per a tu la Xela de sempre. Em | manaràs | i jo obeiré. /Andreu\ Pobra Xela! Per què vols que t'enganyi? I |
|