DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
manar M 7 oc.
manar V 6532 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2018)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb manar Freqüència total:  6539 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

va començar el vell. "Encara que no sàpiguen si algú m'escolta, em manen de parlar. Qui m'ho ordena i em belluga alhora, com un titella, és un
i sense raó, d'Hera, germana i esposa legítima de Zeus. La deessa va manar als ex-dansaires, tothora nus i una mica envellits, que matessin Èpafos.
qui gosarà en cap ocasió, fins a la meva segona remota mort, desobeir-me? Manaré tothom, sense rèpliques, i exerciré el poder, del qual ningú no es cansa
a l'aguait un gendre, fa de mal governar. La gent assegura que les viudes manem, que pilotegem al nostre gust el món, i tant, vet-ho aquí, etcètera, però
gràcies a una lúcida i calculada parcialitat persuasiva d'una deessa que mana de debò. La de Teseu, potser no ben injusta però que ens sembla
doncs, a les instruccions rebudes. Jo no enganyo, ordeno. És fàcil de manar-los, pobra gent, conec els meus sotmesos, i el que desitjo és sempre la
Fedra. "Amb quina irresistible voluntat glacial ell m'hi induïa, m'ho manava, imperatiu, sense paraules! Sóc de cera blana, dòcil a les seves mans, i
més menuts. Sileta havia jugat damunt els seus genolls, li deia mano i el petonejava. Ja de més grans, amb tot i la mort de la mare, les
joia, el rostre encès per l'emoció i per la violència de la correguda. "Mano!... Tino!..." I es deturà: confusa davant d'ell, tota astorada. Tino
l'hivern de la seva ànima cridés les coses a la vida i a la resurrecció. —Mano!... Tino!... Era allí, davant seu. Portava un vestit que li arribava al
de constituir una llar i una família i fer una vida ordenada "com mana Déu". No es referí per a res a la seva darrera fugida; tampoc ell no la
i noies de famílies riques, de sa casa, treballadores i criades com Déu mana; però li semblava que, com Mila, no n'hi havia cap. El silenci tornava a
hi tens? Em sembla que... El Sagristà es desviava fugitiu. —Cunyada, Déu mana que... —Vés, vés, i deixa estar Déu. I no tornis. Ja té raó el
va córrer al seu encontre i passà el seu braç entorn de les cames d'ell. —Mano... Però Tino Costa venia aquell dia en un estat de profund mal humor,
li enfosquien la visió. Sileta l'esguardà després als ulls. —Què tens, mano? —amb la mirada innocent posada en ell, impregnada d'un pesar sincer—.
Sileta, com la presència d'un àngel de bondat: "Quan ets lluny d'ací, mano, sempre reso per tu..." ¿Per què venia, Déu!, a turmentar-lo aquella
i tornava a passar pels mateixos carrers. "Quan ets lluny d'aquí, mano, sempre reso per tu, perquè tornis"... S'entendria. "Resa per mi,
experimentava, es sentia de bell nou ofès pel que ella havia gosat fer. Manà que aparellessin el carro i un dels mossos portà Arcisa a la casa on ella
i malgrat ésser ja fosca nit i a despit de la fatiga que l'aclaparava, manà aparellar de nou el carro i va apressar-se devers la seva fillola. Quan
dona, tant com la seva evaluació pragmàtica, són de submissió. l'home manava sempre: en l'"amor" i tot, a pesar de les aparences. El Nou-cents
no sembla massa propici a aquest tipus d'Estat. Si el dia de demà manen els tecnòcrates —com auguren alguns sociòlegs—, el seu poder també serà
imaginar-nos el vell —l'avar, ens el representem sempre vell, segons mana el tòpic— de faccions contretes i pupil·les brillants, que fulleja i
els sotmesos. Els súbdits, els ciutadans, els sotmesos, no aspiren a manar: s'acontenten de parlar, de xerrar. El tirà, de vegades, els concedeix
regalim monòton de la pluja. Fa dos dies que no ve el tren. El govern ha manat recollir ràdios i mapes. 20 gener. He passat molt mala
zona rebelde\ dient que cal resistir i aguantar perquè així ens ho mana /el Crucifijo que aún tenemos junto al lecho\... 23
dreta. Hi són, naturalment, i l'home del cigar torna a riure abans de manar als uniformats que s'enduguin el culpable. L'ordenança s'allunya entre
el vehicle. Un dels soldats li encara el fusell mentre l'altre mana: —Papers. Ell reposa el carro i la noia s'inclina per travar-lo amb una
s'arrengleren potser dues dotzenes de dutxes. —Despulleu-vos —els mana. Els homes obeeixen, pengen els vestits als ganxos clavats a les parets
se li atura al costat. —I les tovalloles? —diu. —Ferm, soldat! —mana el caporal, fent-se una mica enrera per evitar els esquitxos—. No és
les tres pistoles inevitables, que cus en una cadira baixa. —Al... to! —mana el caporal. Es quadra davant el sergent i recita—: Els voluntaris que han
torna a atansar-se al cap de cua, se'ls queda mirant i tot seguit mana: —A callar, vosaltres! No es mou de llur costat fins al cap de mitja hora,
serà estudiat. És indispensable, de cara a la disciplina, que un mani i els altres obeeixin, però tots tenim l'obligació de pensar i de posar
i tenia cambra pròpia, però dedicada a fer qualsevol cosa que decidissin manar-li. Era destra, silenciosa, i posseïa uns grans ulls agraïts, molt poca
aconsellà a l'home ric que l'arranquessin de seguida, i, com que ho manava l'amo, l'arbre va ésser arrencat. Hi havia a l'arbre una rama molt dreta
la seva cara, per acostar-me a demanar-li perdó. —No ho faré més, mano. No t'enfades. Ell no deia res; a vegades s'allunyava, però estic segur
del públic, als quals jo afegiria els meus, emocionat: "Molt bé, mano!". Després caminaria al costat d'ell, ben agafat a les seves robes, als
movent-se a penes i sense pronunciar una paraula; si li deien res, si li manaven la cosa més insignificant, obeïa a l'acte, i en silenci, desitjant encara
es posà a plorar com una criatura i es llançà als braços del germà. —Mano, Joan...! Ell se sentí commòs, la tingué abraçada un moment. Després li
Brizard". A Tahití s'explica —no sé si és veritat— que Pomaré V manà en el seu testament que damunt la tomba li posessin una ampolla de
banda encimbellava en el tron una mena de gent acostumada a Castella a manar sense traves, puix que allà el pactisme, per bé que existent, formava una
quan alteràvem el païdor de l'alta societat burocràtico-andalusa que manava a Madrid. Però ni Catalunya ni els catalans no hi podien fer més. Eren
cobrir-la amb un vel pietós. El problema és molt altre. Els catalans que manaren a Espanya durant la Revolució de Setembre incorregueren en l'equivocació
admirant l'espasa.)] De seguida... Quer· Fes el que et mano! Caín. Quina espasa més lluent i més... acabada! Una com aquesta
Recorda't quan érem joves i teníem el desig de la carn tan encès. ¿Qui manava? Me les feies gruar les besades! ¿I no has vist Nara i els nois? Ella en
Un adust consol. El president del comitè que va manar la saca d'aquell dia, també l'he conegut. Era l'Oliva. És de
d'una fàbrica.)] Quina angúnia! [(Passeja nerviós.)] Si jo manés, escanyaria totes les sirenes. [(A Amèlia, que el mira
cremis les entranyes. /Clavell\ Calla d'un cop. Ara sóc jo qui mana. /Andreu\. [(Rient.)] Quina gràcia! Clavell, de quan ençà
sigui un perdut, un lladre, un que et venta una cossa i et mana que li netegis les sabates. /Amèlia\ T'ho prego: no parlis més
un fill, explica-ho al teu home. No és ell qui paga? Doncs és ell qui mana. /Xela\ Però jo vull un fill meu, comprens? No d'aquest home,
I ara també. Jo sóc igual que abans. Seré per a tu la Xela de sempre. Em manaràs i jo obeiré. /Andreu\ Pobra Xela! Per què vols que t'enganyi? I

  Pàgina 1 (de 131) 50 següents »